Illa de les Illes Balears: 3.640,11 km², 875.277 h (2014) densitat: 240,45 h/km², capital: Palma de Mallorca

Situada de la Mediterrània occidental. És l’illa més gran de l’arxipèlag balear. La divisió comarcal fou proposada per Ferran Dídac Lluch i Dubon (encara no té rang oficial), i consta de 6 comarques: Palma de Mallorca (que inclou la capital i l’arxipèlag de Cabrera), Tramuntana, Raiguer, es Pla, Migjorn i Llevant.

La Tramuntana està formada per 13 municipis: Andratx – Banyalbufar – Bunyola – Calvià – Deià – Escorca – Esporles – Estellencs – Fornalutx – Pollença – Puigpunyent – Sóller – Valldemossa

Raiguer té 13 municipis: Alaró – Alcúdia – Binissalem – Búger – Campanet – Consell – Inca – Lloseta – Mancor de la Vall – Marratxí – sa Pobla – Santa Maria del Camí – Selva

Es Pla consta de 16 municipis: Algaida – Ariany – Costitx – Lloret de Vistalegre – Llubí – Maria de la Salut – Montuïri – Muro – Petra – Porreres – Sant Joan – Santa Eugènia – Santa Margalida – Sencelles – Sineu – Vilafranca de Bonany

A Migjorn hi ha 5 municipis: Campos – Felanitx – Llucmajor – ses Salines – Santanyí

Llevant té 5 municipis: Artà – Capdepera – Manacor – Sant Llorenç des Cardassar – Son Servera

GEOGRAFIA FÍSICA.- De perímetre semiquadrangular, és constituïda per una alta cadena alpina, la serra de Tramuntana, al nord; una serra d’escassa altitud, les serres de Llevant, al sud-est, i una plana intermèdia. La serralada de Tramuntana s’estén en direcció sud-oest – nord-est, formant una àmplia faixa d’un centenar de quilòmetres de llarg des de sa Dragonera fins al cap de Formentor, per 15 km d’ample, que culmina al sector central en el puig Major (1.445 m alt) i altres nou cims de més de 1.000 m. El vessant sud és suau, però el septentrional cau bruscament sobre el mar i forma una costa abrupta i rectilínea. Únicament als extrems nord-est i sud-oest, dóna lloc a una costa articulada, amb la profunda badia i la cala de Pollença al nord-est, i el port d’Andratx i Santa Ponça al sud-oest.

Els materials d’aquesta serralada són bàsicament calcaris i provoquen l’existència de formes de morfologia càrstica molt espectaculars; hi són freqüents els camps de lapiaz i les dolines. Les serres de Llevant, paral·leles a la de Tramuntana, són menys extenses i elevades (562 m al cim de Son Morel); també de plegament alpí, presenten una gran complexitat tectònica i han estat molt gastades per l’erosió. La plana central, entre les àmplies badies d’Alcúdia (nord-est) i de Palma (sud-oest), està formada per sediments marins, recoberts pels materials procedents de l’erosió de la serralades perifèriques; hi és abundant la terra rossa. S’hi poden distingir tres àrees distintes; una de fèrtil i plana, situada al peu de la serralada de Tramuntana (es Raiguer); una altra de turons més àrids, però també fèrtil, al centre (es Pla), i la tercera, caracteritzada per sòls poc potents que amb prou feines recobreixen el rocam calcari, al sud (Migjorn) i a l’est (Llevant), enllà de les serres (sa Marina).

El clima, molt benigne, es caracteritza per l’existència de temperatures mitjanes elevades (17ºC), mínimes absolutes poc marcades (entre 2ºC i 6ºC de mínima als mesos més freds), poca amplitud tèrmica i inexistència de veritable hivern; les glaçades són rares, i es presenten, excepcionalment, durant la primavera. La pluviositat oscil·la a l’entorn dels 500 mm anuals, però hi ha una gran irregularitat interanual i unes varietats zonals molt acusades, ja que les precipitacions disminueixen sensiblement en direcció sud-est, i mentre que la costa occidental sobrepassa la mitjana (700 mm anuals a Sóller), el sector central i la costa oriental no l’assoleixen (500 mm anuals a Inca).

La vegetació natural és típicament mediterrània i fou molt atacada per l’home amb l’intent d’estendre els camps de conreu; en l’actualitat la vegetació arbòria està circumscrita al sector muntanyós de la serralada de Tramuntana, i les espècies predominants són el pi blanc (molt estès als vessants des d’Andratx fins a Formentor) i l’alzina (estesa als sectors més humits i frescos del vessant nord); molt més important, per la seva difusió, és la garriga.

