(l’Alguer, 1870 – Roma, Itàlia, 1916)
Escriptor. Llicenciat en dret. Publicà poesia, d’arrel popular, sobretot a revistes perpinyaneses.
Traduí al català Dante, Leopardi, Carducci i Heine, i a l’italià, poetes catalans. Escriví estudis sobre el folklore i el dialecte alguerès.
(Alacant, 19 octubre 1849 – Novelda, Vinalopó Mitjà, 27 desembre 1916)
Músic. El 1890 fundà a Alacant la Societat de Quartets Clàssics. Dirigí la capella de música del Col·legial de Sant Nicolau.
Deixà obres per a orgue, piano i cor. També té composicions per a orquestra i per a banda.
(País Valencià, segle XVIII – )
Títol concedit el 1707 a Manuel Mercader i de Calataiud pel rei-arxiduc Carles III.
Fou rehabilitat el 1916 per Antoni de Mercader i Vallier, fill del marquès de Malferit, amb la denominació de marquesat de la Vega de València.
(Alacant, 1 desembre 1916 – 1925)
Diari del matí. De temàtica especialment política, n’era gerent Manuel Pérez Mirete.
En foren directors, successivament, Artur Gadea i Pro, Rafael Quilis i Molina i Joan Serrano i Patrocinio. Tenia impremta pròpia.
(Pàdua, Itàlia, 22 novembre 1916 – Sàsser, Sardenya, 14 juliol 1971)
Filòleg. Es llicencià en arquitectura, on assolí èxits professionals. Poliglot, s’especialitzà en l’alguerès i en els dialectes sards.
Publicà proses i poemes en català i fou president del Centre d’Estudis Algueresos.
(Pollença, Mallorca, 1862 – Palma de Mallorca, 1916)
Historiador. Canonge de la seu de Mallorca i catedràtic d’història al seminari.
La seva obra més important és la Historia de Pollensa (1897-1906); publicà també el recull de poemes en llatí -amb traducció al català de Llorenç Riber– Carmina (1905), i monografies com les dels santuaris de Lluc i Cura o Orígens del cristianisme en la illa de Menorca… (1890, 1948).
(Perpinyà, 1838 – Marsella, França, 1916)
Escriptor. El 1887 fundà la revista “Lo Felibrige”, que dirigí fins el 1902.
Publicà drames en vers –Casau, Espigueta-, un recull de sonets, Rosari d’amor (1906), i un recull de dotze cants escrits en heptasíl·labs, Mentina (1907). El seu lirisme, de vegades estimable, presenta un excés de tòpics felibrencs.
Traduí L’Atlàntida de Jacint Verdaguer en prosa occitana (1888).
(Palma de Mallorca, 7 juliol 1916 – 26 maig 1997)
Autor teatral. Llicenciat en filosofia i lletres. Ha conreat un teatre de caràcter regional, al qual ha incorporat el món de l’aristocràcia mallorquina contraposada als nous corrents del món actual.
Ha estrenat nombroses obres, de les quals cal destacar Can miraprim (1953) i Dilluns de festa major (1956).
(Catalunya, segle XIX – Santos, Argentina, 5 març 1916)
Escriptor. Residí a l’Argentina, on fou periodista molt actiu i director de “Renacimiento”.
Publicà en castellà el recull poètic Canciones de vida (1905), les narracions Cuentos extraños (1907), i diversos assaigs.
Va morir en un naufragi.
(Elx, Baix Vinalopó, 25 gener 1916 – 13 gener 2002)
“Sixto” Pintor. Ha obtingut premis d’importància. Ha exposat a Alacant i Barcelona i també a diverses ciutats d’Espanya, França i Holanda.
Fou membre del Grup d’Elx.
Dades dels Països Catalans 