(Tordera, Maresme, 17 gener 1867 – Barcelona, 21 novembre 1941)

Escriptor. El 1885 es matriculà a l’Escola de Llotja i després, a Girona, fou professor de dibuix i pintor de paisatges, retrats de difunts, ex-vots, rètols, etc. Es va decidir per l’escriptura ja ultrapassada la treintena.

Li fou encomanada la direcció del periòdic republicà “Ciudadanía”, fins que fou empresonat i processat per un article que hi publicà. Arran d’aquest procés es traslladà a Barcelona (1911), on visqué fins a la mort, fent de periodista, escriptor i professor de pintura a l’Escola del Bosc de Montjuïc.

Sembla que el seu primer escrit fou L’oreneta -anterior al conte Tard! (1903)-. De la seva producció, inserida completament en l’estètica modernista i plena d’amor a la natura, són les novel·les Josafat (1906), Nàufrags (1907), Crisàlides (1907), L’ós benemèrit i altres bèsties (1932), Jo! Memòries d’un metge filòsof (1925), Tieta Claudina (1929), la trilogia autobiogràfica Entre la terra i els núvols, que comprèn L’hereu (1931), El vagabund (1933) i L’impenitent (1948); narracions curtes La lloca de la vídua i altres contes (1915) i Els herois (1920), i sobretot Proses bàrbares (1911), el seu recull més important.

Va escriure també, per bé que sense èxit, algunes peces teatrals, com Enyorada solitud! (1917), Les ales d’Ernestina (1921), La dona neta (1924), El comiat de Teresa (1931), etc.

Va col·laborar en nombroses publicacions, com “El Poble Català” i “La Revista de Catalunya”, de la qual fou crític teatral i on publicà els Impromptus, cròniques periodístiques, de les quals el mateix Bertrana feu una tria, que publicà el 1936. Dirigí  “L’Esquella de la Torratxa” i “La Campana de Gràcia”.

La seva obra el fa un dels pocs novel·listes del primer terç del segle XX que harmonitza la sensibilitat modernista i la tècnica naturalista basada en l’objectivisme documental i en el retrat. Les seves Obres completes van ésser editades a Barcelona el 1969.

Fou el pare de la també escriptora Aurora Bertrana i Salazar.