(Alt Urgell)
Canal de regatge que fou iniciat el 1818.
Pren l’aigua del Segre, per l’esquerra, a la Quera, dins l’antic municipi de Cerc, i rega unes 400 ha del terme d’Alàs, unes 1.000 del de la Seu d’Urgell i unes 400 del d’Arfa i finalitza al riu d’Estaó.
(Conca de Dalt, Pallars Jussà)
(o Orient) Antic terme, a l’est del poble, a la coma d’Olient, que davalla del cim del Boumort i aflueix per la dreta al barranc de l’Infern.
Al límit amb els termes de Gerri de la Sal, Noves de Segre i Cabó, prop del cim del Boumort, s’estén la zona ramadera del prat d’Olient.
(Oliana, Alt Urgell)
Embassament del Segre.
S’inicia aigües avall del congost de Tresponts, entre la vall d’Alinyà i la de Cabó, travessa l’estret d’Aubenç i s’estén fins al grau d’Oliana, entre la serra homònima i la d’Aubenç.
Té una capacitat de 101 milions de m3, i s’utilitza per a la producció d’energia elèctrica; hi ha una potència instal·lada de 37.800 kW i una producció mitjana anual de 100 milions de kWh.
Fou inaugurat el 1960.
(Segrià)
Curs d’aigua, que neix a l’altiplà de la Cerdera, dins el terme de Vilanova d’Alpicat, i que desmboca al Segre, per la dreta, juntament amb la clamor de Balàfia, just al nord de la ciutat de Lleida.
Serveis d’escorrentia de l’horta de Lleida.
El segle XII rebia el nom de Segrià.
(Vall d’Aran / Pallars Jussà / Noguera)
Faixa dels Pirineus centrals, entre els Pirineus axials i les serres interiors dels Prepirineus i entre els rius Éssera i Segre.
En el fragment més ampli, entre la Noguera Ribagorçana i la Noguera Pallaresa, ocupa de 15 a 20 km d’amplada, i és identificable per la faixa oest-est d’argiles triàsiques (Prepirineus) intercalades entre la massa compacta (nord) i els massissos paral·lels (sud) de llicorelles paleozoiques (Pirineus axials).
S’originà per la compressió dels Prepirineus naixents a l’orogènia alpina contra els Pirineus hercinians, rígidament resistents. Hi hagué, doncs, un plegament conjunt de materials de la vora del massís antic i de la cobertora mesozoica que empenyia, el qual originà, en lloc de plecs ben dibuixats, una sèrie d’escates de corriment formades per argiles i altres materials mesozoics desarrelats.
(Vall d’Aran / Alta Ribagorça / Pallars Jussà / Noguera / Segrià)
Riu pirinenc (130 km), afluent dretà del Segre.
Neix a uns 2.000 m alt, a l’estany de Molières, al peu del tuc de Molières (3.010 m), aigües avall del túnel de Viella i entre els massissos de la Maladeta i el Besiberri. Corre en direcció nord-sud i drena en bona part les comarques de l’Alta Ribagorça, la Ribagorça i la Llitera, i el sector occidental de la Noguera i el nord-oest del Segrià.
La vall alta és excavada en la meitat oriental del batòlit granític del massís de la Maladeta i forma l’anomenada vall de Barravés; travessa perpendicularment les serres pre-pirinenques tallant el rocam i donant lloc a estrets congostos, com els de Sapeira, a la serra de Sant Gervàs, i el de Mont-rebei, a la serra de Montsec. Finalment, penetra a les terres baixes sedimentàries del Segrià i s’uneix al Segre, aigües amunt de Lleida, prop de Corbins.
Té règim nival a la capçalera i pluvionival a la resta del recorregut, on les precipitacions anuals són de 550-800 mm (815 mm al Pont de Suert i 564 mm al Pont de Montanyana). El seu cabal és elevat; a la capçalera, a la presa de Senet, es registra una mínima de 5,2 m3/seg, i a l’estació de Pont de Montanyana es registra un cabal absolut de 24,34 m3/seg, i un de relatiu de 22,75 l/seg/km2, i al pantà de Santa Anna, l’absolut de 31,3 m3/seg.
La irregularitat interanual és escassa; les màximes anuals corresponen a la primavera, coincidint amb el període de fusió de les neus, i hi ha també un màxim secundari de tardor com a conseqüència de les pluges equinoccials; les riuades són poc freqüents, però poden donar-se fins i tot al sector de capçalera (inundacions dels anys 1963 i 1964 a Bono i Senet).
La seva conca és de 2.036 km2 i recull les aigües de nombrosos afluents, entre els quals cal esmentar, per la dreta, la Valira de Castanesa, el Salenques i sobretot el de Queixigar, i, per l’esquerra, la Noguera de Tor.
Les seves aigües són objecte d’un fort aprofitament, superior al de les aigües del Segre i de la Noguera Pallaresa; hi ha tres grans embassaments: les Escales, Canelles i Santa Anna (dedicat principalment al regadiu), i la central hidroelèctrica del Pont de Montanyana, que posseeix un embassament mínim, però que té una potència instal·lada de 44.800 kW; en conjunt hi ha instal·lats més de 500.000 kW de potència.
Una part de les aigües són aprofitades també per al regadiu mitjançant una sèrie de canals derivats (com el canal de Pinyana, l’únic important).
La carretera que segueix el seu curs és una important via de comunicació vers la Vall d’Aran, gràcies al túnel de Viella.
(Vall d’Aran / Pallars Sobirà / Pallars Jussà / Noguera)
Riu pirinenc (146 km), afluent dretà del Segre.
