Cala de la costa occidental, entre la cala d’Alcaufar i la punta d’es Rafalet.
Una urbanització relativament nova i una carretera que l’uneix a la de Sant Lluís a Alcaufar han convertit aquesta cala en un centre turístic.
(Alcúdia de Mallorca / Santa Margalida / Artà, Mallorca
Badia de 15 km d’amplada, al nord-est de l’illa, entre els caps de Pinar i Farrutx.
Acaba amb una costa baixa i arenosa amb nombrosos assentaments turístics distribuïts entre els tres termes municipals.
(Alcalà de Xivert, Baix Maestrat)
Poble, situat a la costa, entre el cap d’Irta i el riu Segarra, al peu de la muntanya de Sant Benet.
És un centre de turisme i d’estiueig (el 1960 ha havia 263 habitatges). Disposa d’un petit port.
Les seves platges són les de les Fonts, del Carregador, de la Romana i del Moro.
Caseriu. És un dels centres turístics més importants de l’illa.
Originàriament era una possessió de la companyia de Consell situada prop de la cala d’Alcaufar, oberta a la costa oriental de l’illa. A la platja d’aquesta cala, deserta el 1896, hi fou bastida una caseta de pescadors; trenta anys més tard s’hi havien edificat catorze o quinze cases. El 1935 hi fou construïda la carretera des de Sant Lluís.
Actualment es troba en plena urbanització i compta amb un bon nombre d’edificacions i amb serveis hotelers.
(Alcúdia de Mallorca, Mallorca Raiguer)
(pop: Aucanada) Possessió, a la costa meridional de la península del cap des Pinar. El 1934 hom hi construí es Poble Espanyol, una de les primeres urbanitzacions turístiques de Mallorca; aquesta funció ha estat notablement augmentada amb altres instal·lacions d’hostalatge i d’estiueig.
L’illa d’Alcanada es troba enfront d’aquesta possessió, a la badia d’Alcúdia; té 140 per 190 m (d’est a oest), i es separada de la costa per un freu impracticable, de 140 m d’amplada. Hi ha un far.
Estany dessecat, prop de la costa. Actualment és un centre turístic.
A prop, en el tossal de Manises, hi hagué un poblat ibèric, i als peus del tossal ha estat excavada la important necròpolis ibèrica de l’Albufereta (els materials es guarden al Museu Provincial d’Alacant).
Caseriu, format al llarg de la platja de l’Albufereta, a l’extrem septentrional de la badia d’Alacant, vora l’antiga Albufereta d’Alacant.
Durant els anys 1960 ha crescut molt ràpidament com a conseqüència del turisme.
Comarca del País Valencià: 578,8 km2, 193.914 hab (2011), densitat: 335,03 h/km2, capital: la Vila Joiosa
Situada a la regió d’Alacant, al sud del promontori de la Nau, entre les comarques de la Marina Alta (nord), l’Alcoià i el Comtat (oest) i l’Alacantí (sud), i coneguda també per la Marina o la Marina Meridional.
Està formada per 18 municipis: l’Alfàs del Pi – Altea – Beniardà – Benidorm – Benifato – Benimantell – Bolulla – Callosa d’en Sarrià – Confrides – Finestrat – Guadalest – la Nucia – Orxeta – Polop – Relleu – Sella – Tàrbena – la Vila Joiosa
GEOGRAFIA FÍSICA: Situada al vessant meridional dels darrers contraforts orientals de les serralades Pre-bètica i Subbètica, comprèn les conques dels rius d’Algar i Sella, entre la zona costanera delimitada pel cap de Moraira i les platges de la Vila Joiosa, i les serres de Bèrnia, Cabeçó i Aitana, pel sector interior. La costa està constituïda per arcs de sorres al·luvials i pels alts penyals formats per les serres que s’endinsen al mar. Les platges més importants són la Raconada de Calp, l’olla d’Altea i la badia de Benidorm.
El clima, mediterrani, presenta dues zones ben diferenciades: la del litoral, amb una temperatura mitjana anual de 18ºC, i la de l’interior, al sector muntanyós, on la temperatura mitjana anual baixa fins als 9ºC a la serra d’Aitana. Els estius són molt calorosos i secs a la costa, de 25 a 27ºC el mes d’agost, i hiverns suaus, amb mitjanes de 9 a 12ºC el mes de gener. Les precipitacions són de l’ordre dels 500 mm anuals, amb màxims a les zones muntanyoses (608 mm a Benimantell); més al sud, prop de la costa, però, la barrera de muntanyes impedeix l’arribada de la depressió atmosfèrica balear causant de les pluges del sector nord, per la qual cosa s’enregistren temperatures més altes i pluges menys freqüents (343 mm a Benidorm i 382 a Relleu), amb què s’inicia la zona climàtica subàrida del sud-est peninsular. A Benidorm, el nombre de dies amb pluja és de 16 a l’any. El màxim pluviomètric s’enregistra durant els mesos de setembre i octubre, i un altre màxim secundari a la primavera (abril i maig); el mes més sec és el de juliol.
