(Lleida, Segrià)
Poble, situat al nord-oest del cap del municipi, al vessant ponentí del serrat del Coscollar, al centre del pla de Raïmat. Regat pel canal d’Aragó i Catalunya.
Era un antic lloc (castell de Raïmat) que es despoblà durant la guerra dels Segadors. A partir del segle XIX i gràcies als nous regadius fou possible el repoblament.
Avui, l’empresa Raventós i Codorniu, amb vinyes importades de Califòrnia i amb una moderna tecnologia, elabora vins de qualitat.
(els Gimenells i el Pla de la Font, Segrià)
Llogaret, creat a mitjan segle XX per l’Instituto Nacional de Colonización a la zona de regadiu del canal d’Aragó i Catalunya.
Fins a l’any 1991 pertanyia al municipi d’Alpicat.
(Noguera / Segrià)
Canal de la Noguera Ribagorçana, que se’l coneix també amb el nom de canal de Lleida.
Neix prop de l’embassament de Santa Anna, poc després, dins el terme de Castellonroi, hi ha el repartidor del canal (dit casa de Lleida o de l’Aigua) i, al límit amb el d’Alfarràs, la central elèctrica de Pinyana.
Després de passar per Andaní i Alfarràs, entra al Segrià prop d’Almenar; abans d’arribar al terme de Lleida, la sèquia se subdivideix en dos brancals, un dels quals comprèn la sèquia del Mig i la sèquia Major, que ha subministrat aigua potable a la ciutat, després de passar per una bassa depuradora d’Alpicat, fins a la construcció de la conducció directa des de Pinyana, i rega les terres del Segrià fins prop de Lleida.
Les hortes són especialitzades en fructicultura.
(Lleida, 1879 – 1936)
Diari en castellà. Defensor de la política liberal.
Durant el període de la República actuà a favor d’Esquerra Republicana de Catalunya i publicà algunes col·laboracions en català.
Propietat de la família Serradell, tingué Estanislau de K. Montanya i Valerià Serra i Boldú com a principals col·laboradors.
(Lleida, 1202-60)
Edifici bastit per Arnau de Sanaüja, senyor de les Borges Blanques. La façana principal, d’elegants finestres coronelles, i el pati interior són d’estil romànic.
El 1383 fou adquirit per a casa municipal, funció que ha perdurat fins avui.
Cap al 1868 es construí la façana neoclàssica que dóna a la Banqueta.
Fou restaurat el 1930 per l’arquitecte Ramon Argilés i Bifet.
(Lleida, 31 març 1861 – )
Agrupació coral. Té el seu precedent en l’Orfeón Leridano (1861). Al començament del segle XX adoptà la denominació catalana.
Ha estat dirigit pel mestre Gelambí, per Antoni Virgili i Piñol i pel seu fill Lluís Virgili i Farrà.
L’Orfeó ha realitzat una tasca de formació musical notable. Des del 1963 ha organitzat cursos internacionals de direcció coral i de pedagogia musical. El 1986 va rebre la Creu de Sant Jordi.
Enllaç web: Orfeó Lleidatà
(Almacelles, Segrià)
Santuari (la Mare de Déu de l’Olivar), situat vora la sèquia de l’Olivar, que regà la part meridional del terme, amb aigua que pren del canal d’Aragó i Catalunya a través de la clamor d’Almacelles.
(Segrià)
Curs d’aigua, que neix a l’altiplà de la Cerdera, dins el terme de Vilanova d’Alpicat, i que desmboca al Segre, per la dreta, juntament amb la clamor de Balàfia, just al nord de la ciutat de Lleida.
Serveis d’escorrentia de l’horta de Lleida.
El segle XII rebia el nom de Segrià.
(Vall d’Aran / Alta Ribagorça / Pallars Jussà / Noguera / Segrià)
Riu pirinenc (130 km), afluent dretà del Segre.
Neix a uns 2.000 m alt, a l’estany de Molières, al peu del tuc de Molières (3.010 m), aigües avall del túnel de Viella i entre els massissos de la Maladeta i el Besiberri. Corre en direcció nord-sud i drena en bona part les comarques de l’Alta Ribagorça, la Ribagorça i la Llitera, i el sector occidental de la Noguera i el nord-oest del Segrià.
La vall alta és excavada en la meitat oriental del batòlit granític del massís de la Maladeta i forma l’anomenada vall de Barravés; travessa perpendicularment les serres pre-pirinenques tallant el rocam i donant lloc a estrets congostos, com els de Sapeira, a la serra de Sant Gervàs, i el de Mont-rebei, a la serra de Montsec. Finalment, penetra a les terres baixes sedimentàries del Segrià i s’uneix al Segre, aigües amunt de Lleida, prop de Corbins.
Té règim nival a la capçalera i pluvionival a la resta del recorregut, on les precipitacions anuals són de 550-800 mm (815 mm al Pont de Suert i 564 mm al Pont de Montanyana). El seu cabal és elevat; a la capçalera, a la presa de Senet, es registra una mínima de 5,2 m3/seg, i a l’estació de Pont de Montanyana es registra un cabal absolut de 24,34 m3/seg, i un de relatiu de 22,75 l/seg/km2, i al pantà de Santa Anna, l’absolut de 31,3 m3/seg.
La irregularitat interanual és escassa; les màximes anuals corresponen a la primavera, coincidint amb el període de fusió de les neus, i hi ha també un màxim secundari de tardor com a conseqüència de les pluges equinoccials; les riuades són poc freqüents, però poden donar-se fins i tot al sector de capçalera (inundacions dels anys 1963 i 1964 a Bono i Senet).
La seva conca és de 2.036 km2 i recull les aigües de nombrosos afluents, entre els quals cal esmentar, per la dreta, la Valira de Castanesa, el Salenques i sobretot el de Queixigar, i, per l’esquerra, la Noguera de Tor.
Les seves aigües són objecte d’un fort aprofitament, superior al de les aigües del Segre i de la Noguera Pallaresa; hi ha tres grans embassaments: les Escales, Canelles i Santa Anna (dedicat principalment al regadiu), i la central hidroelèctrica del Pont de Montanyana, que posseeix un embassament mínim, però que té una potència instal·lada de 44.800 kW; en conjunt hi ha instal·lats més de 500.000 kW de potència.
Una part de les aigües són aprofitades també per al regadiu mitjançant una sèrie de canals derivats (com el canal de Pinyana, l’únic important).
La carretera que segueix el seu curs és una important via de comunicació vers la Vall d’Aran, gràcies al túnel de Viella.
(Lleida, 1917 – )
Museu. El fons és compost bàsicament per les obres del seu creador, el pintor Jaume Morera i Galicia, i les seves donacions d’obres de Carlos de Haes, Pradilla, Gosé, Gili i Roig, Viladrich, Fortuny, Villamil, Lhardy, Simonet, Rosales, Melai del Polo, Caseneuve i altres d’atribuïdes a Rembrandt i a d’altres pintors holandesos.
El 1975 fou traslladat a l’antic convent de dominics del Roser.
Enllaç: Museu d’Art Jaume Morera
Dades dels Països Catalans 