(Illes Balears)

Demarcació de l’església catòlica. Té per capital Palma de Mallorca i comprèn l’illa de Mallorca i la de Cabrera. Per una butlla del 1295, Menorca fou unida a la diòcesi de Mallorca; però esdevingué diòcesi independent el 1795. Eivissa no ha pertangut mai, de fet, a la diòcesi de Mallorca.

De vuit arxiprestats, que comprenien 39 parròquies i 46 filials el 1906, passà el 1928 a set arxiprestats, dividits en 72 parròquies, i el 1964, a 12 arxiprestats, amb 132 parròquies. Actualment té 26 arxiprestats, dividits en quatre grups, cadascun presidit per un vicari episcopal.

L’origen de la diòcesi és obscur. El 484 n’era bisbe Elias, del qual només se sap que assistí a un concili de Cartago. Deuen ésser de la fi del segle V les basíliques de Santa Maria del Camí, Son Peretó (Manacor) i sa Carroja (Portocristo), de les quals s’han conservat algunes restes. El 892 el papa Formós i el 897 el papa Romà reberen la petició del bisbe Servusdei de Girona perquè adscrivís les illes de Mallorca i Menorca com a béns de la seu gironina, però en llurs respostes no feren cas d’aquesta pretensió.

El 1058 el valí de Dénia manà que tots els clergues mallorquins restessin sotmesos al bisbe de Barcelona. Al cap de pocs anys de la conquesta de l’illa per Jaume I de Catalunya (1229), Mallorca fou creada diòcesi, un cop superades les dificultats econòmiques de la dotació, i depengué directament de la Santa Seu, per salvar-la dels pretesos privilegis reclamats pels bisbes de Tarragona, Barcelona i Girona. Aquesta subjecció acabà el 1492, que passà a ésser sufragània de l’arxidiòcesi de València.

El 1248 Innocenci IV havia posat sota la seva protecció les quatre esglésies parroquials de la ciutat i les trenta-una de la part forana. Alguns mallorquins, com Ponç de Jardí i Berenguer Batlle i altres clergues i religiosos, havien sofert les conseqüències de les lluites entre els reis de Mallorca i el de Catalunya-Aragó. Els reis havien protegit l’església mallorquina, bé que alguna vegada les relacions s’havien ressentit per les contínues peticions pecuniàries d’aquells; el 1395 havia tingut lloc una concòrdia entre Joan I el Caçador i el bisbe Lluís de Prades, dita d’en Manresa, pel nom del notari que l’havia escrita.

Fins a mitjan segle XVI l’església mallorquina passà una època d’una certa decadència espiritual. Molts bisbes, com Roderic de Borja, el futur papa Alexandre VI, no residiren, o residiren molt poc, a l’illa. Al període post-tridentí (segles XVI-XVII), es notà un ressorgiment molt fort, del qual són mostra els sants i els venerables mallorquins, la gran quantitat d’eclesiàstics il·lustres, les nombroses fundacions de beneficis i confraries i el naixement de nous ordes religiosos. Les guerres de Successió i del Francès tingueren profundes repercussions.

Cal remarcar, entre els bisbes d’aquests darrers segles, Pere d’Alagó, fundador del seminari conciliar i de la Universitat Literària, Juan Díaz de la Guerra, famós per les seves lluites contra el culte donat a Ramon Llull i el seu centralisme exagerat, Bernat Vidal, que intervingué en la política vuitcentista, Miquel Salvà i Munar, creador del butlletí del bisbat, i Pere Joan Campins, promotor d’un moviment litúrgic i d’una revitalització intel·lectual i espiritual, en la qual col·laborà el seu vicari general, Antoni M. Alcover.

Durant la guerra civil de 1936-39 el clericat mallorquí prengué, en general, una actitud clarament favorable al govern de Burgos i tolerà —i en alguns casos afavorí— la repressió contra els elements republicans i d’esquerra; així, per exemple, Georges Bernanos, a Les grands cimetières sous la lune (1938), atacà durament, per aquest motiu, els catòlics mallorquins i llur bisbe (Josep Miralles).

La postguerra es caracteritzà per un fort predomini de nacional-catolicisme. Hi tingué una gran importància l’Acció Catòlica unificada, i en sorgí el moviment dels Cursets de Cristiandat, de signe molt tradicional, que s’ha difós arreu.

Després del concili II del Vaticà hi ha hagut una nova presa de consciència dels valors de la cultura catalana pròpia i dels greus problemes socials de la diòcesi, augmentats pel boom turístic i per la immigració. La crisi de la societat mallorquina d’aquests anys ha afectat profundament l’Església i s’ha manifestat en la minva de la pràctica religiosa i en un fort percentatge de secularitzacions sacerdotals (dècada del 1970). Els consells diocesans presbiteral i de pastoral malden per dur endavant una renovació de la diòcesi, que és sotmesa a una revisió anual, des del 1978, en l’assemblea diocesana.