(Osca, Aragó, juliol 1178 – Muret, Llenguadoc, 12 setembre 1213)

“el Catòlic”  (Pere I de Catalunya i II d’Aragó) Rei de Catalunya-Aragó (1196-1213). Fill primogènit d’Alfons I el Cast i de Sança de Castella. Pel testament del seu pare rebé Catalunya, Aragó i terres al Llenguadoc, i el seu germà Alfons rebé Provença, Millau i Gavaldà.

Malgrat aquestes divisions d’herència es conservà una certa unitat entre els dominis catalano-occitans, refermada per l’aliança política entre els germans i perquè a la mort d’Alfons de Provença (1209), Pere el Catòlic exercí la tutoria del seu jove nebot.

Pel seu matrimoni (1204) amb Maria de Montpeller vinculà la senyoria montpellerina a la corona catalano-aragonesa i, malgrat les desavinences entre els esposos, el 1208 Maria donà a llum el futur Jaume I el Conqueridor. En els primers anys del seu regnat tingué algunes topades amb la seva mare, la reina Sança (morta 1208), que es resolgueren a les entrevistes d’Ariza (1200) i Daroca (1201).

A l’interior, per mantenir la cort fastuosa que contínuament l’acompanyava, per fer cara a les despeses de les guerres i de la complicada política occitana i per atendre els seus compromisos amb el monarca castellà i amb la Santa Seu, es trobà abocat a una ruïnosa política fiscal (cobrament del bovatge, creació de l’impost dit monedatge) que exhaurí els seus recursos i els dels seus súbdits.

Intentà vincular el comtat d’Urgell a la corona defensant l’herència d’Aurembiaix de les ambicions de Guerau de Cabrera i pactant el casament d’aquesta amb l’infant Jaume. El 1210 reconquerí als sarraïns de València, Ademús, Castellfabib i Sertelle.

A l’exterior, la seva política se centrà en l’aliança amb Castella i en l’esforç per conservar els dominis occitans, encara que també mostrà una decidida vocació mediterrània quan projectà una expedició a Mallorca (que no pogué dur a terme) i quan, el 1209, després de laborioses negociacions, casà la seva germana Constança amb l’emperador Frederic II Hohenstaufen, rei de Sicília.

Contradient, en part, la política del seu predecessor, ajudà els castellans a estendre el seu domini pel País Basc (1206), en perjudici dels navarresos, i amb els seus exèrcits de catalans i aragonesos ajudà d’una manera decisiva Alfons VIII contra els almohades a la batalla de Las Navas de Tolosa (1212).

A Occitània, on s’havia estès el catarisme, portà al principi una política summament cautelosa per tal de servar alhora la fidelitat dels barons llenguadocians i l’amistat del papa, que el coronà a Roma el novembre de 1204. La intransigència d’uns i altres (i sobretot la decisió papal d’enviar la noblesa del nord de França contra els heretges occitans, amb què la lluita religiosa es podia convertir en un conflicte polític entre estats feudals) obligà Pere a alinear-se al costat dels llenguadocians, per tal com ja no es tractava sols de complir el deure feudal de protegir els vassalls, sinó que hi havia en joc tota la política occitana dels seus avantpassats.

A les portes de Muret, Pere el Catòlic i els seus aliats occitans, menystenint la capacitat bèl·lica dels croats, es decidiren a realitzar la batalla decisiva (12 setembre 1213), en la qual, però, foren completament derrotats, Pere hi trobà la mort, tot Occitània quedà en mans dels croats i les pretensions hegemòniques de la casa de Barcelona al Llenguadoc restaren definitivament arruïnades.