(Tàrrega, Urgell, 8 octubre 1929 – Barcelona, 1 març 2011)
Poeta. Fixà la seva residència a Barcelona. Fou perit químic.
Autor dels llibres de poemes Aquest somni (1956) i Galopant per la faula (1959), Suite pirinenca (1972), Nadal, un crit cap a la llibertat (1978), Poemes de l’estaquirot (1979), Els set principis hermètics del Kibalió (1980), La vall dels ecos (1985), Finalment el silenci (1988) i Història de Jacob narrada en forma de viacrucis (1989).
(Vila-seca de Solcina, Tarragonès, 16 juliol 1947 – )
Poeta. Estudià a Barcelona i a la universitat de Vincennes. Professor universitari a Lleida. Ha treballat sobre alguns autors moderns, ha col·laborat en diverses revistes i ha fet alguna traducció.
La seva formació acadèmica i un ampli ventall de lectures, sobretot de la poesia castellana moderna, es reflecteixen en una obra personal i madura de temàtica reflexiva i amorosa i d’un lirisme sobri.
Publicà poemes en castellà i en català, com Distàncies (1981, premi V. Andrés i Estellés). Ha tingut cura de l’edició de l’Obra poètica de Miquel de Palol (1897-1963) (1985).
(Barcelona, 1902 – 20 desembre 1989)
Poeta. Estudià peritatge mercantil i es dedicà als negocis d’importació.
Col·laborà a “El Dia” de Terrassa, “Revista de Poesia”, etc.
Influït per Carner i per Maragall, ha publicat Poemes d’amor i de camí (1927), L’oreig primaveral (1932), A l’ombra de l’amor (1947), Balades i sonets (1950), Els goigs (1964), Cinc Nadals (1967) i Vint poemes (1968).
(Barcelona, 7 novembre 1897 – 1978)
Poeta i autor teatral.
Catalanitzà l’emissora EAJ-15, de la qual fou elegit president el 1931 i que esdevingué Ràdio Associació de Catalunya. Dirigí alhora la revista “Catalunya Ràdio”.
Fidel als Jocs Florals de Barcelona, publicà els reculls Divuit poemes (1924), L’ànima nua (1930) i L’íntim paisatge (1938), a més de teatre en vers, del qual cal destacar els drames El neguit de la sang (1926), Guillem de Cabestany (1934), Cinc poemes escenificats (1952) i Els set llebrers (1958).
(Catalunya, 1415 ? – 1479)
Poeta. Fill de Guillem Hug de Rocabertí i de Pròixida, de la branca de Cabrenys, i germà de Dalmau i de Pere.
Professà en l’orde de Sant Joan, en la qual fou comanador d’Alfambra i de Montsó i castellà d’Amposta.
Fou fidel a Joan II durant la guerra civil, on es revelà com un militar expert i de bon sentit estratègic: sembla que la seva acció fou decisiva en la batalla de Calaf (1465), on comandà l’ala dreta de l’exèrcit reial, i el 1467 fou fet presoner a l’acció de Viladamat, i després rescatat.
El 1472 combaté al Rosselló contra els francesos, i poc després li foren encomanades missions diplomàtiques a la cort de Lluís XI. Intervingué a les corts des del 1477.
Com a escriptor és autor d’una Estrampa, llarga poesia sobre les tres edats de la vida de l’home, i, principalment, d’un poema intitulat La glòria d’amor, en 1.544 versos de diverses mesures i precedit d’un pròleg en recargolada prosa.
(Esplugues de Llobregat, Baix Llobregat, 1862 – Barcelona, 1938)
Poeta. Col·laborà a “Joventut” i, amic de Jeroni Zanné i de Pin i Soler, col·laborà amb aquest a Sonets d’uns i altres (1904).
Publicà també Poesies (1927) i Amor foll, amatent, dolç… (1934), i una sèrie de sonets seus foren recollits a “Lectura Popular”.
(Vilassar de Mar, Maresme, 21 febrer 1908 – Girona, 24 agost 1997)
Poeta i eclesiàstic. Poc després de la guerra civil es reclogué, voluntàriament, a Riells de Montseny, com a rector.
Fou dels primers a revifar el caliu cultural català i la seva rectoria esdevingué lloc de romiatge, influït per la Bíblia i Claudel, i fent ús d’un bon ofici d’artífex, va publicar Laetare (1935), Llengua de foc (1950), El pont de l’àguila (1951), Epifania (1952), L’ombra dels tres (1953), Si el gra no mor… (1959), La pedra en la veu (1971), Llevat d’amor (1975), Cadolles de muntanya (1978), El crit del desert (1982) i El petit gran do (1987).
(Castellbell i el Vilar, Bages, 1880 – Barcelona, 28 juliol 1942)
Advocat, poeta i periodista.
De jove visqué a Portugal i fou el principal lusòfil català del segle XX i el qui treballà més per la interrelació entre ambdues llengües i cultures.
Fundà el Casal Català de Lisboa (1907) i els Jovestels, branca de l’escoltisme català. Escriví a “El Poble Català”, “La Noche” i “La Veu de Catalunya”.
A més a més d’una munió de versions del portuguès al castellà i al català, publicà Poesia i prosa (1905) amb pròleg de Maragall, Cròniques de Portugal (1903), Portugal artístic (1905), Iberisme (1907), Portugal literari (1911), Catolicisme, socialisme i sindicalisme (1913), Catalunya i la guerra de les nacions’ (1916), etc.
Fou el pare de l’escriptor Antoni Ribera i Jordà.
(Barcelona, gener 1925 – març 1927)
Publicació bimestral. Editada i dirigida per Marià Manent.
Hi col·laboraren Tomàs Garcés, Carles Riba, Josep Carner, Octavi Saltor, etc.
Publicà estudis crítics i poemes. Sortiren 11 números.
(Barcelona, 24 juny 1849 – 3 juliol 1911)
Poeta. Pertanyia a La Jove Catalunya i col·laborà especialment a “La Renaixença”, “Lo Gai Saber” i “La Família Cristiana”.
Li foren publicats, pòstumament, Flors i plors (1912), poemes que va compondre segons els cànons i normes usuals dels Jocs Florals.
Fou el pare de Ramon, Jacint i Manuel Reventós i Bordoy.
Dades dels Països Catalans 