(El Escorial, Madrid, 14 octubre 1784 – Madrid, 29 setembre 1833)

Rei d’Espanya (1808 i 1814-33). Fill de Carles IV de Borbó i de Maria Lluïsa de Parma. Durant el temps que durà la guerra del Francès, Ferran VII estigué retingut per Napoleó al castell de Valençay (maig 1808-març 1814). Al seu retorn, i de València estant, redactà el decret del 4 de maig de 1814, que anul·lava tota l’obra de les Corts i que significava el retorn a l’absolutisme. Les forces expedicionàries comandades per Riego obligaren el rei a jurar la Constitució (9 març 1820).

En el transcurs del Trienni Constitucional (1820-23), el rei conspirà amb els absolutistes (regència d’Urgell) i amb les potències de la Santa Aliança, acordaren enviar els Cent mil fills de sant Lluís, els quals envaïren amb facilitat el país i restablí a Ferran com a monarca absolut (octubre 1823), i s’inicià l’anomenada Dècada Ominosa (1823-33). Emigrats o empresonats els liberals, hi hagué alçaments absolutistes (guerra dels Malcontents de Catalunya, 1827).

El 1830 promulgà la Pragmàtica Sanció del 1789, que derogava la llei sàlica a Espanya, i la seva filla Isabel fou reconeguda com a hereva de la corona, davant el descontentament de la facció carlina (del seu germà Carles Maria Isidre). El 1832, estant Ferran molt malalt a La Granja, els carlins intentaren, en va, que fes testament a favor de l’infant Carles, el qual, després d’aquest fracàs, s’anà a Portugal. Mentrestant, la reina Maria Cristina, nomenada governadora del regne, inicià un apropament cap als liberals i concedí una amnistia a favor dels emigrants, preparant així el canvi polític que s’esdevingué en morir el rei.