(Tremp, Pallars Jussà)
Poble (625 m alt), fins al 1970 del terme de Gurp de la Conca, al voltant de les restes de l’antic castell de Tendrui i de l’església parroquial (Sant Esteve).
El lloc era de la jurisdicció de la col·legiata de Tremp.
(Catalunya, 1716 – 1836)
Demarcació administrativa, creada pel decret de Nova Planta. Comprenia l’antiga vegueria de Pallars.
El primer corregidor designat fou el tinent coronel Ignacio de Asonjo; el 1736 fou designat corregidor vitalici de capa i espasa Pedro Ibáñez Cuevas.
(Tremp, Pallars Jussà)
Poble (552 m alt), al peu de la serralada de Sant Corneli. Forma un petit nucli compacte de cases aturonades entorn de l’església parroquial dedicada a sant Serni.
El lloc havia format part de la baronia d’Orcau. Fou municipi independent fins el 1973, que hom agregà a l’actual.
Comanda de l’orde de l’Hospital, fundada a l’antiga església de Santa Maria de Susterris, dedicada més tard a sant Antoni Abat.
L’església era situada, sota la vila de Talarn, prop de la Noguera Pallaresa, a l’indret de l’estret de Susterris o de Sant Antoni de Susterris, que dóna nom al pantà de Sant Antoni, i es troba actualment coberta per les aigües.
Existia ja el 1051, i el 1122 fou cedida a l’orde de l’Hospital, que ja hi tenia comunitat i priors el 1141.
La llista dels seus comanadors és coneguda des del 1146, els quals des del segle XIV tenien casa i residència a Talarn. La llista dels comanadors perdurà fins el 1822.
Era la principal comanda del Pallars, i per això es digué també comanda de Pallars, i passaren a dependre’n altres comandes i priorats. Els seus béns s’estenien per tot el Pallars i fins per la Ribagorça i la Llitera.
Des del segle XIV depenia de la castellania d’Amposta. Fou molt abandonada des del segle XV, però la seva església romànica es mantingué amb culte i amb caràcter de santuari de Sant Antoni fins el 1833, que els ornaments i les campanes foren traslladats a Palau de Noguera. Darrerament era pràcticament una ruïna.
(Conca de Dalt, Pallars Jussà)
Poble, a mig quilòmetre de la Noguera Pallaresa, vora les mines de Sossís, de carbó, tancades el decenni dels anys 1950. La seva església (Santa Maria) depenia de la parròquia de Montsor; en depenia l’antic terme de Baiarri.
El canal de Sossís, que pren l’aigua de la Noguera Pallaresa per l’esquerra davant de Gramuntill, alimenta la central hidroelèctrica de Sossís (que té una potència instal·lada de 3.000 kW i una producció mitjana de 20.000.000 de kWh).
Avui és una entitat local menor amb junta administrativa pròpia.
(Espot, Pallars Sobirà / la Torre de Capdella, Pallars Jussà)
Serra de la zona axial pirinenca, contrafort occidental del pic de Peguera, que separa la coma de Monestero, al nord (a la vall d’Espot), de la capçalera de la vall Fosca.
Culmina al pic de Mar (2.845 m alt).
(Alta Ribagorça / Pallars Jussà)
Contrafort oriental de la serra de Sant Gervàs (turó de la Capcera, 1.696 m alt), de la qual és separat pel coll de la Pedraficada, termenal dels municipis del Pont de Suert, Tremp, Conca de Dalt i Senterada.
(Conca de Dalt, Pallars Jussà)
Poble (965 m alt), fins al 1969 era del terme de Toralla i Serradell, al vessant meridional de les serres de Setcomelles i de Camporan, damunt la riba esquerra del torrent de Serradell (o d’Erinyà).
La seva església parroquial (Sant Andreu) depèn de la d’Erinyà. Damunt el poble, al bosc de Serradell, es troben les restes de l’ermita de Sant Aleix.
Fins a mitjan segle XX era el centre del municipi i li donà el nom.
(Sarroca de Bellera, Pallars Jussà)
Antic monestir (Sant Julià de Sentís), situat sota el poble de Sentís, prop del riu de Bellera. Hom en desconeix la fundació.
El 848 els preveres Constantí i Atilà, que regien el lloc, s’oferiren a l’abat Trassari de Lavaix perquè hi restaurés la disciplina monàstica. L’intent era de crear-hi un monestir independent, però no hi reeixí.
Sovint s’ha confós documents de Sant Tirs de Llastarri, propietat de Lavaix, amb els de Sentís.
(Senterada, Pallars Jussà)
Antic monestir, situat a l’indret de l’església parroquial de Santa Maria, a la confluència del riu de Bellera i el Flamicell.
En aquest lloc, hi hagué amb anterioritat al segle IX un monestir de tradició visigòtica dedicat a santa Grata, d’on ha derivat el nom de Senterada. Després d’un quant temps d’abandonament, el bisbe Possedoni d’Urgell hi fundà, poc abans del 814, una nova casa monàstica dedicada a santa Maria (Santa Maria de Senterada), a la qual sotmeté la cel·la o petit monestir de Sant Fruitós de Balestui.
Un privilegi de Lluís el Piadós, del 823, concedia la immunitat a la nova casa i hi confirmà la regla de sant Benet, però els bisbes d’Urgell continuaven considerant-la com casa seva. El seu abat Agilà el 844 recaptà un nou precepte d’immunitat del rei Carles el Calb.
Malgrat això, el monestir decaigué al llarg del segle X fins al punt que el bisbe substituí la comunitat benedictina per una de clergues o canonical (1042), que hi perdurava el 1312 només amb tres clergues, sota l’obediència directa del bisbe.
A la fi del segle XIII ja no hi ha traces de comunitat a Senterada, que fou una simple parròquia de domini directe de la mitra d’Urgell.
Dades dels Països Catalans 