(Valls, Alt Camp, 5 maig 1730 – 6 novembre 1786)

Escultor. Nét de Lluís Bonifaç i Sastre, amb qui vivia i estudià, fill de Baltasar Bonifaç i Anglès, i germà de Francesc.

Figura cabdal de l’escultura barroca catalana. Començà a actuar a 22 anys; a 33 obtingué el títol d’acadèmic de mèrit a l’Academia de San Fernando, de Madrid, i, fins als 58 anys que morí, treballà per a més de 50 pobles de Catalunya, així com per a Madrid i Puerto Rico.

Executà 48 retaules amb llurs imatges, unes altres 31 imatges soltes, 12 traces de retaule, 5 misteris de processó, 8 models de sants en fusta d’alzina per a executar amb plata, 2 lliteres, un cor de catedral i altres objectes.

Mereixen ésser citats la imatge de Sant Miquel, a la Barceloneta (1755); el cambril de la Misericòrdia de Reus (1756); el retaule de Sant Ignasi, a la Granadella (1762); els de la Victòria (1762), i dels Dolors (1779), a Valls; el retaule major de Cubells (1764), i el cor de la seu de Lleida, l’obra més important del barroc a Catalunya, amb més de cent imatges en alt relleu (1775-79).

Totes aquestes obres, desaparegudes durant la guerra de 1936-39, eren també una prova de la perícia de Bonifaç en les composicions arquitectòniques influïdes de l’estil Lluís XV francès, amb elegant i sòbria ornamentació rococó, i de la seva escultura àgil i expressiva.

D’entre les seves obres conservades, sobresurten la figura jacent de Sant Aleix i algun relleu de la capella del mateix sant, a Valls (1769), el relleu de Sant Sebastià, a l’Academia de San Fernando, de Madrid (1763), els passos de la Solitud (1755) i del Devallament (1766), ambdós de Valls, i la grandiosa llitera de l’Assumpta de la seu de Girona (1773).

Continuà i augmentà el crèdit de l’escola fundada pel seu avi, concorreguda per deixebles de tot Catalunya, entre els quals el seu fill i successor Simforià Bonifaç i Miracle, i el cèlebre Ramon Amadeu (1761-63).