(Calafell, Baix Penedès)
Caseria i nucli turístic, situat a la costa, al límit amb el municipi de Cunit.
L’atracció de la platja, llarga i sorrenca, l’ha convertit en un centre d’estiueig i de segones residències, que no només segueix la línia de la costa sinó que s’endinsa cap a l’interior.
(Veciana, Anoia)
Poble, en gran part disseminat, al nord-oest del terme, centrat per les ruïnes del castell de Segur, conegut des del 1117, i per l’església parroquial de Santa Maria de Segur.
Al seu terme original hom uní el de Sant Salvador de Miralles (Miralles de Copons) i formaren junts la baronia de Segur. Els seus senyors residien al gran casal conegut per Molins de Segur (ara Molí de la Roda), prop de la capçalera de l’Anoia. El 1157 foren unides a l’església de Segur les sufragànies de l’Astor, Vilamajor dels Prats i Durban.
Prop del poble hi ha el santuari de Santa Maria de Puig-de-ram, reedificat al segle XVII.
(els Prats de Rei, Anoia)
Poble i antiga quadra, a l’extrem nord-oriental del terme, gairebé dins el d’Aguilar de Boixadors.
La quadra pertanyia a la sots-vegueria dels Prats de Rei, i el 1788 fou incorporada amb Solanelles i Puigdemàger als Prats de Rei.
L’església dedicada a sant Pere i sant Feliu (1152) fou sufragània de Sant Miquel de Castellar entre els segles XIV i XIX. El 1878 fou creada parròquia, amb 20 famílies, algunes d’elles del terme d’Aguilar.
(Beuda, Garrotxa)
Poble, al peu dels vessants sud-orientals de la serra de la Mare de Déu del Mont, al sector oriental del terme, a la capçalera de la riera de Segueró (afluent per l’esquerra del Fluvià, aigua avall de Dosquers).
És centrat per l’església parroquial de Santa Maria, romànica, que fou després fortificada (segle XV), i modificada a l’interior (conserva una notable imatge d’alabastre policromada, gòtica, i un retaule del segle XVI de Pere Mates).
El lloc és esmentat el 1011; Bernat Tallaferro el cedí a l’efímer bisbat de Besalú.
Dins l’antic terme hi ha la important masia del Noguer de Segueró.
Nom adoptat el 1937 per al municipi de Santa Coloma de Queralt.
(Torrefeta i Florejacs, Segarra)
(ant: Sadaó; ort trad: Ced) Poble, a la dreta del Sió. De la seva església parroquial depenia la de Cardosa.
El lloc és esmentat el 1099 en l’acte de consagració de l’església de Guissona. El 1379 pactà el veïnatge amb Cervera. Fou lloc reial.
(Bellpuig d’Urgell, Urgell)
Antic terme, al nord de la vila, entre els de Barbens, Castellnou de Seana i Anglesola.
Al límit amb el de Barbens, i proper a aquest poble, s’ha format el barri de Seana.
(Sort, Pallars Sobirà)
Poble (1.233 m alt), fins el 1970 pertanyia al municipi de Llessui. És situat a la vall d’Àssua, a la dreta del riu Pamano. Al segle XIX formà el municipi de Saurí i Menauri.
De l’església parroquial (Sant Víctor) depèn l’antic terme de Menauri.
En aquest poble hi havia les esglésies de Sant Vicenç i de Sant Esteve, que formaven la cel·la o monestir de Saurí, que l’any 979 ja era regit per un prevere. Hom en desconeix l’origen i la filiació.
(Santa Coloma de Farners, Selva)
Poble, fins el 1972 del terme de Sant Miquel de Cladells, centrat per l’antiga església de Sant Iscle i Santa Victòria, que depenia de la canònica de Sant Pere Cercada; és un edifici romànic del segle XI.
El lloc és esmentat ja el 898.
(Sarroca de Bellera, Pallars Jussà)
Poble (1.381 m alt), en un coster, a l’esquerra del riu d’Erta, a l’extrem occidental del municipi, sota el coll de Sas (1.480 m alt.), obert entre el tossal de Sant Quiri (coronat pel santuari de Sant Quiri) i el Canbell de Sas.
Centre de l’antic batlliu de Sas (que donà nom a l’antic municipi de Benés: el Batlliu de Sas). De la seva església parroquial (Sant Miquel) depèn la d’Erta.
Dades dels Països Catalans 