Hidrogràficament no hi ha una xarxa fluvial desenvolupada, ja que la seva formació està obstaculitzada per la naturalesa calcària del sòl i per la irregularitat del règim pluviomètric; únicament compta amb l’existència d’alguns torrents, com els de l’àrea de Lluc i de Sóller, amb circulació temporal de les aigües i amb algunes albuferes situades a les zones planes, vora el mar, que tractades degudament han possibilitat l’existència d’importants àrees de regadiu. Més importants són les aigües subterrànies, que formen una capa freàtica aprofitada pels regatges.

POBLACIÓ I ECONOMIA.- La població mallorquina ha experimentat en el segle XX un creixement de més del 137%, superior a la mitjana de les Balears, però força gradual. Aquest creixement fou en gran part monopolitzat per la ciutat de Palma de Mallorca, que l’any 1970 concentrava gairebé la meitat de la població illenca. Les ciutats que la segueixen en importància són Manacor, Inca, Llucmajor i el municipi turístic de Calvià, que han sobrepassat els 20.000 h; dels restants municipis illencs, n’hi ha quatre que tenen més de 10.000 h (Felanitx, Alcúdia, Pollença i sa Pobla). Les àrees més poblades són les corresponents a les ciutats que presenten un grau d’industrialització notable a l’àrea d’influència immediata, les de marcat atractiu turístic i també el sector dels municipis agrícoles del centre de l’illa. Les migracions tenen un paper de primer ordre en la marxa de la demografia insular; fins al 1930 l’emigració de mallorquins fou un fenomen corrent, però a partir d’aquesta data la creixent immigració de forasters convertí en positiu el saldo migratori. L’emigració interior és també notable en el sentit camp-ciutat, de tal manera que els pobles amb economia més feble tendeixen a ésser abandonats.

Actualment, la principal activitat econòmica de l’illa és el turisme, i és Mallorca la regió turística amb més importància i tradició de tot Espanya; compta amb un bon nombre de places hoteleres, apartaments i cases de lloguer. El sector secundari és també molt important a Palma de Mallorca. Sobresurt la indústria de la construcció (lligada amb la importància del turisme), la del calçat i de la pell en general, a Palma de Mallorca, Inca, Alaró, Lloseta, Llucmajor i altres municipis; segueix per ordre d’importància la indústria de transformats metàl·lics, l’alimentària i la tèxtil. Els canvis en l’estructura econòmica de l’illa feren del sector primari un sector en recessió, amb una davallada generalitzada del nombre d’explotacions agràries i del percentatge de població activa ocupada. Els principals conreus són els arboris de secà (ametllers, oliveres i garrofers) i els fruiters, seguits dels cereals i les hortalisses; el regadiu es localitza a les zones al·luvials. La ramaderia és essencialment porcina. També hi ha bovins i cria d’aviram.

Les comunicacions han experimentat un considerable increment amb el turisme. L’aeroport de Son Sant Joan registra durant la temporada estival una de les més altes densitats de trànsit de passatgers d’Europa, i és el segon d’Espanya pel moviment anual de passatge (connexions aèries amb diferents ciutats d’Europa). Les comunicacions marítimes més importants són les que uneixen Palma de Mallorca amb Barcelona. La capitalitat comercial illenca radica a Palma de Mallorca, però la seva àrea comercial en realitat és determinada per la falta d’altres centres comercials.

HISTÒRIA.- Les primeres restes prehistòriques de Mallorca corresponen a l’edat del bronze i s’enllacen amb la cultura argàrica. Es troben en coves d’habitació i funeràries i mostren també influències mediterrànies, especialment sardes. Varen cobrir després l’illa les construccions ciclòpies (talaiots, poblats), que proporcionen ceràmica, espases, destrals, puntes de llança i grans collars (vers 1200 aC–1000 aC). Després d’una fase de decadència (segles X aC- VI aC), en contacte amb els grecs i els púnics, la civilització mallorquina ressorgí, adquirí nombrosos elements exòtics i sofrí una transformació, que continuà sota la dominació romana.

