(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 31 juliol 1817 – Barcelona, 9 octubre 1893)

Fabricant de teixits i economista. Fill de Josep Antoni Ferrer i Roig. Afiliat al partit conservador, fou diputat i senador. D’origen modest, el 1857 pogué muntar una petita indústria i aviat es convertí en un dels fabricants més forts del país. Fou membre de les principals institucions culturals i econòmiques barcelonines, i fou present a les accions més rellevants que protagonitzà la burgesia catalana de la seva època.

Viatjà per Anglaterra i França, d’on importà innovacions tecnològiques. Figurà entre els fundadors de l’Ateneu Català (posteriorment Ateneu Barcelonès) i entre els organitzadors de l’Exposició Catalana del 1871 i de la Universal de Barcelona del 1888. Fou un destacat proteccionista, intervingué en les discusions del senat sobre reformes i tractats aranzelaris, així com en diverses comissions i en actes, en els quals defensà els interessos fabrils catalans.

Per a la història econòmica, tenen un cert interès les seves Conferencias sobre el arte de hilar y tejer en general y especialmente sobre el hilar y tejer el algodón… (1875) i les Consideraciones sobre la crisis econòmica europea (1879). La resta dels seus escrits és útil per a resseguir la història aranzelària. Fou pare de Lluís Ferrer-Vidal i Soler i del primer marquès de Ferrer-Vidal.