(Folgueroles, Osona, 17 maig 1845 – Vallvidrera, Barcelona, 10 juny 1902)

Poeta i escriptor romàntic. Conegut popularment per Mossèn Cinto. De família camperola, a 11 anys ingressà al seminari de Vic, visqué en una masia de Sant Martí de Riudeperes, on féu de pagès i després de preceptor. Aquests anys de seminari i de vida camperola crearen en ell una facultat d’identificació amb la poesia popular, característica de tota la seva obra.

Va concórrer als Jocs Florals, on fou distingit l’any 1865. El 1867 presidí les reunions de l’Esbart de Vic, els membres del qual havien de tenir gran importància en la renaixença literària de la comarca, i el 1870 fou ordenat sacerdot.

Format en la preceptiva clàssica, se sentí atret per l’èpica; va concebre un poema sobre el descobriment d’Amèrica i, en el curs de la realització, la idea primitiva evolucionà fins a esdevenir el poema L’Atlàntida, premiat als Jocs Florals de Barcelona del 1877. El 1879 publicà Idil·lis i cants místics i el 1880, any en què fou proclamat mestre en gai saber, va publicar Cançons de Montserrat i Llegenda de Montserrat (versió definitiva, 1888-89).

L’Oda a Barcelona (1883) acusa la influència de Victor Hugo i conté una erudició mitològica i històrica que no ofega la inspiració ni l’impuls patriòtic. El 1885 publicà Canigó, hi perduren elements descriptius de la natura i l’obsessió d’interpretar el paisatge amb criteri cosmogònic (com en els primers cants de L’Atlàntida), però el to líric i la influència formal de l’èpica de l’edat mitjana (atribuïble potser a l’estudi de la poesia heroica-popular reivindicada per Milà i Fontanals) donen al conjunt més humanitat i frescor. El 1887 publicà El somni de Sant Joan i el 1890 inicià la publicació de la trilogia Jesús infant (1896), on són glosades llegendes dels Evangelis apòcrifs amb la musicalitat i la capacitat emotiva dels millors Idil·lis.

El 1893 s’inicià l’època dolorosa de la vida de Verdaguer marcada per la influència de persones que explotaven la ingenuïtat del poeta. Verdaguer era almoiner del marquès de Comillas, i sembla que algunes persones es valien de la seva ingenuïtat amb preteses intuïcions místiques; aleshores fou retirat al santuari de la Gleva, prop de Vic. Abandonà el retir sense permís del bisbe i aquest el privà de la celebració de la missa (1895).

La polèmica arribà al carrer amb els articles de Verdaguer aplegats a En defensa pròpia. A aquesta època pertanyen les obres Roser de tot l’any (1894), Sant Francesc (1895) i Flors del calvari (1896). El 1898 li foren retornades les llicències i passà a la diòcesi de Barcelona, on li fou concedit un benefici a la parròquia de Betlem. Els reculls Santa Eulària (1899), Aires del Montseny (1901), Flors de Maria i una abundant producció de tema eucarístic (pòstuma) constitueixen les obres més importants d’aquesta darrera època.

Morí a la Vil·la Joana, i l’enterrament constituí una gran manifestació popular de dol.

La poesia de Verdaguer, lligada al convencionalisme dels certàmens acadèmics, troba el to autèntic quan interpretava les llegendes populars (religioses o profanes); l’apropament al poble era assolit no solament pels camins del sentiment i l’emoció, sinó per un art de llenguatge i de l’expressió poètica que donaren flexibilitat moderna a l’idioma. Aquestes qualitats són també aplicables a la prosa: Rondalles (1905); discursos (Record necrològic de Rubió i Ors), i l’expressivitat descriptiva del Diari d’un pelegrí a Terra Santa (1886).