Els rius de la comarca són de règim torrencial mediterrani, i els principals són el Sella, al sud, i l’Algar i el Guadalest, al nord.
La vegetació és pobra i els boscs de pins només tenen una extensió important al sector muntanyós de Sella. Hi predomina, en canvi, la vegetació de garriga (farigola) i a la zona de clima àrid començen a aparèixer les formacions estepàries.
POBLACIÓ: Un procés de despoblació continu i ininterromput caracteritza els primers anys del segle XX. Aquesta minva de la població (9%) fou a causa de la baixa natalitat i l’emigració, canalitzada ja des de mitjan segle XIX cap a Algèria, i què a partir del 1910 s’incrementà a causa de la crisi de la fil·loxera. L’any 1960 només cinc municipis havien augmentat de població respecte al 1900: Altea, Benidorm, Benissa, Callosa d’En Sarrià i la Vila Joiosa, que es beneficiaren del desequilibri comarcal i acolliren part de la població emigrada dels pobles de l’interior. A partir del 1960, però, el fenomen turístic, amb una afluència considerable d’estrangers, que ja des de la darreria dels anys 1950 havien començat a freqüentar la Costa Blanca, i el retorn dels pieds noirs, que després de la independència d’Algèria, s’instal·laren als pobles dels seus avantpassats, significà un augment de vitalitat per a alguns pobles de la comarca: l’any 1970 la majoria dels municipis costaners havien sortit de l’estancament anterior i havien augmentat la població respecte al 1960; el cas més excepcional és el de Benidorm, que duplicà la població en deu anys (1960-70) amb un espectacular increment en decennis posteriors. Pel que fa a la dinàmica demogràfica es poden distingir tres sectors comarcals ben diferenciats: un de litoral, amb una tendència al creixement, a causa principalment del procés d’absorció de població immigrada de l’interior de la comarca, de la Manxa, Múrcia i Andalusia, que presenta un comportament demogràfic molt actiu (alta natalitat); un altre sector caracteritzat per un increment moderat de població, que correspondria al sector central de la comarca, que rep la influència beneficiosa de la proximitat costanera, i per últim, un d’interior, amb marcada regressió demogràfica i tendència al despoblament. La densitat mitjana l’any 1981 era de 140,2 h/km2. El 1996 va passar a ser de 208 h/km2, però aquesta xifra no reflecteix la realitat, ja que cal distingir un sector litoral molt densament poblat, amb una densitat de més de 450 h/km2, i un sector interior, amb una densitat inferior als 30 h/km2. Els municipis d’Altea, Benidorm i la Vila Joiosa concentren el 72% de la població comarcal.
ECONOMIA: Econòmicament, la importància de les activitats tradicionals (agricultura i pesca) perderen força a conseqüència de l’increment de la indústria turística, que des del 1960 ocupa un lloc preferent, bé que molt localitzat als nuclis urbans de la costa. L’agricultura de secà es basa en el conreu d’arbres fruiters (ametllers, molt estesos) i l’explotació d’oliveres i garrofers; el regadiu, alimentat pels embassaments de Sella d’Amadòrio i Guadalest, es dedica al conreu de cítrics (tarongers i llimoners) i productes d’horta (tomàquets, carxofes, etc). La pesca manté una certa activitat als ports de la Vila Joiosa i en especial al d’Altea. El sector secundari no ocupa un lloc preeminent en l’economia de la comarca; tanmateix, són importants els subsectors de l’alimentació, de la fusta (mobles) i les arts gràfiques.
El turisme i el sector dels serveis són la base de l’actual economia i el factor decisiu del desenvolupament. Ja al segle XIX, fou important el turisme procedent de Castelló i del mateix País Valencià; però no fou fins al decenni del 1960, amb l’arribada massiva de turisme estranger, que la comarca es convertí en centre turístic de primer ordre (en especial Benidorm). Compta amb nombrosos establiments hotelers, càmpings, apartaments i allotjaments, que assoleixen un alt grau d’ocupació durant els mesos d’estiu; si bé el grau d’ocupació a la resta de l’any no és tan elevat, manté el seu caràcter turístic gràcies a l’arribada de nombrosa població estrangera (especialment jubilada), que estableix la seva residència permanent als municipis costaners, i gràcies també al turisme interior.
