(Catalunya, vers 1882 – Barcelona, 1918)
“Xavier Dachs“ Pintor, dibuixant i escriptor. Es féu conèixer com a dibuixant a “Fulls d’Art” (1905).
Estrafet físicament, formà part de la bohèmia negra modernista de Barcelona. Per tal de sobreviure falsificava teles i retaules antics.
Sembla que escriví algunes peces dramàtiques, i dirigí la revista “La Sardana” (1908).
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 6 novembre 1860 – 15 gener 1943)
Pintor. Fou alumne de Joan Ferrer i Miró, de l’Escola de Llotja de Barcelona, i completà la seva formació a Itàlia i a París. Fou professor de dibuix a l’Escola d’Arts i Oficis i al col·legi Samà.
Formà part de la Junta de Patronat de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer des de 1903, de la qual fou president des de 1928 fins a la Guerra Civil.
Destacà en el dibuix, l’aquarel·la i l’oli. El seu tema predilecte fou la figura, alternant amb natures mortes, paisatges i algun retrat. Entre la seva producció sobresortí en el tapís com a figurista en composicions històriques, tractades amb fantasia, segons la influència de l’acadèmia vuitcentista.
Se li coneix poca obra. A banda d’algunes obres obtingudes per donacions posteriors, la Biblioteca Museu Víctor Balaguer actualment conserva tres quadres donats pel mateix pintor.
(Barcelona, 1729 – 1782)
Pintor. Potser era fill d’un homònim, també pintor. Fou cònsol del Col·legi de Pintors (1764).
S’especialitzà en escenografia i decoració, molt sovint per a muntatges efímers en ocasions de festes i solemnitats diverses.
(Lleida, 1871 – Madrid, 19 novembre 1923)
Pintor. Començà estudis a Còrdova i els acabà a Madrid, on fou deixeble de F. Pradilla.
Anà pensionat a Roma (1892), on pintà obres patètiques o anecdòtiques, com La guerra (segona medalla a l’exposició nacional de Madrid del 1892).
Posteriorment se centrà en figures femenines i temes folklòrics dins l’academicisme típic de la pintura castellana del seu temps, en la qual s’integrà totalment. Fou professor de l’Escuela de Artes y Oficios de Madrid.
(Barcelona, 1923 – ? )
Pintora i gravadora. Formada a l’Escola de Belles Arts.
Féu la seva primera exposició individual a Barcelona (Sala Rovira) el 1949. Anà a París el 1951, i hi tornà sovint. Ha exposat particularment a Reus, Barcelona i París.
Ha conreat la pintura mural (capella del Cottolengo de Barcelona, 1952) i el figurinisme. Després d’una etapa inicial naturalista, arribà a un expressionisme sempre constructivista i de formes esquemàtiques i geometritzants.
(Sabadell, Vallès Occidental, 1907 – Mèxic, 1969)
Pintor. Fill i deixeble de Joan Vilatobà i Fígols. Format a Mallorca i a la Llotja barcelonina.
A setze anys ja exposà a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Exposà a Barcelona el 1930 (Sala Parés), i anà després a París. Formà part del grup d’artistes europeus reunit a Tossa els anys 1930.
El 1936 exposà de nou a Barcelona, i ho féu també a Perpinyà. Tornà a Catalunya el 1941, i després ha residit a l’Argentina, Mèxic i els EUA.
La seva obra es caracteritza per un impressionisme serè.
(Barcelona, 1880 – 1950)
Pintor i gravador. Germà del ceramista Joan. Format a Llotja, completà estudis a Roma i a París. Membre del Cercle de Sant Lluc, hi exposà ja en la col·lectiva del 1908 a la Sala Parés. Participà també en l’Exposició de Retrats i Dibuixos de Barcelona (1910), en la Sisena Exposició Internacional (1911) i en les municipals del 1922 i el 1923.
El 1923 esdevingué vocal de la junta constituent dels Amics de l’Art Litúrgic, amb la qual exposà el 1925 i el 1928. Obtingué un dels premis del concurs Barcelona Vista pels Seus Artistes (1930) i del Saló de Primavera del 1934.
Emmirallat en el naturalisme plàcid i modest de Joan Llimona, els anys 1918-20 passà per una etapa plenament noucentista, de factura més arcaïtzant (Costa Brava, L’Empordà), i després retornà a un plàcid realisme camperol, ja convencional.
Portà a terme una intensa tasca de muralista, normalment religiós, que féu que hom el comparés amb Maurice Denis; d’aquestes obres -per a Sitges, Palma, Barcelona, Loiola, Montserrat, Sant Pol de Mar, Reus, Santa Coloma de Gramenet, etc-, diverses foren destruïdes el 1936, bé que subsisteix la que ha estat considerada la millor, els murals del Foment de Pietat Catalana, a Barcelona (1924).
Exposà sovint a Barcelona, i participà en exposicions també a Madrid, Vitòria i Palma.
(Santiago de Xile, Xile, 1912 – Barcelona, 5 desembre 2019)
Pintora. De família catalana, estudià a la Llotja de Barcelona. Es presentà a València el 1946, i a Barcelona ho féu el 1947.
Participà en diversos Salons de Maig de Barcelona i ha exposat a Sud-amèrica, els EUA i Suïssa.
S’ha dedicat sobretot a la figura, i ha fet també vitralls policroms.
(Barcelona, 4 juny 1861 – Tossa de Mar, Selva, 7 agost 1904)
Pintor. Estudià a l’Escola de Belles Arts barcelonina i també a Madrid i a París. Sobresortí com a paisatgista. Obtingué diversos premis.
La seva mort prematura estroncà la seva producció quan aquesta arribava al seu període de plenitud.
(Barcelona, 20 març 1678 – 22 gener 1755)
El seu pare fou Salvador Viladomat i Ràfols (Berga, Berguedà, 1648 – Barcelona, 1687) Pintor. Residí a Barcelona almenys des del 1671. El 1678 establí el seu taller de Sallent.
Antoni fou pintor. És el més important de l’escola catalana del segle XVIII, hereu de la tradició realista i severa del segle XVII. Es va dedicar, gairebé totalment, als temes religiosos d’esperit narratiu; entre les sèries d’aquest tema excel·leixen les escenes de la Vida de sant Francesc (1722-24) i les que decoren la capella dels Dolors de l’església de Santa Maria de Mataró, pintades vers el 1727.
Fou el pare del també pintor Josep Viladomat i Esmandia.
Germà d’Antoni fou Agustí Viladomat i Manalt (Barcelona, 1683 – 1744) Pintor i daurador. Té obres documentades com a daurador. Tenia el taller al costat del del seu germà, amb el qual col·laboraria, al carrer del Bou de la Plaça Nova.
