(Catalunya, segle X – segle XI)
Magnat. Era un dels fills menors de Guadall II, vescomte d’Osona, i de la dama Ermetruit. Per tant, era germà dels vescomtes d’Osona o Cardona, Ermemir II i Ramon I.
Figura documentat el 981, quan ja havia mort el seu pare.
(Catalunya, segle X)
Muller del vescomte Guadall II d’Osona. Fills seus foren Ermemir II, hereu del vescomtat, Ramon I, successor d’Ermemir, i Arnulf, bisbe de Vic.
(Catalunya, segle IX – 916)
Vescomte d’Osona. Actuà al comtat d’Urgell a les ordres de Guifré I de Barcelona, i fou marmessor de Guifré II Borrell a la mort d’aquest (911).
Sembla que fou el primer vescomte d’Osona.
Altre nom amb què és conegut Bermon (vescomte d’Osona).
(Catalunya, segle X – vers 1015)
Vescomte d’Osona (vers 1010-vers 1015). Fill del vescomte Guadall II. Succeí en el vescomtat el seu germà Ermemir II, mort sense successió.
Es casà amb Eugúncia de Lluçà, que li sobrevisqué fins al 1062, féu acabar el monestir de Sant Pere de Casserres, iniciat per Ermetruit, la seva sogra.
Els seus fills Bermon I, Eribau I i Folc I el succeïren consecutivament en el vescomtat d’Osona, dit després de Cardona.
(Catalunya, inici segle X – 1062)
Jurisdicció de l’antic comtat d’Osona. Exercida per una família que a partir dels volts del 1062 prengué el títol del vescomtat de Cardona.
El primer vescomte que actuà a Osona és Francó, el 879, que en temps de Guifré el Pelós restaurà el comtat d’Osona. El 938, en un judici contra els homes de la vall d’Artés, actuà el vescomte Guadall I, que sembla ésser un antecessor de la família Cardona.
Entre mitjan segle IX i el 916 actuà al comtat d’Urgell un vescomte, Ermemir I, que sembla ésser vescomte d’Osona. El 956 era vescomte Odegari, que posseïa béns al terme de Seva i sembla ésser successor o fill de l’anterior; de fet, les demarcacions de Seva, el Brull, la Castanya i Tagamanent formaven part de la dotació vescomtal i eren conegudes pel nom de feu vescomtal.
El segon gran domini dels vescomtes s’estenia pels termes de Rupit i Pruit, la vall de Sau i el terme de Tavèrnoles-Savassona, on sembla que tenien la fortalesa de residència primitiva abans de possessionar-se del castell de Cardona.
Amb el vescomte Guadall II (963-978) s’inicia la dinastia ben coneguda dels vescomtes osonencs. Guadall II, casat amb Ermetruit, era germà de Guisad, bisbe d’Urgell, que consta que era nebot de Sal·la, pròcer resident a les Guilleries i al Bages i fundador del monestir de Sant Benet de Bages vers el 950, i foren fills seus Ermemir II, Ramon, Arnulf (bisbe d’Osona), Llop i Miró.
Ermemir II succeí el seu pare després del 978, i el 986 rebé del comte Borrell II el castell de Cardona, com a prolongació del comtat d’Osona, en la frontera amb els àrabs. Morí sense successió el 1007 i el vescomtat passà al seu germà Ramon I (mort el 1014). Sembla que el seu germà Arnulf, bisbe d’Osona, que morí el 1010 en tornar de l’expedició de Còrdova, retingué el castell d’Osona, que encomanà al seu germà Miró.
La mort, sense descendència, d’Ermemir II, motivà, sembla, que la seva mare Ermetruit fundés el monestir i la basílica votiva de Sant Pere de Casserres, continuada per Eugúncia, la vídua del vescomte Ramon I, la qual deixà per fill i hereu del vescomtat Bermon, que morí sense successió el 1030, després d’haver iniciat la basílica de Sant Vicenç de Cardona.
El succeí el seu germà Eribau, el qual, elegit bisbe d’Urgell el 1035, traspassà el vescomtat a un tercer germà, Folc I, que fou assassinat el 1040 i que s’hauria casat amb Guisla, filla del vescomte regent Geribert de Barcelona.
Tots aquests trasbalsos familiars afebliren la casa vescomtal osonenca, cosa que es notà amb Ramon Folc I de Cardona, fill de Folc I i de Guisla, vescomte des del 1040, que el 1057 vengué el castell de Cardona al comte Ramon Berenguer I, i vengué també, amb data desconeguda, el castell de Vic.
L’acció dels vescomtes osonencs s’estén ara vers les terres d’Anoia i el Bages i es desvincula com més va més del vescomtat original, la qual cosa resta palesa quan Ramon Folc I es començà a titular des del 1062 vescomte de Cardona.
(Catalunya, segle XII – segle XIII)
Primer comte d’Urgell i vescomte de Cabrera i d’Àger. Fill del vescomte Ponç III de Cabrera i de Marquesa d’Urgell.
Es casà amb Eilo, filla de Pero Fernández de Castro. Intentà assegurar-se el comtat d’Urgell amb l’ajut de Pere el Catòlic per a quan morís el comte Ermengol VIII. Tingué, però, greus problemes, ja que Ermengol obtingué la protecció reial per a la seva muller Elvira de Lara.
Guerau intentà diverses vegades d’entrar dins el comtat, però no ho aconseguí. A la mort del rei a Muret (1213), ho aconseguí i fou reconegut pels consellers de Jaume I. Guerau governà el comtat fins a l’any 1226, en que ingressà a l’orde dels templers.
A la seva mort, el comtat d’Urgell el deixà a Ponç I, i el vescomtat de Cabrera a Guerau V.
(Catalunya, segle X – 978)
Vescomte d’Osona (963-978). Germà de Guisad, bisbe d’Urgell.
És el primer membre cert de la família vescomtal d’Osona, que prengué després el nom de Cardona.
Es casà amb Ermetruit; fou pare d’Ermemir, de Ramon, d’Arnulf (bisbe d’Osona), de Llop i de Miró.
(Catalunya, segle IX)
Vescomte d’Osona. Col·laborador de Guifré I el Pelós.
Pel setembre de 879 presidí un judici al Ripollès.
De la seva actuació repobladora restà probablement el nom dels vilars de Francó a la vall de Sant Joan i a la Vallfogona.
(Catalunya, abans 980 – abans 1009)
Vescomte d’Osona, a la mort del seu pare Guadall II vers el 978.
El 986 rebé del comte Borrell II de Barcelona el castell de Cardona (punt avançat del primitiu comtat d’Osona, en el qual el seu pare ja tenia dominis el 972) juntament amb la famosa carta de poblament de Cardona.
El succeí el seu germà Ramon I.
Dades dels Països Catalans 