Arxiu d'etiquetes: pintors/es

Renom i de Gárate, Miquel

(Barcelona, 25 juny 1912 – Barquisimeto, Veneçuela, 7 febrer 1992)

Pintor. Format a Llotja, fou deixeble de Meifrèn. El 1929 ingressà a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, on cursà estudis en diverses especialitats.

Es presentà individualment a Barcelona (1935), on exposà diverses vegades entre el 1940 i el 1950. El 1936 li fou concedida la medalla d’or de l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya; també fou premiat a Sant Cugat del Vallès i obtingué la medalla d’argent de l’Acadèmia de Sant Jordi.

El 1937, participà en l’exposició de pintura catalana celebrada a Mèxic. Dins de les seves exposicions internacionals, cal subratllar la de Berlín (1942) i la XXIII Biennal de Veneçuela.

El 1951 s’instal·là a Veneçuela, on ha exposat molt sovint a Caracas, assolint un sòlid prestigi.

Renart i Bosch, Dionís

(Tarragona, 1852 – Barcelona, 1922)

Daurador i pintor. Fou molt important la seva tasca dins l’art tradicional de la pintura sobre taula.

Durant bastants anys presidí el Foment de les Arts Decoratives de Barcelona.

Els artistes Dionís i Joaquim Renart i Garcia eren fills seus.

Reig i Coromines, Ramon

(Manila, Filipines, 4 novembre 1903 – Figueres, Alt Empordà, 2 desembre 1963)

Pintor. Estudià a l’Escola d’Arts i Oficis de Figueres i a Llotja. Féu nombroses exposicions a Espanya i a l’estranger, i destacà com a aquarel·lista. El 1944 obtingué el primer premi Nacional d’aquarel·la.

Fou un dels fundadors del Museu de l’Empordà, a Figueres.

És autor del llibre La costa Brava vista pels seus millors pintors.

Santos Darío de Regoyos y Valdés

Regoyos y Valdés, Santos Darío de

(Ribadesella, Astúries, 1 novembre 1857 – Barcelona, 29 octubre 1913)

Pintor. Acompanyat d’Émile Verhaeren recorregué la Península; el fruit fou la publicació a Bèlgica dels articles de La España Negra que ell il·lustrà amb dibuixos i xilografies i que reedità a la revista barcelonina “Luz” (1898) i, en forma de llibre, també a Barcelona el 1899.

El 1898 presentà una discutida exposició als Quatre Gats de Barcelona. Fou un dels signants de la refutació de les tesis antiimpressionistes de Marià Benlliure (1901).

El 1911 s’establí definitivament a Barcelona, que segons ell deia era “el lloc menys espanyol d’Espanya”, on exposà el 1905, el 1912 al Faianç Català i el 1913 a les Galeries Dalmau, on després se celebraria una important exposició pòstuma (1914).

Com Casas i Rusiñol, amb qui l’uní força amistat, es beneficià d’una independència econòmica que li permetè de mantenir la independència estètica. Tanmateix, artísticament representà un pas més que aquests amics catalans: rebé la influència de l’impressionisme i sobretot del divisionisme, adoptat però sense dogmatismes.

La seva pintura, bàsicament centrada en el paisatge i en escenes quotidianes, constitueix una síntesi personal, caracteritzada per la seva espontaneïtat i per una tendència a un primitivisme gairebé naïf que fa que sigui sovint desigual.

Per aquest esperit de recerca i pel tremendisme crític d’algunes de les seves obres, fou precursor i model de la generació postmodernista catalana.

Gran afeccionat a la música -era molt amic d’Albéniz-, fou pianista i guitarrista amateur i esporàdic compositor.

Exponent típic d’una mentalitat europeista, abominà els tòpics ibèrics des d’una actitud cultural i mai política. És ben representat als museus d’art modern de Barcelona, Bilbao i Madrid.

Redorta i Duran, Joan

(Vic, Osona, 1943 – Bali, Indonesia, 3 abril 2023)

Ceramista, dibuixant i pintor.

Entrà a Montserrat el 1964 i treballà a l’obrador de ceràmica del mateix monestir. El 1968 obtingué la medalla d’or al Concurs Internacional de Faenza.

