Municipi i capital de la comarca: 218,51 km², 12 m alt, 33.445 hab (2017)

Situat a les ribes de l’Ebre, prop de la desembocadura. El terme, molt gran, s’estén des dels estreps dels ports de Beseit fins a la serra de Cardó, sense arribar a mar d’ençà de la segregació dels nous municipis del delta (Detebre, Sant Jaume d’Enveja, Camarles i l’Aldea).

Té molta importància l’agricultura; una mica més de la meitat es destina als conreus de secà (l’any 1900 ocupaven el 81%), i els de regadiu s’han duplicat des del 1900, aquesta ampliació dels regatges s’ha fet possible gràcies als canals de la dreta i de l’esquerra de l’Ebre, procedents de l’assut de Xerta. És important el conreu de l’olivera; cal fer esment de la regressió dels garrofers, així com el recent increment farratger. Hi ha una cooperativa agropecuària. La ramaderia (bovins), lligada a la producció farratgera, té encara un caràcter complementari, exceptuant l’avicultura. L’activitat pesquera ocupa una part de la població. Les principals indústries són l’alimentària (oli, conserves vegetals), la química (pinsos compostos, farmacèutica) i la mecànica; en segon lloc s’hi troben la tèxtil (gèneres de punt, sacs) i la paperera. Compta amb 6 agregats, els principals dels quals són Bítem i Camp-redó. És centre de l’àrea comercial que inclou les subàrees d’Alcanyís i la Sénia. És centre administratiu i comercial de la regió i representa un 45,6% respecte a la població total de la comarca (el 1900 la proporció era del 52%).

