(les Corts, Barcelona, 4 agost 1883 – Barcelona, 18 novembre 1941)

Sacerdot i geòleg. Cursà estudis a la Universitat de Barcelona i a la de Madrid, on va doctorar-se (1912). Fou professor al Seminari Conciliar, a la Universitat i a l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona. Des del 1917, i fins a la seva dissolució (1924), fou director del Servei del Mapa Geològic de Catalunya, dependent de la Mancomunitat. Director de la secció de paleontologia del Museu Municipal de Ciències Naturals de Barcelona (1919-22). Fundà i dirigí l’Observatori de Viella (Vall d’Aran).

Foren notables les seves recerques espeleològiques, els treballs de repoblació piscícola dels llacs del Pirineu i els reculls de minerals, roques i fòssils de tot Catalunya. Realitzà importants descobriments paleontològics, com és el de les restes d’un elefant d’una espècie nova a Pedralbes (1922), que feren que Lambert li dediqués el gènere fauraster i que el seu nom figurés en catorze espècies i varietats paleontològiques.

Publicà un gran nombre de treballs sobre ciències naturals, entre els quals cal destacar Sota terra (1909), La espeleología de Cataluña (1926), Cuenca potásica de Cataluña (1926) i Expedició científica per la Fennoscàndia (1931).