Com a dibuixant, ha il·lustrat diverses obres (Càntic del sol, Viatge a través de la Història de Montserrat, El país del verd, Juguem cantant, etc).

L’any 1975 es llicencià en arts plàstiques i en història general de l’art i en ceràmica grega a París.

Pel juny de 1976 encetà un llarg viatge que l’ha dut a gairebé tots els països del món i a dedicar-se gairebé en exclusiva a la pintura.

Els temes que s’hi repeteixen són les dones i el paisatge, que pinta amb una tècnica que ell anomena lacat, consistent en una base d’aquarel·la a la qual es van sobreposant diverses capes de tinta xinesa.

A partir de l’any 1977 ha fet exposicions en diversos països.

Reparteix la seva residència entre Bali i Vic.

Real i Vernis -germans-

Antoni, Joan i Vicenç Real i Vernis, eren fills de Josep Real.

Vicenç Real i Vernis  (Vic, Osona 1723 – 1772)  Escultor. Obres seves foren el retaule de la Immaculada (1756) de la parròquia de Centelles, el retaule major de Santa Maria de Besora (1760), el de Gombrén (1762), el de Sant Pere de Torelló i el de Llançà. Fou pare dels escultors Francesc Real i Basil (Vic, Osona, segle XVIII) i Josep Real i Basil (Vic, Osona, 1744 – 1813), els quals continuaren el taller familiar.

Antoni Real i Vernis  (Vic, Osona, 1728 – 1797)  Escultor. Obrà el retaule d’Alp (1764), un retaule lateral del santuari de la Gleva (1779) i el retaule major de Sant Boi de Lluçanès (1791).

Joan Real i Vernis  (Vic, Osona, 1733 – 1786)  Pintor. La seva obra és poc coneguda. Fou el pare del també pintor Joan Real i Puig (Vic, Osona, 1758 – 1781).

Real -escultors/pintors-

(Vic, Osona, segle XVIII – segle XX)

(o Ral) Família d’escultors i pintors. Actius principalment a la plana de Vic.

El primer membre d’aquesta família fou Josep Real i Homs (Catalunya, 1686 – 1754)  Escultor. Col·laborà amb els germans Moretó en la decoració del cambril de Sant Joan de les Abadesses (1715-16). També obrà el retaule de Sant Lliborí per a l’església de la Pietat de Vic (1748). Fills seus foren Vicenç, Antoni i Joan Real i Vernis.

Raventós i Torras, Maria Assumpció

(Sant Sadurní d’Anoia, Alt Penedès, maig 1930 – )

Pintora, gravadora i tapissera. Ha participat en diverses exposicions col·lectives internacionals.

Entre altres premis ha obtingut la medalla d’or de Belles Arts (1962) i una primera medalla a l’Exposició d’Artistes Gravadors, a Madrid (1966).

S’ha dedicat també a la creació de tapissos, d’una gran originalitat artística.

Raurich i Petre, Nicolau

(Barcelona, 2 juliol 1871 – 17 juny 1945)

Pintor. Estudià a l’Escola de Llotja, a Barcelona, i fou deixeble d’A. Caba, Ll. Rigalt i E. Meifrén. Completà els estudis a Roma, París i Londres.

Els seus paisatges i natures mortes es caracteritzen per un profund sentit de la llum, que anà accentuant amb la incorporació a les teles de gruixos de pasta que les converteixen en autèntics relleus, alhora amb intenció figurativa i plàstica.

Ramoneda i Puiggròs -germans-

Josep Ramoneda i Puiggròs  (Rubí, Vallès Occidental, 1898 – Barcelona, segle XX)  Pintor, cartògraf i urbanista. Resident a Buenos Aires fins vers el 1920, es dedicà a la cartografia i realitzà diversos treballs urbanístics per a la ciutat de Barcelona (zona de la Ciutat Universitària). Com a pintor destacà sobretot en el camp de la miniatura.

Francesc Ramoneda i Puiggròs  (Barcelona, 1905 – Buenos Aires, Argentina, 1977)  Pintor. Marxà a Buenos Aires, on es formà i on desenvolupà la seva activitat artística. Va conrear, amb encert, el paisatge i sobretot el retrat (President Perón i Eva Duarte). Fou professor de dibuix i pintura a l’Acadèmia de Belles Arts de Tucumán (1946-49).