HISTÒRIA: El poblament prehistòric és poc documentat, per manca d’excavacions suficients; hi ha indicis de la cultura del bronze valencià. Són més abundants les restes de poblats ibèrics: es destaquen els del tossal de la Cala de Benidorm i d’Altea la Vella. En el procés de romanització es destaca la Vila Joiosa, que, segons l’epigrafia, arribà a esdevenir un nucli urbà amb categoria de municipium, del qual hom ignora el nom romà. La resta del poblament fou dispers, amb vil·les d’economia agrícola i alguna amb indústria de conserva de peix, de les instal·lacions de la qual resten vestigis al lloc dit el Bany de la Reina. La capitalitat de la Vila Joiosa li prové de l’origen romà i de l’emplaçament, d’un gran valor estratègic i comercial. Fou emmurallada, i al segle XV, en ésser incorporada a la corona, esdevingué un dels caps de pont del poder reial en la zona, predominantment morisca i senyorial, entre el Xúquer i Alacant.
En la divisió corregimental del 1707 la comarca fou dividida entre els corregiments o les governacions de Dénia i d’Alcoi (al qual pertanyia la Vila Joiosa). La Vila entrà al segle XIX amb prop de 5.000 h, i l’agricultura, la pesca i el comerç li donaren una puixança econòmica que consolidà el seu paper històric de capital de la Marina. Benidorm, en el futur, pot amenaçar el seu lloc de preeminència comarcal i fer-se capdavanter de la Costa Blanca. La divisió en partits judicials del 1834 dividí la comarca entre els de la Vila Joiosa i de Callosa d’en Sarrià (el qual comprenia, també, algun sector marginal del Comtat i de la Marina Alta). Actualment el partit de Callosa ha estat suprimit i s’ha creat el de Benidorm.
Illa de les Illes Balears: 571,04 km2; 133.702 h (2012), densitat: 234,14 h/km2, capital: Vila d’Eivissa
Té 6 municipis: Formentera – Sant Antoni de Portmany – Sant Joan de Labritja – Sant Josep de sa Talaia – Santa Eulària del Riu – Vila d’Eivissa
Situada al sud-est de l’arxipèlag, al nord de la petita illa de Formentera, amb la qual forma el conjunt conegut des d’antic amb el nom d’illes Pitiüses. Té 170 km de costes i unes distàncies màximes de 40 km (de nord a sud) i de 15 km (d’est a oest). Forma part actualment de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.
GEOGRAFIA FÍSICA: El paisatge és suau i arrodonit, amb petits plegaments de tipus alpí de direcció sud-est – nord-oest, amb el punt culminant a sa Talaiassa (475 m alt). Al nord-oest hi ha afloraments calcaris amb fenòmens càrstics (els Amunts). A la costa trobem grans espadats, però també platges arenoses, especialment al sector sud-est, on hi ha salines naturals explotades des de l’antiguitat. La gran badia de Portmany (nord-oest) i la badia d’Eivissa (sud), on hi ha el port més important, en són els accidents principals. Prop de la costa hi ha diversos illots.
El clima és mediterrani, amb influències de l’aire continental del Sàhara. Temperatura mitjana anual elevada (uns 17,3ºC), pluviositat escassa (345 mm anuals), vents de tramuntana i de xaloc (que porta l’aire calent i sec del desert); la insolació és de més de 2.400 hores anuals. L’únic curs d’aigua de tipus permanent és el riu de Santa Eulària (únic riu de les Balears).
La vegetació espontània és marcada per la proximitat peninsular (gatoses, roldors, baladres, etc) i hi predominen una màquia de garric i margalló i l’olivella. També hi ha brolles de bruc d’hivern i zones de pi blanc i savina.
ECONOMIA: L’economia agrària, tradicional de l’illa, ocupa encara una part important del territori, amb predomini dels conreus de secà (cereals, garrofers, ametllers, figueres, oliveres i vinya) i només petites zones de regadiu als plans de Santa Eulària, Sant Antoni i la Vila. La ramaderia (ovina, porcina, cabrum) i l’avicultura només en són un complement. Les salines, que ocupen unes 400 ha, són encara explotades. La pesca ha estat també un bon complement de l’economia illenca, però el fenomen que li ha fet fer un gir total és el turisme, que especialment a partir dels anys 1960, hi ha implantat una important economia de serveis.
