(Pollença, Mallorca, 6 abril 1617 – Areny de Noguera, Ribagorça, 26 agost 1688)
Prelat. Era doctor en ambdós drets.
Fou canonge de la seu de Mallorca, fiscal de la inquisició i, finalment, bisbe d’Urgell (1682), com a successor de Pere de Copons.
Publicà pastorals remarcables i alguns dels seus sermons. Celebrà un sínode diocesà.
Morí mentre feia una visita pastoral. Fou succeït per Oleguer de Montserrat.
(Pollença, Mallorca, 1894 – Barcelona, 1995)
Pastor evangèlic. Fill de Joan Capó i Pons, germà de Joan i de Josep, i pare d’Enric Capó i Puig. Exercí les seves activitats pastorals a Maó i, des del 1955, a Barcelona, on s’encarregà de l’església del carrer dels Tallers.
Influí en la revitalització de les comunitats evangèliques de la Llagosta, l’Hospitalet de Llobregat i Santa Coloma de Gramenet, ciutat en que aconseguí la construcció de la Residència Bet-San per a persones grans.
L’any 1994, en ocasió del seu centè aniversari, li fou dedicat un llibre homenatge titulat Vivència i predicació de la Paraula de Déu.
També fou el pare de Humbert Capó i Pascual (Rubí, Vallès Occidental, 1923 – Madrid, 1995) Pastor protestant. Després d’haver col·laborat en l’obra evangèlica a Mallorca, passà a residir a Madrid, on ocupà un alt càrrec a l’església evangèlica espanyola.
(Barcelona, 11 setembre 1871 – Pollença, Mallorca, 7 juliol 1959)
Pintor. Estudià a l’Escola de Belles Arts i a París, al costat de dos mestres del naturalisme: Laurens i Constant. La seva brillant policromia i el seu sentit decoratiu el situaren entre els representants del modernisme barceloní.
Les seves llargues estades a Mallorca foren l’ocasió d’una sèrie de paisatges que són exaltació de la llum i del color, sovint fosforescent. És característica en la seva obra la temàtica popular espanyola.
Entre les seves obres cal esmentar: València, Gitanes, Ballarines espanyoles, Flors de París, Papallones de nit, Pagesos de Gandia, etc.
Dades dels Països Catalans 