Comarca del País Valencià: 271,16 km², 90.178 hab (2012), capital: Sagunt

Consta de 16 municipis: Albalat dels Tarongers – Alfara de la Baronia – Algar de Palància – Algímia d’Alfara – Benavites – Benifairó de les Valls – Canet d’en Berenguer – Estivella – Faura – Gilet – Petrés – Quart de les Valls – Quartell – Sagunt – Segart – Torres Torres

GEOGRAFIA FÍSICA: Situada al sector litoral, entre les comarques de la Plana Baixa, al nord, l’Alt Palància i el Camp de Túria, a l’oest, i l’Horta, al sud.

És ocupada pels contraforts més orientals del sistema ibèric, ja de poca altitud. Les serralades estan formades per materials secundaris (triàsics, juràssics i del cretaci superior), mentre els sectors plans són recoberts de materials quaternaris. El relleu està constituït per la vall del Palància, que ha excavat dos serrats paral·lels, perpendiculars a la línia de la costa; les serres d’Almenara i la Calderona, al qual culmina al pic Garbí, de 670 m alt. La resta configura la plana costanera, de litoral rectilini, només afectat pel delta del Palància, que constitueix des del punt de vista agrícola la prolongació de l’Horta.

El Palància, que rep la rambla del Segó, és l’únic riu de la comarca, i les poques aigües que duu, de règim mediterrani, són molt aprofitades.

La vegetació, condicionada pel clima càlid i sec del litoral mediterrani, és de garriga clara, amb importants formacions de margalló, encara que hom hi ha replantat alguns pins blancs, especialment als turons.

POBLACIÓ: La població fou profundament afectada per l’expulsió dels moriscs (1609), que la reduí gairebé a la meitat. La recuperació del segle XVIII tingué una durada curta, i les epidèmies afectaren, al segle XIX, tant la població humana com els conreus. La introducció dels tarongers i la industrialització, centrada a Sagunt (des de l’edat mitjana conegut per Morvedre), iniciaren un creixement demogràfic, bàsicament mantingut per la vitalitat d’aquest centre urbà, cap de la comarca. L’emigració vers la capital és, doncs, la tònica de la demografia comarcal, i Sagunt i el seu port foren un nucli d’immigració d’abast extracomarcal (murcians, andalusos i aragonesos) que concentra el 78% de la població.

ECONOMIA: L’agricultura es caracteritza, en gran part, pel règim de minifundi, més marcat a les produccions cítriques de regadiu, que ocupen la plana litoral, especialment el delta del Palància; aquí s’hi fan també hortalisses i arròs. La resta és dominada pel secà, amb conreus de garrofers i de vinya, progressivament abandonats. La indústria resta concentrada a Sagunt.

Aquesta ciutat compta, des del 1923, amb alts forns instal·lats al port (Alts Forns del Mediterrani). Els primers anys de la dècada de 1970 es transformà en planta siderúrgica integral, però, deu anys després, patí una crisi que suposà la pèrdua de més de la meitat dels llocs de treball; posteriorment es posà en marxa un pla de desenvolupament industrial alternatiu per crear noves indústries. Els subsectors més importants són els de productes metàl·lics i de maquinària, l’alimentació i les begudes, la fusta, el suro i els mobles.

La capital, Sagunt, és també centre de les comunicacions, ferroviàries i per carretera, que aquí es bifurquen cap a la costa i cap a l’Aragó; aquest fet ha motivat que el port de Sagunt, en certes temporades, fos utilitzat per a l’exportació de productes agropecuaris aragonesos.

HISTÒRIA: Hi ha testimonis de nombrosos poblats de la cultura del bronze valencià. Des del segle V aC, en època ibèrica, el nucli urbà fou Sagunt, famós per la resistència contra Anníbal, i la densitat de poblats ibèrics fou alta. La comarca fou el límit nord de la zona dels edetans. La romanització donà una gran embranzida a Sagunt, que fou el centre de diverses vil·les agrícoles, les quals, junt amb Sagunt, es veieren afectades notablement per la crisi del segle III dC.

A l’època musulmana tots els pobles del Palància fins a Algar i de la veïna vall de Segó foren inclosos en la jurisdicció de Morvedre; a partir de la conquesta catalana fou organitzat el terme de general contribució (o terme general) de Morvedre, el qual coincidia amb l’actual comarca, llevat d’Algar.

Al Camp de Morvedre s’instal·laren catalans procedents, probablement, de Montblanc i Barcelona, i a la resta de la vall del Palància, aragonesos. La fixació del límit entre les diòcesis de Sogorb i de València a Arguines i els canvis de població deguts a l’expulsió dels moriscs, consagraren el límit lingüístic entre el català i el castellà.

La formació de municipis independents a partir de la Nova Planta (1707) deixà dins el terme de Sagunt territoris marginals, molt allunyats de la vila; la divisió corregimental borbònica dividí també els pobles de la comarca entre les governacions de València i Castelló, a l’igual que la divisió provincial del 1883, que delimità en aquest sector les dues províncies.