(Igualada, Anoia, 17 gener 1784 – Osseja, Alta Cerdanya, 13 octubre 1835)

Erudit i monjo benedictí. Estudià a Sant Pau del Camp, de Barcelona, d’on fou professor en 1800-03.

Paborde d’Àger i darrer arxiver del monestir de Ripoll, on adquirí anomenada pel seu intens treball en l’ordenació, pels seus apunts històrics manuscrits (guardats en part a l’arxiu de la mensa episcopal de Vic i a l’Arxiu de la Corona d’Aragó), i pel seu carteig sobre temes d’història amb Pròsper de Bofarull, amb el canonge de Vic Jaume Ripoll i amb els historiadors La Caxal, continuador de l’España Sagrada, i Jaume Villanueva.

Es guanyà fama de molt erudit, malgrat que els seus escrits no arribaren, en general, a ésser impresos. El 1820 fou diputat a corts.

D’aquesta època es conserva un treball polèmic, en castellà: Contestaciones a Llorente (1821-22), amb motiu de l’obra que aquest va publicar (1820) sobre la constitució de la clerecia, i el Cristiano pacífico (1835), amb el pseudònim de Sebastián Driala.

La destrucció de Ripoll el 1835 fou causa de la seva fugida a Osseja.