(Barcelona, 1921 – 1984)
Pintor. Conegut per Planasdurà.
De formació autodidàctica, s’inicià en l’expressionisme però sentí aviat predilecció per l’abstracció geomètrica.
També conreà la pintura mural (sèrie de murals de les Llars Mundet) i féu gravat, ceràmica, figurins per a ballet, etc.
Fou un dels fundadors del grup Lais.
(Sabadell, Vallès Occidental, 6 desembre 1879 – Barcelona, 29 desembre 1955)
Pintor. Format a Madrid i a Barcelona, anà després a París i a Brussel·les.
Sobresortí com a paisatgista. Fou distingit amb tres medalles d’or i dues d’argent.
Entre altres càrrecs, va ser president del Cercle Artìstic i vicepresident de l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya.
(Olot, Garrotxa, 29 octubre 1943 – 21 maig 2012)
Gravador, grafista i pintor. Inicialment exercí com a dibuixant i gravador.
Participà en alguns concursos i exposà amb el grup D’ara.
El 1972 s’introduí en l’edició de bibliòfil i d’aleshores ençà ha il·lustrat i editat nombrosos texts.
(Barcelona, 1830 – Madrid, 1887)
Pintor i escenògraf. Deixeble de Claudi Lorenzale i dels escenògrafs Philastre i Cagé. A París treballà en els famosos obrados d’Onieurs, Cambon i Thierry.
Féu decorats per als principals teatres de Barcelona, Madrid i París. Amb Soler i Rovirosa creà la societat Soler & Pla.
(Vilanova de Castelló, Ribera Alta, 1867 – Barcelona, 1937)
Pintor. Guanyà primeres medalles a les Exposiciones Nacionales de Madrid del 1895 i del 1901 amb A la guerra! i Pobres mares!.
Des del 1903 fou professor titular de dibuix artístic a l’Escola de Belles Arts de Barcelona.
Després de la seva primerenca etapa anecdotista, se centrà en un naturalisme que molt sovint imita l’estil de Sorolla.
(Rubí, Vallès Occidental, 1914 – Barcelona, 7 desembre 1995)
Gravador, dibuixant i pintor.
Com a pintor exposà individualment i col·lectivament (Exposicions de Primavera, Saló de Montjuïc).
Durant uns quants anys, a partir del 1945, es dedicà sobretot al gravat, après de R. de Capmany; destaquen les il·lustracions a l’aiguafort que féu per a la col·lecció “La Rosa Vera”.
Publicà Tècnicas del grabador calcográfico y su estampación (1956) i diversos llibres sobre art contemporani. És autor també de De l’art i de l’artista. Dietari (1982-1992) (1996, pòstum).
(Vic, Osona, 25 juny 1743 – Barcelona, 26 febrer 1805)
“el Vigatà“ Pintor. Deixeble de Manuel Tremulles.
Extremadament dotat, és pràcticament el primer artista modern sorgit a Catalunya, tot i que va seguir el camí iniciat per Viladomat. La seva personalitat antiacademicista el dugué a conrear una pintura que, partint del rococó d’arrel francesa, introduïa ja actituds preromàntiques.
Pintà amb escenes al·legòriques i temes mítics o bíblics els salons de moltes mansions barcelonines, algunes conservades en el seu lloc primitiu (gran saló del palau Moia, 1790), d’altres traslladades al museu (Vida de Tobies) o instal·lades en noves mansions (Palau Reial de Pedralbes). També pintà uns murals per al saló del tron del palau episcopal de Barcelona i una Verge del Pilar per a la seu de Vic.
Se serví tant dels procediments de la grisalla com dels que empren tots els colors. Ajudat pel pintor Llucià Romeu, convertí els murs en mogudes superfícies plenes de columnes, frisos i tota mena d’elements ornamentals, emprant les tècniques de la pintura al tremp, a la cola i al fresc.
(Barcelona, 1917 – 27 gener 1997)
Grafista i pintor. Format a l’Escola de Belles Arts.
Conreà amb èxit el cartellisme (Festes de la Mercè, 1956, 1958; Fira de Mostres de Barcelona, 1959). Entre altres premis, té el diploma d’honor de l’Institut Internacional de Decoradors de Chicago (1960).
Dedicat també a la pintura i la litografia, ha fet nombroses exposicions a diversos països i tingué un bon mercat als EUA.
(Barcelona, 1852 – 1910)
Pintor. Format a Llotja.
Participà en diverses col·lectives barcelonines, especialment durant el darrer decenni del segle XIX. Fou soci del Cercle de Sant Lluc.
Conreà un correcte i plàcid naturalisme ruralista.
(Tarragona, 15 desembre 1912 – Barcelona, 29 novembre 1974)
Pintor. Fou deixeble d’Ignasi Mallol i Casanovas.
Ha obtingut premis importants, com la medalla Tapiró de la Diputació de Tarragona (1948 i 1954).