La capacitat d’allotjament és molt alta, amb nombrosos establiments hotelers, i han proliferat els apartaments i les urbanitzacions per tot el territori. L’aeroport internacional de Sant Josep de sa Talaia té un trànsit de molts milions de passatgers anuals. També és destacable el transport marítim, que serveix l’important port d’Eivissa. Hi ha també diversos ports esportius i camps de golf.
POBLACIÓ: L’increment del turisme ha produït un gran augment de població els darrers decennis (de 34.442 hab el 1960 a 70.001 hab el 1991) a causa d’un nou fenomen d’immigració, peninsular i estrangera. La tradicional distribució de la població de l’illa -amb un grau elevat de disseminació, i dividida en quartons formats per parròquies subdividides en véndes i alguns nuclis concentrats importants- ha resultat també alterada per les noves formes de vida i les comunicacions.
HISTÒRIA: No hi ha testimonis de la cultura talaiòtica de les altres Balears, i el primer poblament fou probablement el de l’ocupació cartaginesa, que hi arribà devers el 654 aC, encara que inicialment es tractà d’una simple factoria. Les troballes púniques interessants (necròpolis, terracotte, monedes) i la colonització agrícola daten ja del segle IV aC. A més del valor de l’illa com a punt d’escala del món púnic, els productes agrícoles, la sal i les consegüents conserves de peix (garum) li donaren fama. El nom cartaginès de l’illa (Ibusim) fou llatinitzat pels romans (Ebusus).
Esdevingué colònia romana i al segle I dC la capital adquirí la categoria de municipum. La romanització fou lenta i des de la fi de l’imperi la seva història es mantingué molt lligada a la de la resta de les Balears. Ocupada pels vàndals (425-533) i pels bizantins, des del segle VIII hi hagué incursions àrabs i al segle següent fou ocupada per l’emirat de Còrdova (passà després a la taifa de Dénia). Després d’una breu ocupació dels pisans i les tropes catalanes de Ramon Berenguer III de Barcelona (1114), fou dominada pels almoràvits i els almohades (1188). Jaume I, ja des de Mallorca, féu ocupar l’illa (1235), que seguí les vicissituds del Regne de Mallorca. La llengua dels habitants és, des d’aleshores, una variant dialectal de la modalitat balear del català.
Els drets adquirits per l’arquebisbe Guillem de Montgrí en la conquesta feren que un dels grans senyors de l’illa fos l’arquebisbat de Tarragona. La Pesta Negra (1348), la guerra dels Dos Peres (1359), les incursions àrabs i la pirateria turca, l’atac dels agermanats (1522), les guerres del nord d’Àfrica, etc, foren elements molt negatius en la vida eivissenca. Al llarg del segle XVI les poblacions i les costes foren fortificades i, malgrat la pesta del 1652, la situació hi millorà. La població, que havia estat austriacista, jurà fidelitat a Felip V de Borbó el 1715.
La prosperitat econòmica general d’aquest segle arribà a l’illa: hi foren construïdes noves parròquies i el 1782 fou creat el bisbat d’Eivissa. Dels 11.500 h del 1746 es passà als 19.000 del 1842 i a 22.000 el 1887. S’inicià la construcció de carreteres i el port modern d’Eivissa fou bastit a partir del 1882. L’arribada del turisme (la Vila, Sant Antoni i Santa Eulària) és anterior a la guerra civil espanyola, durant la qual, llevat l’efímera ocupació republicana del capità Alberto Bayo, estigué en poder del bàndol franquista.
Municipi de Menorca (Illes Balears): 109,9 km2, 132 m alt, 9.162 hab (2014)
Situat entre els termes de Maó i d’es Mercadal i la costa de migjorn.
L’agricultura, bàsicament de secà, ocupa dues terceres parts del territori, la resta són pinedes i alzinars. La principal activitat econòmica del municipi és, però, amb l’explotació turística del sector de Marina (sobretot cala en Porter), la indústria del calçat, i també la bijuteria, els formatges i la licoreria.
El nucli antic de la ciutat es troba damunt un turó, al voltant de l’església arxiprestal de Santa Eulàlia. Després del terratrèmol del 1654 es van construir de nou l’església parroquial, amb estil gòtic, el convent franciscà de Sant Dídac i l’antic hospital. La part vella conserva, a més, moltes cases particulars construïdes als segles XVII i XVIII.
Dins el terme es troba l’antiga església de Sant Llorenç de Binixems, i també les estacions prehistòriques de Torralba, de sa Torre d’en Gaumés, d’Alcaidus, de Rafalrubí i de Calescoves, a més de la basílica paleocristiana de son Bou.
Enllaç web: Ajuntament
Dades dels Països Catalans 