HISTÓRIA.- Fou un poblat ibèric dels ilercavons. Ocupat pels romans, Cèsar féu emmurallar la seva ciutadella i després l’elevà a la categoria de municipi. Més endavant, August el féu colònia sota el nom de Julia Ilergavonia Dertosa. Formà part del regne visigot fins que la conqueriren els sarraïns vers el 715. Durant els anys d’ocupació sarraïna, aquesta ciutat constituí una de les bases de navegació fluvial més importants de la Mediterrània; se sap que vaixells musulmans procedents de València i d’Almeria arribaven a Saragossa, tot remuntant l’Ebre. Cap d’una rica comarca agrícola, es constituí en un centre mercader molt actiu que destacà com a mercat d’esclaus i com a punt de recepció de fusta. Abd al-Rahman III hi féu bastir (945) unes drassanes. La riquesa i la situació estratègica de Tortosa foren ben aviat cobdiciades pels cristians, els quals des del s IX iniciaren tot un seguit de temptatives de conquesta (Lluís el Piadós el 808, 809 i 811, i Borrell II el 964) que no reeixiren fins a mitjan s XII. Nabil o Labib al-Amirí (1019-35) fou el primer reietó de la taifa independent de Tortosa. Amb Muqatil Sayf al-Mil·la (1035-53) el territori sofrí modificacions ja que, si per una banda s’estengué vers Vinaròs i Alcanyís, per l’altra s’escurçà fins al coll de Balaguer. El 1061 Yala, successor de Muqatil, perdé el reialme de Tortosa en ésser-li arrabassat per al-Muqtadir de Saragossa, el qual s’annexa alhora Lleida i Dénia. En morir (1081) al-Muqtadir, aquests territoris restaren dividits: al-Mutamin es quedà amb el reialme de Saragossa i al-Mundir Imad al-Dawla amb Lleida, Tortosa i Dénia. En temps de Ramon Berenguer III (1096-1131) es donà l’empenta que havia de dur a la definitiva conquesta de Tortosa; els papes Pasqual II, Gelasi II i Calixt II hi havien donat la seva aprovació. La taifa de Tortosa era governada aleshores per Sulayman Saiyid al-Dawla (1090-98) que fou tributari del Cid, a la mort del qual la taifa passà a mans dels almoràvits. La conquesta cristiana fou obra de Ramon Berenguer IV de Barcelona, el qual, tot aprofitant (1147) la butlla de croada d’Eugeni III i la gent aplegada amb motiu de la croada d’Almeria, pogué reunir forces procedents dels ordes militars del Temple i de l’Hospital, estols genovesos i homes de Ramon Guillem de Montcada, de Guillem de Montpeller, de la vescomtessa Ermengarda de Narbona i, entre altres, expedicionaris anglesos, normands, pisans i aragonesos. El setge de Tortosa durà del jul al des/1148. El comte barceloní, que concedí una carta de població a Tortosa (1149), repartí les conquestes de la manera següent: un terç per als genovesos, un altre terç de les rendes, a més a més dels castell de la Suda i la tinença de la ciutat, per a Guillem Ramon de Montcada, i una cinquena part per als Templers. La part corresponent al comte més la dels genovesos, que aquest havia adquirit el 1153, fou transferida al Temple, de manera que aquest orde militar (1181) vingué a ésser el senyor més poderós de Tortosa. S’iniciaren aleshores un seguit de baralles per al control del govern municipal (els estaments ciutadans recolzaren momentàniament els interessos del casal de Montcada enfront dels templers), a les quals s’intentà de donar solució mitjançant una sentència arbitral (1199) que definia la competència judicial dels ciutadans i dels senyors de la ciutat. No fou fins al 1241, amb la sentència de Flix donada pel bisbe de Lleida Ramon de Siscar, que els ciutadans representats al tribunal de la Suda i a la Cort de la Ciutat, pogueren triomfar sobre els Montcada i el Temple. El 1272 la composició de Josa consagrà definitivament els drets municipals dels ciutadans recollits en la recopilació anomenada Costums de Tortosa. A Tortosa se celebraren Corts diverses vegades (1225, 1421, 1495). També s’hi reuní el Parlament català per decidir en els afers del Compromís de Casp. Les terres de la comarca de Tortosa restaren arrasades en el transcurs de la guerra civil catalana de 1462-72 a causa dels estralls produïts pels exèrcits reials comandats per Pere d’Urrea, arquebisbe de Tarragona. Fou desastrosa per a l’economia d’aquestes contrades l’ordre d’expulsió dels jueus (1492) donada pels Reis Catòlics, així com la dels moriscs (1609), la qual afectà sobretot l’agricultura i els oficis. Durant la guerra dels Segadors (1640) el mariscal francès Schömberg prengué la ciutat a les tropes castellanes (1648), però el 1650 el marquès de Mortara, Francisco de Orozco, la recuperà. Durant la guerra de Successió fou presa pel duc d’Orleans (1708), i durant la del Francès es rendí al francès Suchet (1810). El 1869 s’hi signà el Pacte Federal de Tortosa amb vista a reunificar els estats de la corona de Catalunya-Aragó. Les petites indústries i el Banc de Tortosa, creats a la segona meitat del s XIX, donaren un gran impuls a l’economia de la zona. Durant la guerra civil (1936-39) hagué de sofrir bombardeigs com a conseqüència de la batalla de l’Ebre.

ART.- L’interior de la catedral, construïda als s XIV i XV, és d’estil gòtic. La façana, inacabada, és un mur imponent d’estil barroc amb fornícules, columnes salomòniques i una cornisa enorme. Una de les capelles laterals és la de la Mare de Déu de la Cinta, barroca, decorada amb marbres de colors i pintures de Dionís Vidal. També hi ha un retaule gòtic de pedra policromada (s XIV) a l’altar major, obra de l’italià Francesco d’Oberto, i el retaule de la Transfiguració de l’escola de Jaume Huguet (s XV). El caustre, també gòtic, és d’una gran simplicitat; s’hi pot accedir des del carrer per una portalada barroca, construïda al començament del s XVIII. El col·legi de Sant Lluís, obra de l’arquitecte tortosí Joan Anglès, és un solemne edifici renaixentista i plateresc, fet bastir per Carles V l’any 1544. Un altre important edifici civil és el palau episcopal, edificació gòtica de la primera meitat del s XIV. També és gòtica la façana de la casa consitorial, tot i ésser construïda vers el 1545. De les antigües fortificacions que defensaven la ciutat, que també tenia drassanes, només resta el castell de la Suda.

Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques