Arxiu d'etiquetes: poetes/ses

Requesens i de Relat, Guerau de

(Catalunya, segle XIV – Lleida, 1399)

Eclesiàstic i poeta. Fill de Lluís de Requesens i de Montoliu i germà de Lluís i de Hug.

Fou elegit bisbe de Lleida en 1380, com a successor de Romeu Sescomes. Fundà la capella de l’Epifania, a la seu vella, que és una bella mostra de l’art gòtic del temps.

El 1392, a Barcelona, assistí al consell especial amb el qual Joan I estudià els afers de Sardenya i la conveniència d’anar-hi en expedició.

Al bisbe Requesens adreçà el poeta Aimó de Sescars el poema Llausor de la Divinitat.

Després de la seva mort, la seva successió resultaria lenta i una mica accidentada.

Requesens, Lluís de

(Catalunya, segle XV)

Poeta. Se’n conserven cinc discretes cobles esparses de tema amorós, una d’elles de to anticlerical.

Sostingué un llarg debat poètic amb Joan Berenguer de Masdovelles.

No ha pogut ésser identificat amb cap dels membres de la família Requesens.

Renzi i de la Fuente, Miquel de

(Barcelona, 17 juliol 1941 – )

Geòleg, paleontòleg i poeta.

Catedràtic de la Universitat de València, ha fet contribucions al coneixement dels mol·luscs de l’Eocè, i estudis teòrics sobre morfologia a partir de l’anàlisi de les conquilles de foraminífers i, mitjançant tècniques matemàtiques i informàtiques, ha elaborat models de l’evolució d’organismes fòssils.

Com a poeta, és autor dels reculls Tres fan la centena (1978), Les sales d’espera (1981), Descripció d’un riu (1983), L’assalt al jardí (1986) i El missatger i les ciutats (1990).

Renyé i Viladot, Frederic

(Lleida, 1849 – 17 maig 1903)

Periodista, poeta i polític. Advocat, participà en el Congrés de Jurisconsults Catalans de l’any 1881 i a l’Assemblea de Manresa (1892) de la Unió Catalanista, organització en què ocupà un lloc directiu (1889-90).

A Lleida, on residí, fundà l’Associació Catalanista el 1875 i els Jocs Florals de Lleida el 1894. Ocupà els càrrecs de jutge i regidor.

Fou col·laborador de “La Renaixensa”, “Lo Gay Saber” i “La Il·lustració”. Fundà “La Veu del Segre” (1900) i “La Comarca de Lleida”, i col·laborà a “La Revista de Lleida”.

Rector de Vallfogona, el *

Nom popular del sacerdot i poeta català Francesc Vicenç Garcia i Torres (1582-1623).

Rector de Bellesguard, el *

Sobrenom del poeta català Joan Bonaventura de Gualbes i Copons (1643-1714).

Quaderns de Poesia

(Barcelona, juny 1935 – març 1936)

Revista literària mensual. Editada per publicar textos poètics -en català, castellà, francès i anglès-, crítica i teoria literària i dibuixos. Fou interrompuda per la guerra civil. N’aparegueren vuit números.

Formaren la redacció J.V. Foix, Tomàs Garcés, Marià Manent, Carles Riba i Joan Teixidor. Hi publicaren importants escriptors de l’època i grans artistes n’il·lustraren les seves pàgines.

Pel bon gust, la presentació i els temes, reflecteix un moment de maduresa del noucentisme, amb empelts de l’avantguarda.

Punsola i Vallespí, Josep

(Mataró, Maresme, 19 agost 1913 – 10 maig 1949)

Poeta i guionista cinematogràfic.

Participà en la tasca de recuperació de la cultura catalana de la postguerra.

És autor de Cançons de muntanya, de nit i de camí (1949) i Poesies (1949).

Com a guionista, fou col·laborador habitual de les pel·lícules amateurs d’Enric Fité.

Pujol, Joan

(Mataró, Maresme, segle XVI – després 1603)

Poeta. Admirador i deixeble d’Ausias March, fou l’escriptor del segle XVI que mantingué a Catalunya la tradició literària del poeta valencià.

Les seves obres més conegudes són La visió en somni, polèmica entorn d’Ausias March, i Elegia a la mort de Pere Albert Vila (1582).

Més representativa, i potser la més interessant, és la composició Lepant, poema imprès a Barcelona l’any 1573, escrit en decasíl·labs de cobles croades, canta la victòria de Joan d’Àustria a Lepant. Es manté com un exemple d’èpica erudita que recorda l’epopeia italiana del segle XVI.

Bona part de la seva obra va ser reeditada el 1970.

Puigvert i Romaguera, Joan Maria

(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 8 març 1959 – )

Poeta i músic. Publicà molt jove Pleniluni (1980), llibre de factura clàssica, de to greu i contingut, que voreja, a voltes, el retoricisme.

Entre 1977 i 1982 ha guanyat múltiples guardons poètics i la seva poesia deriva, directament trasbalsada per les lectures de l’avantguardisme de l’inici del segle XX -fonamentalment el francès-, vers un devessall d’imatges i retòrica, de mètrica estricta i pura expressivitat del seu món oníric. Metamorfosi del silenci (1982) i El clima de les flautes (1982) en són bona mostra.

Guanyà la Viola als Jocs Florals de Barcelona (1984).