Neix al pla de Beret, a la Vall d’Aran; pren, al curs alt, la direcció nord-oest – sud-est (fins a Llavorsí) i s’orienta després vers el sud-oest. Drena les comarques del Pallars Sobirà i el Pallars Jussà i el sector central de l’alta Noguera.
Constitueix la més septentrional de les conques hidrogràfiques del vessant sud del Pirineu català, ja que més de 50 km del seu curs són dins la zona axial.
La seva vall alta estigué ocupada durant el quaternari per la glacera més important (assolia 52 km de longitud) de tot el vessant meridional del Pirineu, la qual cosa deixà la seva empremta en el modelat del relleu actual.
Travessa perpendicularment les serres pre-pirinenques i forma estrets congostos als llocs on hi ha afloraments de roques dures (congostos de Collegats, Terradets i Camarasa), i conques i grans meandres on predominen les roques blanes i argiloses (conca de Tremp i vall d’Àger).
Té règim nival de transició a la vall alta, on presenta un màxim pel juny, un mínim tardoral i un estiatge fort pel gener, i règim pluvionival a la resta del curs, caracteritzat per l’existència d’un màxim pel maig i una revinguda tardoral forta com a conseqüència de les pluges equinoccials. La irregularitat interanual és escassa, i el cabal, fort: 31,64 m3/segon de cabal absolut i 20,65 l/seg/km2 de cabal relatiu a Sossis.
La seva xarxa d’afluents és molt densa: rep per la dreta els rius de la Bonaigua, Baiasca i Flamicell, i, per l’esquerra, l’Unarre, la Noguera de Cardós, l’Enseu, el de Rams i el d’Abella.
Fou un dels primers rius de l’estat espanyol utilitzats per a l’obtenció d’energia elèctrica; les primeres centrals es construïren entre els anys 1914 i 1920, i han arribat a ser-hi instal·lats 237.000 kW.
El seu interès deriva, més que del seu cabal, de la importància dels saltants. Entre els embassaments, destaquen el de Talarn o de Sant Antoni, el de Terradets i el de Camarasa. Les seves aigües són aprofitades també per al regadiu, especialment a la conca de Tremp.
La seva vall constitueix una important via de comunicacions cap a la Vall d’Aran a través del port de la Bonaigua.
(Pallars Sobirà)
Riu pirinenc, afluent esquerrà de la Noguera de Cardós i subafluent de la Noguera Pallaresa; té 29 km de longitud.
Neix a uns 2.300 m alt, a l’estany d’Aresi; pren primer la direcció est-oest, circumval·la la serra de Monteixo i s’orienta vers el sud-oest, fins a l’aiguabarreig amb la Noguera de Cardós, prop de Tírvia.
Règim nival atenuat i cabal regular. Al sector de capçalera recull les aigües de diferents llacs glacials.
El seu principal afluent és el riu de Tor, que hi aflueix per l’esquerra prop d’Alins de Vallferrera.
La ribera forma la vall Ferrera, on s’han concentrat els pocs nuclis de població.
(Alta Ribagorça)
Riu pirinenc de la vall de Boí, afluent esquerrà de la Noguera Ribagorçana. És l’artèria principal de l’anomenada vall de Boí.
Neix a uns 2.400 m alt, a la zona lacustre del Comaloforno i tuc de Colomers, separat de la conca del seu col·lector per les muntanyes que culminen al pic de Besiberri (oest) i de la conca de la Noguera Pallaresa pel pic de Colomers i el portarró d’Espot (est), que actuen de divisòria d’aigües.
Corre en direcció nord-est – sud-oest, i drena l’àrea nord-oriental de l’Alta Ribagorça, fins al seu aiguabarreig, aigües amunt del Pont de Suert; el sector inicial transcorre encaixat en el rocam amb un pendent accentuat, que minva a partir de Boí fins a prop de Llesp, on els vessants són molt més suaus.
La seva vall és profundament dissimètrica, ja que els afluents de la dreta tenen escassa importància (barrancs de Comaloforno, de Remangueres, Espiella), mentre que els de l’esquerra són llargs i cabalosos, entre aquests darrers cal esmentar la ribera de Sant Nicolau, que recull els cursos d’Aigüestortes, i la riera de Sant Martí, ambdués de direcció est-oest.
Té règim nival de transició i presenta una irregularitat interanual escassa, un màxim a la primavera-estiu (juny), un mínim tardoral i un marcat estiatge hivernal (gener).
El seu cabal mitjà és, a Llesp, de 8,5 m3/segon.
Notable aprofitament hidroelèctric.
(Pallars Sobirà)
Riu pirinenc, afluent esquerrà de la Noguera Pallaresa.
És format per la unió de dues branques distintes (pel riu de Lladorre, originari de la regió lacustre de Certascan i Romedo, i pel riu de Tavascan o Noarre), que s’uneixen a Tavascan, poble a partir del qual el riu pren, decididament, la direcció nord-sud, fins al seu aiguabarreig a Llavorsí.
És un riu d’alta muntanya, el règim del qual presenta escassa irregularitat i una forta importància del factor níval, que condiciona les variacions estacionals. La conca ocupa uns 250 km2 i el cabal és de 9 m3/segon.
Els seus afluents principals són, per l’esquerra, la Noguera de Vallferrera i el riu de Burg, i, per la dreta, el riu d’Estaon.
La seva vall és coneix amb el nom de ribera de Cardós o vall de Cardós, i constitueix una important cubeta sobreexcavada pels gels, ja que fou ocupada per una gelera quaternària d’uns 5 km de longitud.
Important aprofitament hidroelèctric.
