(o cabeçol dels Sants) Petit turó (27 m alt), que s’alça enmig dels arrossars, al nord de la ciutat, camí de l’Albufera.
Al seu cim hi ha el santuari dels Sants de la Pedra (sant Abdó i sant Senén), edifici gòtic popular tardà, reformat el 1916. Té, annexa, una hostatgeria.
Ermita, a llevant de la ciutat, vora la costa, a l’indret de l’antic castell d’Orimblai.
A la costa, entre el port de Dénia i la punta de Sant Nicolau, s’obre el racó de Sant Nicolau, davant el qual s’esten el banc o placer de Sant Nicolau (o del Racó).
(o cap Martí) Cap de la costa, al nord del cap de la Nau, que forma un llarg promontori que separa la gran badia de Xàbia, a llevant, del Portitxol, a ponent.
L’ermita de Sant Martí s’alça prop d’aquest indret, on, segons la tradició, existí un monestir en època pre-islàmica.
El castell de Sant Martí, que defensava aquest sector de la costa, fou destruït pels anglesos durant la guerra del Francès.
Poble, situat al nord-est del terme, en un extrem del fèrtil pla de Sant Jordi, l’antic prat de Sant Jordi, que s’estenia entre els turons de Marratxí i de Sant Jordi fins a la ciutat i la mar i que fou dessecat a partir del 1849.
Havia pertangut a la baronia del Bisbes de Barcelona des de la conquesta catalana fins al 1314, que fou venut i formà part de la possessió de ses Arnaldes.
Damunt el turó de Sant Jordi hi havia una església (testimoniada el 1451), dependent de la parròquia de Santa Eulària de Palma, i un petit nucli de cases; el 1863 començà a tenir culte regular. El 1887 esdevingué vicaria in capite i el 1934 fou erigida en parròquia i s’inicià la construcció d’una nova església; s’Aranjassa i sa Casablanca formen part de la seva demarcació.
Tossal (91 m alt) que domina pel nord-oest la ciutat, contrafort meridional de la serra de Mariola, coronada pel santuari de Sant Cristòfol.
(Santa Eulària des Riu, Eivissa)
Poble i parròquia (74 m alt), al nord del cap municipal, a ponent de la talaia de Sant Carles (235 m alt).
Població disseminada. Església de mitjan segle XVIII.
Poblat ibèric. Situat a la serra de Sant Cristòfol, al turó de Sant Antoni, al sud del poble. És un dels més grans i més ben coneguts de la comarca.
Excavat extensament pel Servei d’Excavacions de l’Institut d’Estudis Catalans, sota la direcció de Pere Bosch i Gimpera (1915-19) i publicat en detall per Francesca Pallarès (1965).
És protegit per una bona muralla; conserva diversos carrers i els conjunts de cases corresponents. Fou habitat durant els segles V-III aC. Els materials es conserven al Museu d’Arqueologia de Barcelona.
(Sant Joan de Labritja, Eivissa)
Vénda, dins la parròquia de Sant Miquel de Balanzat.
La seva costa té, com a accidents geogràfics més notables, el cap de Rubió (alt promontori que des d’un puig de 312 m alt avança cap al mar) i es Portitxol de Rubió.
(Escorca, Mallorca Tramuntana)
(o cala Rotja) Cala de la costa de Tramuntana, al cap de la muntanya de Moncaire. S’obre entre el morro de cala Roja i la punta de cala Roja.
(Santa Eulària des Riu, Eivissa)
Promontori (puig de cap Roig, 122 m alt), davant l’illa de Tagomago.
Dades dels Països Catalans 