Comarca del País Valencià: 979,5 km², 224.555 hab (2009), densitat: 229,25 h/km2, capital: Alzira

Compresa entre les comarques de l’Horta (al nord i nord-est), la Foia de Bunyol (al nord-oest), la Canal de Navarrés (a l’oest), la Costera i la Safor (al sud) i la Ribera Baixa (a l’est).

Està formada per 35 municipis: Alberic – Alcàntera de Xúquer – l’Alcúdia de Carlet – Alfarb – Algemesí – Alginet – Alzira – Antella – Beneixida – Benifaió – Benimodo – Benimuslem – Carcaixent – Càrcer – Carlet – Castelló de la Ribera – Catadau – Cotes – l’Ènova – Gavarda – Guadassuar – Llombai – Manuel – Massalavés – Montroi – Montserrat d’Alcalà – la Pobla Llarga – Rafelguaraf – Real de Montroi – Sallent de Xàtiva – Sant Joan de l’Énova – Senyera – Sumacàrcer – Torís – Tous

GEOGRAFIA FÍSICA: Situada en el punt de contacte entre la plana costanera del golf de València i els contraforts orientals de les serralades Ibèriques, la Ribera Alta és una plana al·luvial quaternària, enquadrada entre muntanyes i suaument inclinada cap al mar, amb un desnivell que va des dels 400 m fins a menys de 100 m d’altitud sobre el nivell del mar. El Xúquer, que constitueix l’eix principal de la comarca, n’és també la principal font de riquesa, ja que la conjunció dels rics i profunds sòls d’origen al·luvial (enriquits pels llims procedents dels desbordaments) i el regadiu estès a la major part de la comarca han permès el conreu intensiu de tarongers, base de l’economia.

També hi ha contribuït granment la benignitat del clima: la temperatura mitjana anual és de 17ºC, els hiverns són suaus i les gelades no gaire freqüents; la mitjana del mes de gener oscil·la entre 9ºC i 10ºC, i les mitjanes del mes d’agost arriben a 24ºC i 25ºC. Les precipitacions, entre 400 i 500 mm, es reparteixen en dues estacions plujoses, una a la tardor i una altra de secundària al final d’hivern i al començament de la primavera.

Després de passar el pantà de Tous i el congost d’Antella, el Xúquer abandona el seu caràcter muntanyós i penetra dins l’ampla vall que forma aquest mateix riu, amb una direcció sud-oest – nord-est. Aquí manté el seu règim pluvial amb màxims el mes de març i novembre-desembre. Abans de començar els regs de la Ribera a Sumacàrcer porta 60 m³/segon, després baixa a més de la meitat i més endevant torna a crèixer gràcies a les aportacions dels afluents Verd i Magre, entre d’altres. Les aigües del Xúquer permeten el regatge de prop de 25.000 ha, i les del seu afluent, Magre, d’unes 3.600 ha. El sistema de regatge més important a la Ribera Alta és la sèquia Reial, construïda al segle XIII per concessió de Jaume I, que en aquell temps anava d’Antella al riu Magre. Al segle XVIII fou prolongada fins a la Ribera Baixa, amb una longitud total de 54 km. En total, la sèquia Reial rega aproximadament, unes 20.000 ha al marge esquerre del Xúquer; d’altres sèquies secundàries són la d’Escalona, que rega els termes de Càrcer i Castelló de la Ribera, i la de Carcaixent. L’afluent pel sector més meridional, el Sallent, té la sèquia de Cotes i Vall de Càrcer, i l’Albaida, la comuna de l’Énova.

POBLACIÓ: La comarca de la Ribera Alta és una de les més poblades del País Valencià, amb una densitat superior a la mitjana provincial: 234 h/km² (1996) i la seva població no ha parat de crèixer des del 1860, data del primer cens oficial, en què superava llargament els 70.000 h. Entre el 1900 i el 1970 només perderen habitants els municipis de Llombai, Montroi, Montserrat d’Alcalà i Torís; tots els altres creixeren, i alguns, com Algemesí, Alginet, Benifaió i Carlet, doblaren el nombre d’habitants entre el 1970 i el 1981. En el període 1991-96, només deu dels 34 municipis que comprèn la comarca enregistraren pèrdues de població, i en general foren municipis amb poc pes relatiu comarcal. Hi predominen els municipis grans quant al nombre d’habitants: el 1996 n’hi havia 10 que tenien més de 5.000 h, d’entre els quals 6 ultrapassaven els 10.000 h.

