(Palma de Mallorca, 16 maig 1825 – Barcelona, 6 juny 1897)

Poeta i bibliògraf. Germà de Plàcid. Estudià dret a Barcelona, on va fer amistat amb Pau Piferrer i Rubió i Ors, que l’introduïren en el moviment literari de la Renaixença.

Poeta de caràcter amorós i místic, dominat per un clima romàntic, sentimental i patriòtic, la seva poesia es caracteritza pel popularisme inspirat en cançons amoroses i curtes, anomenades corrandes, i en les històries tretes del romancer. Fou proclamat Mestre en Gai Saber l’any 1866. La seva obra poètica va ser recollida pòstumament en el Llibre de la Mort (1898), Records de jovenesa (1900), Fochs Follets (1909) i en Poesies completes (1925).

Del seu viatge per Catalunya a la recerca de material, fou resultat la publicació del Romancer popular de la terra catalana (1893), recull de cançons cavalleresques que conté més de trenta llegendes amb les seves variants; el Cançoneret de les obretes en nostra llengua materna més divulgades… (1900), col·lecció de cobles religioses, històriques i morals, i el projecte del Diccionari Aguiló d’acord amb les seves notes i utilitzant el material de frases, girs, sinònims, etc., que havia recopilat.

Dels seus treballs de bibliògraf queden el Catálogo de obras en Lengua Catalana, premiat per la Biblioteca Nacional, i publicat l’any 1928, on descriu més de quatre-cents llibres escrits en català, impresos de 1474 a 1860, i la Biblioteca Catalana, en la qual va publicar obres com Tirant lo Blanch, Libre dels feyts del Rey En Jacme, Libre de Consolatio, de Boeci, etc.

Fou bibliotecari de la biblioteca provincial universitària de Barcelona, de la de València i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres.

Fou el pare del bibliotecari i erudit Àngel Aguiló i Miró.