(Barcelona, 30 abril 1877 – 18 maig 1961)

Crític i historiador de la literatura. Fill de Plàcid-Maria de Montoliu i de Sarriera i germà de Cebrià.

Format a Barcelona, estudià filologia a la universitat de Halle. Fou lector de castellà i català a Hamburg, director de l’Institut de Filologia de Buenos Aires (1925) i professor de la universitat i d’altres centres de Barcelona, com les Oficines Lexicogràfiques de l’IEC.

La millor part de la crítica literària que publicà a “El Poble Català”, “La Vanguardia” (1910-16) i “La Veu de Catalunya” fou recollida en el Breviari crític (1926-31, 4 vols). Com a crític demostrà una notable preparació filològica i literària. Influït per De Sanctis, Vossler i els positivistes, fou autor de treballs monogràfics, com Estudio de literatura catalana (1912), Manual d’història crítica de la literatura catalana moderna (1922) i el recull dels seus articles sobre Pin i Soler, Maragall, la influència de Goethe a Catalunya, Aribau i el seu temps i els estudis sobre Yxart i Víctor Català.

Uns altres estudis són El alma de España y sus reflejos en la literatura del Siglo de Oro (1942) i una història de la literatura catalana en volums monogràfics sobre els trobadors, Llull i Arnau de Vilanova, les quatre grans cròniques, Eiximenis i Bernat Metge, poesia i novel·lística dels segles XIV i XV, Ausias March, Aribau, la Renaixença i els Jocs Florals i Verdaguer.