(París, França, 5 abril 1845 – València, 14 gener 1923)
Pintor. Es formà a l’Acadèmia de Sant Carles de València i fou deixeble de Rafael Montesinos. Guanyà premis a València, Madrid i Sevilla. Fou professor i acadèmic de Sant Carles.
Conreà la pintura històrica –Notificació de la sentència de mort a Maria Stuart (Museu d’Edimburg)-, el paisatge –Serra d’El Negrete i Paisatge amb la serra d’El Negrete al fons (Museu de Belles Arts de València)- i el retrat.
(Alcoi, Alcoià, 20 gener 1850 – Madrid, 14 abril 1910)
Pintor. D’infant passà, amb la seva família, a València, on ja era empadronat el 1853. Molt jove, ingressà a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, on fou tutelat i iniciat en el dibuix pel catedràtic Plàcid Francès, cosí germà seu. Acabà la carrera, amb un excel·lent expedient, el 1871.
Després d’alguns premis locals, el mateix any obtingué segona medalla a l’Exposición Nacional amb Presó del Príncep de Viana. És l’època de triomf de la pintura d’història i, malgrat que ell aviat desembocà en conceptes molt més amplis de l’art, també s’adscriví a la moda: Guillem de Vinatea exigint d’Alfons III la revocació del contrafur (medalla d’or a la Nacional del 1878) o Expulsió dels jueus (Granada, Museo de Bellas Artes), començat a Roma, acabat a París i premiat a Berlín el 1890.
Novus ortus, ambiciosa creació del 1881, també fou premiat amb medalla d’or a Madrid, i a partir d’aleshores inicià una etapa de pintor de composicions decoratives per a cases, palaus i fins i tot cafès madrilenys, mentre creixia el seu renom de retratista. Pintor d’escenes amables i cultivador de la pintura de gènere, fou il·lustrador de “Blanco y Negro”.
Són excepcionals els retrats que hi ha al Museu de Belles Arts de València (Donya Anna Colin i Perinat, Donya Conxa Francès i Sempere -la seva mare-, El pintor Jiménez Aranda), al Museo de Bellas Artes de Màlaga (Jacinto Octavio Picón, El pintor Antoni Muñoz i Degrain) i a la Hispanic Society de Nova York (Ramón de Campoamor). El Museo de Arte Moderno de Madrid conserva un retrat de María Guerrero, nena, i el Círculo de Bellas Artes de la mateixa ciutat el retrat del pintor Vicente Palmaroli.
Fou autor d’una Gramática del color (1906), obra d’interès excepcional, on l’autor es mostra com un gran tècnic i científic i un autèntic investigador. Arran de la publicació d’aquesta obra -abans havia publicat uns articles sobre La desecación en la pintura, fou creada per a ell la càtedra de tècnica i teoria del color a l’Escuela de Bellas Artes.
(País Valencià, 1835 – segle XIX)
Pintor. Estudià a l’Academia de Sant Ferran de Madrid. Fou aquarel·lista. Es dedicà també a la pintura de decoració.
És autor de les pintures del sostre del Palau de Justícia de Madrid.
(Alburquerque, Extremadura, 1511 – Roma, Itàlia, 1582)
Pintor. També anomenat Francisco Roviale. Documentat a València el 1540 amb el nom de Pedro en el contracte del Retaule de santa Úrsula (Museu de Belles Arts de València).
Anys abans (el 1527) un tal Francisco Roviales treballà a Nàpols en el taller de Polidoro de Caravaggio, i rebé el nom de Polidorino. Col·laborador de Vasari cap al 1545, a la Sala de la Cancelleria, és seva la Conversió de sant Pau de l’església del Santo Spirito de Roma.
Bé que hi ha poques semblances entre el retaule de València i aquestes obres italianes, hom creu que són del mateix pintor.
(Orba, Marina Alta, 10 abril 1878 – Mèxic, 2 setembre 1950)
Pintor i cartellista. Format a l’Acadèmia de Sant Carles. Guanyà la medalla d’or a l’Exposició Regional Valenciana del 1909. El 1912 féu el seu primer cartell de toros. Exposà a Madrid i a Bilbao (1919). Col·laborà a “La Esfera”, “Mundo Gráfico”, “El Mercantil Valenciano”, etc.
El 1932 anà a Mèxic, on s’establí definitivament el 1934. Foren remarcables les seves exposicions a Nova York (1945) i a Mèxic (1949).
És considerat el millor cartellista taurí, gènere en el qual establí un prototipus que ha perdurat fins avui.
(València, 15 agost 1693 – 7 maig 1765)
Escultor, pintor i gravador. Deixeble d’Evarist Muñoz a València, l’any 1720 anà a Roma per completar la seva formació artística.
La seva obra més important, encara que hi intervingueren d’altres arquitectes, és el Palau del Marquès de Dosaigües, a València. La façana, realitzada el 1740, és d’una sumptuositat excepcional i constitueix una mostra importantíssima del barroc del país, per cert bastant tardana.
Li és atribuït el Sepulcre de Sant Vicent, esculpit per al gremi de sastres i exhibit avui al Museu de Belles Arts de València, també pintà al fresc el sostre del cambril de sant Lluís Bertran, a Sant Domènec de València.
És autor del gravat de la portada del primer volum del Museo Pictórico (1715) de Palomino i de nombrosos retrats i estampes de sants.
Morí foll.
Veure> Jaubert Gaucelm (pintor perpinyanès, 1375-1434).
(València, 1778 – després 1835)
Pintor. Fill d’un advocat. Format a l’Acadèmia de Sant Carles des del 1792. Acadèmic de mèrit de flors (1806) i de pintura (1816). Treballà a la fàbrica de teixits de Joan Antoni Miquel a València.
Té quadres i dibuixos de flors al Museu de València i escenes religioses a convents i esglésies de la ciutat.
(Sedaví, Horta, 1867 – València, 1920)
Pintor. Sobresortí com a restaurador i com a autor d’obres d’inspiració religiosa.
(València, 1756 – segle XIX)
Pintor. Fou pintor de la Real Casa y Fábrica de los Cinco Gremios de Madrid. Des del 1783 participà als concursos de la sala de flors de l’Acadèmia de Sant Carles i en guanyà diversos. Fou un dels principals pintors de flors valencians del seu temps. Treballà per a la fàbrica de ceràmica del Buen Retiro (1800-02).
Hi ha obres seves al Museu de València, a l’Academia de San Fernando de Madrid, al palau de Riofrío i a altres col·leccions.
Dades dels Països Catalans 