Raval, a la part més alta i rosta del poble.
Cap de la Riba, el
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: la Riba
Gomà i Civit, Isidre
(la Riba, Alt Camp, 14 maig 1917 – Barcelona, 4 novembre 2000)
Biblista. Nebot del cardenal Gomà. Canonge lectoral de Barcelona (1948).
Professor de Sagrada Escriptura del seminari de Barcelona (1942) i de la facultat de teologia (1967). Secretari general del XXXV Congrés Eucarístic Internacional (1952).
A part altres obres, és autor d’un notable estudi: El Evangelio según San Mateo (primera part, 1966), així com de Reflexiones en torno a los textos bíblicos dominicales (1988).
El 1989 la “Revista Catalana de Teologia” de la Facultat de Teologia de Catalunya li dedicà el volum d’homenatge In medio Ecclesiae.
Carbó i Florensa, Ignasi
(la Riba, Alt Camp, 29 setembre 1810 – el Palau d’Anglesola, Pla d’Urgell, 3 desembre 1852)
Eclesiàstic. Ingressà el 1828 al monestir cistercenc de Poblet. En temps de l’exclaustració del 1835 tenia ordes majors.
Refugiat a la Riba, intentà la restauració de l’orde a Poblet i a Santes Creus, però, tot i que després d’un viatge a Roma fou nomenat prior de Poblet (1847), la restauració monàstica no fou possible.
Col·laborà amb Antoni Maria Claret, quan aquest fundà l’orde dels claretians (1849), predicant per diverses poblacions catalanes.
Deixà inèdits un Diari i unes Breves biografías de personalitats que havia conegut.
Cabrer, puig
(Montblanc, Conca de Barberà / la Riba, Valls, Alt Camp)
Muntanya (526 m alt) que limita, per l’esquerra del Francolí, l’estret de la Riba; és termenal dels tres municipis.
Gomà i Tomàs, Isidre
(la Riba, Alt Camp, 17 agost 1869 – Toledo, Castella, 22 agost 1940)
Eclesiàstic i escriptor. Fou canonge de Tarragona i bisbe de Tarassona (1927). El 1933 fou nomenat arquebisbe de Toledo i creat cardenal el 1935. Reticent amb la República o hostil a ella, en esclatar la guerra civil fou uns quants mesos representant oficiós de la Santa Seu prop del govern de Salamanca. Amb la seva influència personal -cartes privades, pastorals, discursos a congressos internacionals- contribuí decisivament al reconeixement de la causa del Movimiento Nacional, legitimat per la Carta colectiva del episcopado español (1937), escrita per ell mateix.
No aconseguí, malgrat les pressions, la signatura del cardenal Vidal i Barraquer i s’adreçà públicament a José Antonio Aguirre per excusar l’afusellament de capellans bascs pels franquistes. En un acte religiós a Madrid (1939) rebé l’espasa victoriosa de Franco. A la pastoral Lecciones de la guerra y deberes de la paz (1939) revelà una certa actitud crítica davant la nova situació.
Apologeta activíssim, escriví més de tres-centes pastorals i uns setze llibres: María, Madre y Señora (1920), La Biblia y la predicación (1927), El evangelio explicado (1931), en quatre volums; La familia (1931); Por Dios y por España (1940), recull dels escrits de la guerra, etc. Fou membre de l’Academia Española i un gran propagandista de la “Hispanidad” (Discurso de la Raza, 1934).
Dades dels Països Catalans 