(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 4 juliol 1954 – )
Poeta i novel·lista. Literàriament conegut com Antoni Puigverd.
Catedràtic de literatura i col·laborador habitual de mitjans de comunicació.
Destaca la seva obra poètica, amb Vista cansada (premi Miquel de Palol 1989), Curset de natació (premi Carles Riba 1991), etc.
En narrativa ha publicat La pràctica dels vius (1990), Paper de vidre (1993) i La gàbia d’or (2000).
(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 24 gener 1950 – )
Poeta. Estudià filologia catalana i hispànica a la Universitat de Barcelona.
Inicià la seva trajectòria poètica amb Paradís de cendra (1982) i l’ha continuada amb El soldat rosa (1983, premi Vicent Andrés Estellés), i Larari (1986, premi Crítica Serra d’Or).
Es tracta d’una poesia de transparències emotives, que a vegades es presenta com un aplec de notes disperses o un dietari.
(Lleida, 24 març 1947 – )
Poeta, professor i crític. Es llicencià en filologia hispànica en la Universitat de Barcelona i n’esdevingué professor. Després fou lector de castellà de la universitat de Poitiers.
Ha col·laborat com a crític literari en moltes revistes especialitzades i en el diari “Avui”. Des del 1979 dirigí “Quaderns de Ponent”.
En col·laboració amb J. Marco és autor de La nova poesia catalana (1980).
La seva obra poètica reflecteix una de les experiències més rigoroses i profundes de la poesia catalana actual.
Bonaventura Pons i Fuster (Manresa, Bages, 1784 – 1857) Poeta. Conreà la poesia en català. Figura al recull Los Trobadors Nous, editat per Manero i seleccionat per Bofarull el 1858.
Lluís Gonçaga Pons i Fuster (Manresa, Bages, 1802 – 1873) Advocat. Exercí la carrera a Barcelona. Presidí els Jocs Florals de 1861 i hi féu un discurs notable. En són conegudes diverses poesies.
(Lleida, 13 desembre 1841 – 25 juny 1891)
Historiador i poeta.
Professor de l’escola nacional de Lleida i fundador de la Societat Lleidatana d’Excursions, fou membre de l’Acadèmia de la Història i de la de Bones Lletres de Barcelona.
Cronista de la ciutat de Lleida, col·laborà a “El Criticón Ilerdense”, “Revista de Lérida” i “El Leridano”.
És autor d’Apuntes de historia de Lérida (1873), La reconquista de Lérida. Memoria acerca de los tiempos árabes y de la restauración de Lérida (1880), etc.
Fou un dels promotors de la Renaixença a Lleida, i publicà el poema èpic La reconquesta de Lleida.
Pare de Felip Pleyan i Condal (Lleida, 1877 – 1934) Escriptor. Entre els seus escrits destaca el llibre Quan els canyars florien.
(Catalunya, segle XVI)
Frare i poeta. Pertanyia a la comunitat de Sant Jeroni de la Murtra.
Versificà en llengua catalana. N’ha restat un sonet de contingut teològic adreçat a Pere Serafí.
La qualitat d’aquesta composició és remarcable, i sembla revelar l’existència d’un poeta notable i gairebé desconegut en aquest període de decadència literària.
(Santa Coloma de Farners, Selva, 12 juny 1847 – Figueres, Alt Empordà, 5 gener 1896)
Eclesiàstic, poeta i compositor.
Poeta que, juntament amb Guimerà i Matheu, donà impuls al grup de La Jove Catalunya i va prendre part als Jocs Florals de Barcelona amb composicions de to patriòtic.
Ordenat sacerdot l’any 1882, fundà a Girona “La Vetllada”, el primer setmanari català aparegut en aquella ciutat.
Són notables les traduccions que féu d’Horaci, elogiades per Marcelino Menéndiz Pelayo.
La seva obra poètica fou publicada l’any 1910 en un recull titulat Semprevives.
(Olot, Garrotxa, 1906 – 1980 )
Periodista, poeta i assagista polític.
A setze anys fundà “Esplais Literaris”, portaveu dels Pomells de Joventut locals. Obtingué premis de poesia.
Fundà la “Revista d’Olot” (1926) i col·laborà en publicacions olotines. Fundà el setmanari “Lluita” (1931) de l’Esquerra Republicana de Catalunya. Articles seus foren reproduïts a la premsa regional.
S’exilià el 1939 a França i a Alemanya. De retorn (1945), col·laborà al setmanari “Olot-Misión”.
(Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat, 22 juliol 1950 – )
Poeta, traductor i editor.
Llicenciat en filologia clàssica, ha publicat Remor de rems (1972), Aigües d’enlloc (1973), Occit enyor (1975, premi Carles Riba 1974) i Senyera (1979). Amb el pintor J.P. Viladecans publicà Alicates (1978, Premi de la Crítica).
El 1973 fou un dels fundadors de la col·lecció “Llibres del Mall”, destinada a la promoció de la poesia jove, que el 1975 es convertí en editorial.
(Barcelona, 11 desembre 1818 – 25 juliol 1848)
Crític, historiador i poeta. Pertanyia a una família obrera. Estudià dret i filosofia i s’afilià al romanticisme liberal.
Prengué part en publicacions de l’època, com “El Vapor”, “Diario de Barcelona” o “Lo Gay Saber”, i fou director de “La Discusión”.
Poeta romàntic, donà a la seva lírica un to trist i musical, i emprà el romanç, cosa que li atorgà una coneguda personalitat dins l’escola romàntica. Els seus poemes, apareguts sota el títol de Composiciones poéticas (1858), recollits i editats per M. Milà i Fontanals, foren publicats juntament amb l’obra d’altres escriptors.
Formà part del cercle artístic i literari català, i redactà els volums sobre Catalunya i Mallorca de Recuerdos y Bellezas de España (1839-42), que constitueixen una entusiasta recopilació de les dades aportades pels historiadors més monumentals del país.
Crític original, el seu llibre Clásicos españoles (1846) recull per primera vegada romanços i cants catalans.
Entre altres càrrecs exercí el de bibliotecari provincial de la Universitat de Barcelona (1844).
És considerat com un dels principals iniciadors de la Renaixença.
Dades dels Països Catalans 