(València, 1571 – País Valencià, segle XVII)
Poeta i cavaller. El 1593 ingressà a l’Acadèmia dels Nocturns, de València, on adoptà el nom de Lluvia; hi participà amb diverses composicions poètiques en castellà.
(Xàtiva, Costera, segle XVII – Orà, Algèria, 1691)
Escriptor i poeta. De l’orde de la Mercè, fou comanador d’Oriola i d’Orà.
Escriví, entre d’altres, Despertador espiritual (1670), Guerra contra guerra, Clamores de la razón contra los tumultos de la locuacidad (1683) i Afectos de un corazón contrito (1743).
(Dorres, Alta Cerdanya, 1788 – 1865)
Poeta, prevere i professor. Dirigí el col·legi de Prada (d’ençà del 1815) i el de Ceret (d’ençà del 1829).
És considerat el precursor de la Renaixença literària de la Catalunya Nord per la seva obra Nova col·lecció de càntics espirituals sobre les principals veritats catòliques (Avinyó, 1841), escrit en una llengua relativament neta de gal·licismes.
(Palma de Mallorca, 1758 – 1821)
Metge i poeta. Es doctorà en medicina a Palma de Mallorca (1780). Fou un dels fundadors de l’Acadèmia Mèdico-pràctica de Mallorca (1787).
És autor de diversos tractats mèdics i de poesies inèdites, en llatí i en castellà, de tema religiós.
(Sóller, Mallorca, 1896 – Madrid, 1951)
Poeta. Estudià a Palma de Mallorca i a Nantes. Tornà a Mallorca, cursà els estudis d’administrador de correus i fou destinat a la Península Ibèrica.
Publicà Primeres poesies (Sóller 1921) i col·laborà en diversos periòdics de Mallorca i del Principat.
(València, 1864 – 1897)
Poeta, dramaturg i periodista. Escriví en diaris de l’època, com “La Correspondencia de Valencia”, i fundà “La Correspondencia Alicantina”.
La seva obra poètica, dispersa, fou premiada diverses vegades als Jocs Florals de València.
Conreà també el teatre de tipus costumista: El que menja de baldraga, El dengue, etc.
(Castella ?, 1774 – Palma de Mallorca, 1801)
Militar i poeta en castellà. Fou destinat a Mallorca el 1795. Tingué conflictes amb la inquisició per les lectures de Voltaire i Rousseau i per les seves idees sobre la religió.
La seva mort per suïcidi fou motiu d’inspiració de moltes poesies i romanços populars anònims.
(Alzira, Ribera Alta, 28 agost 1961 – )
Poeta. És un dels nous poetes de la generació dels vuitanta més interessants i un dels més representatius del País Valencià.
Ha publicat diversos llibres de poemes que li han donat alguns premis, així com els estudis Joan Fuster (1990), La poesia catalana de postguerra al País Valencià (1991) i Cultura i societat a la postguerra (1939-59) (1992), i ha traduït autors italians com C. Pavese, S. Quasimodo i G. Bassani.
(l’Alguer, 29 maig 1927 – 6 febrer 2009)
Poeta i advocat. Poeta molt acostat al llenguatge literari del Principat.
Ha publicat Música de serenades (1951), Vida (1957) i Alghero, cara de roses (1961).
Dades dels Països Catalans 