(Sicília, Itàlia, 1285 – 1714)

Període en que l’illa estigué sota el domini de la corona catalano-aragonesa.

Després de la campanya de Sicília (1282-85), Pere II el Gran va nomenat governadora de l’illa la seva esposa Constança i com a successor el seu segon fill, Jaume I de Sicília. Aquest, d’acord amb el seu germà Alfons III, va dur a terme una política comercial i colonitzadora ambiciosa que es va concretar en el vassallatge de Tunis i les estretes relacions amb Granada i Egipte.

La coronació pel papa de Carles el Coix, successor de Carles d’Anjou, com a rei de Sicília (1289), va fer inevitable la lluita oberta entre les cases de Catalunya-Aragó i d’Anjou. Quan Jaume de Sicília va ésser coronat rei de la corona catalano-aragonesa (Jaume II) deixà el seu germà Frederic com a lloctinent de l’illa.

El tractat d’Anagni (1295), pel qual Jaume II cedí l’illa als Anjou, no va ésser acceptat ni pels sicilians ni per Frederic, que fou coronat rei de Sicília i s’encarà amb èxit al seu germà Jaume II, el qual, obligat pels seus compromisos amb el papa, va enviar dues expedicions contra ell.

Per la pau de Caltabellota (1302) es va reconèixer el domini vitalici de Frederic sobre Sicília, que havia de passar als Anjou a la seva mort. Aquesta pau va permetre a Frederic de llicenciar els almogàvers que van emprendre l’expedició a Orient; aquesta expedició va tenir com a resultat la creació dels ducats d’Atenes i Neopàtria sota el senyoriu dels reis de Sicília.

Contràriament al que s’havia estipulat en la pau de Caltabellota, a la mort de Frederic (1337) la corona siciliana va passar als seus descendents, que la van conservar en lluita constant amb els Anjou, aliats eventualment amb part de la noblesa de l’illa.

La reincorporació a la corona catalano-aragonesa s’inicià amb el matrimoni de Pere III el Cerimoniós amb Elionor de Sicília. El fill de Pere, Martí, assumí la corona siciliana a la mort sense descendència legítima del seu propi fill, Martí el Jove, el qual havia heretat els drets al tron de la seva àvia Elionor i els de la seva esposa, la reina Maria.

La unió de les corones de Catalunya-Aragó i Sicília en una mateixa persona va tenir per a Catalunya una importància immensa, perquè l’illa era el graner del Principat, especialment de la ciutat de Barcelona.

El 1442 es féu la unió de Nàpols i Sicília sota Alfons IV el Magnànim, que va convertir ambdós regnes en el centre polític de les seves possessions mediterrànies. El seu fill i successor Ferran no va saber mantenir la independència d’aquest regne, i Ferran el Catòlic va apoderar-se de Sicília i Nàpols.

Aquests territoris van romandre sota el domini de la corona espanyola fins al tractat d’Utrecht-Rastadt (1713-14), pel qual Sicília va passar a la casa de Savoia.