Mallorca degué ésser punt d’escala en la via marítima entre Itàlia i Hispània. Els grecs li donaren el nom de Melusa, però no s’hi instal·laren. Va pertànyer als cartaginesos, i va ésser sotmesa a Roma per Q. Cecili Metel, el qual va començar la colonització i organització entorn de les ciutats de Palma i de Pollentia (123 aC-121 aC). El 468 el rei dels vàndals, Genseric, va incorporar Mallorca al seu regne del nord d’Àfrica; l’illa fou conquerida el 533 pel general bizantí Belisari i unida a l’imperi de Bizanci. Durant aquests segles de domini vàndal i bizantí fou cristianitzada, però aviat van començar els primers intents (des de l’any 707) d’invasió musulmana. Tot i això, la seva annexió al món islàmic no es va realitzar fins al 797.

Durant la dominació musulmana Mallorca va pertànyer al califat de Còrdova i després del seu desmembrament (1031) va formar part del regne taifa de Dénia fins al 1091. L’arxipèlag balear, que constituïa un focus perillós de pirateria i dificultava el normal desenvolupament del comerç marítim, va sofrir aviat els primers intents de reconquesta cristiana. Carlemany va realitzar ja una temptativa inicial, i després es dugueren a terme dues expedicions catalano-pisanes (1113 i 1115); la primera no va tenir èxit, però la segona va conquerir, després de grans esforços, Mallorca i Eivissa, si bé immediatament després els almoràvits varen incorporar Mallorca al seu imperi. L’esfondrament del poder almoràvit va afavorir la formació d’un regne taifa independent a les Balears (1146-1203). El 1203 l’illa fou conquerida pels almohades, però el 1229 fou definitivament reconquerida per una expedició catalana, amb la qual Jaume I iniciava l’expansió mediterrània que havia de caracteritzar la política de la corona catalano-aragonesa.

Mallorca va ésser repoblada per catalans, als quals el rei va concedir una carta de població (1230). A la mort de Jaume I (1276), es va constituir en regne de Mallorca, regne que va comprendre tot l’arxipèlag balear, els comtats del Rosselló i la Cerdanya i el senyoriu de Montpeller. Entre la mort de Jaume I i la incorporació definitiva del regne de Mallorca a la corona catalano-aragonesa transcorregueren setanta-tres anys (1276-1349).

Durant el regnat de Jaume II de Mallorca (1276-1311), aquest rei es va reconèixer feudatari del seu germà Pere II el Gran (1279), però també va estrènyer les relacions amb França (1283), molt interessada a conservar la independència mallorquina. Això decidí el monarca català a ocupar les Balears, empresa que realitzà el seu fill Alfons II el Franc (1285). En virtut dels acords d’Argelers (1295), fou restaurat de nou el regne de Mallorca, que continuà essent, tot i això, feudatari de la corona catalano-aragonesa. Sanç I de Mallorca (1311-24) va procurar continuar les bones relacions iniciades després d’Argelers, però en el regnat de Jaume III de Mallorca (1324-49), Pere III el Cerimoniós, prosseguit la seva política de reintegració mediterrània, va ocupar els seus estats (1343-44). Jaume III va fer un desesperat intent per recuperar-los, però va ésser derrotat i mort a la batalla de Llucmajor (1349).

Mallorca, definitivament reincorporada a la corona catalana després d’aquella batalla, va ésser escenari, entre els segles XIV i XV, d’alçaments i desordres socials, semblants als que es registraren a la Catalunya coetània; així, el 1391 el poble arrasà el call jueu, i el 1450 els camperols s’alçaren en armes, fets que evidenciaven la crisi de la societat medieval, accentuada al final del segle XV per l’enfonsament del comerç mediterrani. Al començament del segle XVI Mallorca fou assolada per la fam. El malestar s’estengué entre els menestrals, que estaven aclaparats pels impostos i, com a València, s’insurreccionaren contra les classes privilegiades (1520-23). Els revoltats s’uniren en Germania, i la revolta no tardà a propagar-se entre els pagesos. La noblesa recobrà el domini insular amb l’ajut de les tropes enviades per Carles I.

Durant la segona meitat del segle XVI Mallorca va haver de sofrir cinc atacs dels turcs, que ocasionaren moltes destrosses. Al segle XVII se succeïren els atacs dels pirates, la fam i les lluites entre faccions diferents que ensangonaren el país, i es desencadenà una nova onada d’antisemitisme. A penes es realitzava comerç amb l’exterior. A causa d’aquest aïllament, els problemes de subsistència foren molt aguts. Tots aquests factors retardaren el progrés demogràfic.