ECONOMIA: L’economia és bàsicament agrícola, i el seu producte principal, les taronges, és dedicat bàsicament a l’exportació. Els cítrics, l’arròs i algunes hortalisses (carxofes, tomàquets i cacauets) són els conreus més importants. Tant els cítrics com l’arròs van incrementar la producció a partir del segle XIX, després de la crisi de la producció sedera. L’arròs, que fou conreat a les zones més baixes i humides, pròximes als rius, és actualment un conreu en crisi, i en lloc seu, després de la dessecació, s’han plantat tarongers, hortalisses i blat de moro. A les terres de secà predominen els garrofers, la vinya, les oliveres i els cereals, malgrat que la seva extensió es troba limitada a les terres interiors de la comarca. Especialment greu fou la riuada del Xúquer a finals del 1982, que provocà el trencament de la presa de Tous i les conseqüents pèrdues materials, agrícoles i humanes en gran part dels municipis que solca el riu; foren especialment afectats els municipis de Càrcer, Alcàntera, Cotes, Sumacàrcer, Beneixida, Gavarda, Benimuslem, Alzira, Algemesí i Carcaixent. El sector industrial es concentra a Alzira, Algemesí, Carcaixent, Castelló de la Ribera i Carlet, i tradicionalment ha estat derivat de l’activitat agrària i de les activitats relacionades amb el camp (magatzems de fruites, molins d’arròs, preparació dels productes de l’horta, etc). Tanmateix, noves branques d’activitats s’han anat sumant al teixit industrial, i fortes inversions han donat lloc a la instal·lació de diversos establiments industrials, dedicats a la indústria del moble, de la confecció, de la química i de materials per a la construcció.

HISTÒRIA: La manca d’excavacions sistemàtiques no permet d’establir un panorama sòlid del poblament prehistòric i antic de la comarca. La majoria dels jaciments són coneguts només per prospeccions. Els indicis, però, permeten de sospitar que, com la majoria de les veïnes, el primer poblament d’una certa intensitat començà durant les primeres edats dels metalls (eneolític) i que fou fins vers la meitat del segon mil·lenni, amb la cultura del bronze valencià. Durant l’època ibèrica la comarca sembla que era el límit entre els edetans i els contestans, com tota la línia del Xúquer. Un dels poblats ibèrics més importants és la Carència de Torís, un dels punts més septentrionals de troballes d’escultura monumental en pedra. La romanització representà la valoració agrícola del pla, amb establiment de vil·les, encara, però, mal documentades. La comarca era travessada per la Via Augusta. Durant l’època musulmana, en la qual foren ja intensament aprofitades les possibilitats agràries que oferia un terreny pla amb l’abundant aigua del Xúquer, tingué un creixement important el nucli d’Alzira, que arribà a cap de governació. La resta de les poblacions comarcanes eren en majoria alqueries, com ho demostra la presència de nombrosos topònims àrabs.

Amb la reconquesta, assenyalada a la Ribera Alta per la capitulació d’Alzira el 1242 davant Jaume I, es consagrà la capitalitat de la població. Així, Jaume I el 1249 creà el terme general d’Alzira, situat entre els termes generals de València i de Xàtiva, que comprenia tota la Ribera Alta i la Ribera Baixa, amb més de quaranta alqueries, moltes de les quals són l’origen de la major part dels pobles actuals, que se separaren gradualment del terme general: Algemesí (1574) i Carcaixent (1576) adquirien, com la capital de la comarca, vot a corts. La població musulmana, després morisca, fou notable i es localitzà en especial als llocs més petits, que foren afectats per l’expulsió del 1609. La comarca depengué administrativament de la governació de València i de la de Xàtiva dellà Xúquer segons la situació al nord o al sud del riu.

Després del 1707 fou creada la nova governació d’Alzira, que comprenia la comarca menys la vall de Càrcer, que era de la governació de Montesa, i el baix Albaida, que ho era de la de Xàtiva, però incloïa part de l’Horta i de la Foia de Bunyol. Després de la divisió provincial (1833), la comarca es dividí entre els partits judicials d’Alberic, Alzira, Carlet, Xàtiva i Xiva.