(Ribadesella, Astúries, 1 novembre 1857 – Barcelona, 29 octubre 1913)
Pintor. Acompanyat d’Émile Verhaeren recorregué la Península; el fruit fou la publicació a Bèlgica dels articles de La España Negra que ell il·lustrà amb dibuixos i xilografies i que reedità a la revista barcelonina “Luz” (1898) i, en forma de llibre, també a Barcelona el 1899.
El 1898 presentà una discutida exposició als Quatre Gats de Barcelona. Fou un dels signants de la refutació de les tesis antiimpressionistes de Marià Benlliure (1901).
El 1911 s’establí definitivament a Barcelona, que segons ell deia era “el lloc menys espanyol d’Espanya”, on exposà el 1905, el 1912 al Faianç Català i el 1913 a les Galeries Dalmau, on després se celebraria una important exposició pòstuma (1914).
Com Casas i Rusiñol, amb qui l’uní força amistat, es beneficià d’una independència econòmica que li permetè de mantenir la independència estètica. Tanmateix, artísticament representà un pas més que aquests amics catalans: rebé la influència de l’impressionisme i sobretot del divisionisme, adoptat però sense dogmatismes.
La seva pintura, bàsicament centrada en el paisatge i en escenes quotidianes, constitueix una síntesi personal, caracteritzada per la seva espontaneïtat i per una tendència a un primitivisme gairebé naïf que fa que sigui sovint desigual.
Per aquest esperit de recerca i pel tremendisme crític d’algunes de les seves obres, fou precursor i model de la generació postmodernista catalana.
Gran afeccionat a la música -era molt amic d’Albéniz-, fou pianista i guitarrista amateur i esporàdic compositor.
Exponent típic d’una mentalitat europeista, abominà els tòpics ibèrics des d’una actitud cultural i mai política. És ben representat als museus d’art modern de Barcelona, Bilbao i Madrid.
M'agrada S'està carregant...