En plantejar-se la guerra de Successió, el poble prestà suport a l’arxiduc Carles III, i la noblesa, en general, a Felip V de Borbó, si bé una part romangué fidel a Carles. En finalitzar la guerra amb la victòria de Felip V, pel decret de Nova Planta foren eliminades les lleis tradicionals mallorquines, que foren substituïdes per una legislació centralista. Des d’aquell moment s’iniciaren els intents de l’estat per castellanitzar el país i eliminar-ne la llengua catalana.

Cap a mitjan segle XVIII la població arribà als 120.000 h, i s’inicià un període d’expansió agrícola. L’any 1778 fou fundada la Societat d’Amics del País, que compartint l’esperit de la il·lustració, s’esforçà a fomentar el desenvolupament de l’illa. Durant el segle XIX el desenvolupament del comerç amb Amèrica i la desamortització afavoriren l’aparició d’una nova classe burgesa, mentre, paral·lelament, l’antiga aristocràcia entrava en decadència. Les lluites polítiques de la península repercutiren a l’illa, que es convertí en el patrimoni d’una oligarquia de cacics.

També fou accentuat el procés de provincialització i de castellanització de les classes elevades. Els intel·lectuals de la Renaixença lluitaren contra aquesta tendència, defensant la llengua del poble. En un altre aspecte, i amb progrés dels mitjans de comunicació, l’agricultura pogué especialitzar-se en productes per a l’exportació, disminuint el conreu de cereals. La indústria, principalment la del calçat, conegué alguns períodes d’expansió.

Tots aquests factors afavoriren l’augment demogràfic, si bé les crisis del final del segle XIX provocaren una forta emigració. Al segle XX, i gràcies al turisme, les condicions sòcio-econòmiques de l’illa van canviar. Durant la guerra civil, quedà en poder dels addictes del general Franco. Des del 1983 forma part de la Comunitat Autònoma de les Balears. En el marc administratiu disposat en l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, compta amb el Consell Insular de Mallorca com a òrgan de govern propi de l’illa.

ART.- Els talaiots i altres objectes d’interès artístic, com ara caps de brau, estatuetes i armes de bronze, testimoniegen la pertinença de les primeres manifestacions artístiques de l’illa a l’edat del bronze, i la relacionen amb les cultures similars d’altres illes del Mediterrani abans d’establir-s’hi fermament els romans; aquests la romanitzaren completament i acabaren amb la cultura talaiòtica, ja molt transformada per les relacions que els nadius havien mantingut amb grecs i cartaginesos (dels quals també s’han trobat vestigis). La presència romana a l’illa és marcada per l’existència d’un pont a Pollença encara en ús, de vestigis d’un teatre descobert a Alcúdia, entre d’altres restes.

Són, en canvi, més importants els testimonis de la cristianització de l’illa; restes de basíliques de Sa Carrotja i Son Peretó, a Manacor, i de Son Fiol, a Santa Maria. Molt poca cosa roman de la fructífera presència islàmica, a causa principalment que, en ésser conquerida l’illa (1229) per Jaume I i assegurada la presència catalana pels seus successors, uns i altres destruïren o modificaren tot el que varen trobar; subsisteix, tanmateix, un arc al palau de l’Almudaina, vella residència totalment transformada i modificada en temps de Jaume II (final del segle XIII), i uns anomenats banys àrabs que sembla que caldria designar més aviat com a hebreus (segle XI). Per testimoniatges literaris àrabs es pot establir que una gran part de l’arquitectura rural manté encara la vella influència islàmica.

A partir de la conquesta comencen les gran obres gòtiques de l’illa. Destaca la catedral de Palma, amb un sant Jordi davant un paisatge urbà i marí. Del 1340 és el Llibre dels Privilegis de Mallorca amb il·lustracions miniades del manresà Romeu Despoal, conservat a l’ajuntament de Palma. Del segle XVII hi ha a la cartoixa de Valldemossa importants teles de fra Joaquim Juncosa, i del XVIII uns frescs i unes teles de fra Miquel Bayeu.

Al final del segle XIX Mallorca és convertí en un important nucli d’artistes forasters, en especial gràcies a Santiago Rusiñol, els quals desenvoluparen una important escola paisatgística de tipus postimpressionista. En l’escultura, a més de les obres de Guillem Sagrera, cal destacar la imatge jacent de la Mare de Déu d’Agost, en marbre, del segle XV (església de Santa Eulària), i infinitat de retaules gòtics i barrocs (com ara el monument de Jaume Blanquer) situats tant a la catedral com en altres edificis religiosos de Palma o d’altres indrets de l’illa: talla de la Verge (segle XIV) a Lluc, talla del segle XV, a Pollença.