(Cotlliure, Rosselló, 1691 – Perpinyà, 1791)
Organisme superior per als afers relacionats amb la marina, dependent del gran almirallat de França, instituït després de l’annexió del comtat de Rosselló a França, amb residència a Cotlliure.
Els antics organismes catalans, com el consolat de mar i les prohomenies, foren posats sota la seva autoritat. Confirmat per a la província del Rosselló el 1711, el 1787 fou traslladat a Perpinyà.
Fou abolit el 1791, amb la Revolució Francesa.
(País Valencià, 1982 – )
Òrgan legislatiu i de control polític de la Generalitat Valenciana, que representa el poble dins aquesta institució. Té la seu al palau de Benicarló, de València. Creades per l’Estatut d’Autonomia, consten de 89 diputats elegits per sufragi universal cada quatre anys.
Llurs funcions, entre d’altres, són les d’aprovar els pressupostos de la Generalitat, controlar l’acció del Govern, elegir el president de la Generalitat, exercir el control parlamentari sobre l’administració autonòmica, interposar recursos d’inconstitucionalitat, i designar els senadors que han de representar el País Valencià.
Les primeres eleccions a Corts se celebraren el 8 de maig de 1983.
Enllaç web: Corts Valencianes
Altre nom del Tribunal de les Aigües de València (tribunal de les sèquies de l’Horta, 1238 – ).
(Perpinyà, 1660 – 1789)
Òrgan de justícia i de govern. Creat per Lluís XIV de França, amb plena jurisdicció sobre el comtat de Rosselló i la part del de Cerdanya incorporada a França pel tractat dels Pirineus (1659), en substitució del tribunal del governador.
Exercia una magistratura independent del poder central i era cort d’apel·lació de darrera instància. En principi, el president, els consellers i l’advocat general eren del país o barcelonins refugiats; només el procurador general era francès.
Fins el 1676, l’idioma utilitzat fou el català. Jutjava segons les Constitucions de Catalunya i els Costums de Perpinyà, protegia els interessos generals, vetllava per la moralitat pública, dirigia l’ensenyament, arma eficaç de francesització.
Dugué a terme amb particular rigor la repressió contra la resistència dels rossellonesos a acceptar el nou règim. Exercia, per tant, un poder polític similar al dels parlaments de les províncies franceses.
Persistí fins a la Revolució Francesa.
Altre nom del Consell General d’Eivissa (consell de la universitat d’Eivissa, 1299-1718)
(Eivissa)
Veure> Eivissa i Formentera, Consell Insular d’ (unitat administrativa, 1983 – ).
(Eivissa, 1299 – 1718)
(o Consell Secret) Consell de la universitat d’Eivissa fundat per Jaume II de Mallorca, d’acord amb els consenyors eclesiàstics. Era format per tres jurats (jurat en cap, segon i tercer, un per cada mà: major, mitjana i forana) elegits pels batlles dels consenyoris o per deu consellers elegits pels jurats. Elegia el mostassaf i els oficials de la sal.
Amb el règim d’insaculació (1454), fou adjuntada una quarta juraderia entre els cessants de les dues primeres juraderies, i els consellers del Consell Secret foren insaculats: dos (un dels quals a la vegada escrivà de la sal) per a la mà major, dos (un dels quals mostassaf) per a la mitjana i dos (un dels quals tercer arbitrador de la sal), a més del clavari, l’obrer i el guàrdia de la sal, que es rellevaven entre la mà major i la mà mitjana.
Perdurà fins als decrets de Nova Planta.
(València, 1238 – 1707)
Assemblea consultiva i deliberativa del govern municipal de la ciutat. Aconsellava els jurats i els oficials reials i el seu dictamen era decisiu en les qüestions econòmiques i administratives. Nomenava els jurats, el racional, el síndic, els advocats i altres oficis municipals.
Fou organitzat per Jaume I el Conqueridor i ratificat aquest o modificat lleugerament el 1266, el 1418, el 1510 i el 1633. Era constituït bàsicament per més de 130 consellers, però el nombre varià amb el temps: quatre per cada una de les dotze parròquies de València, dos per cada un dels oficis aprovats, quatre lletrats, quatre cavallers i els sis jurats cessants.
Els representants de les parròquies, nomenats pels jurats, el racional, el síndic, l’advocat i l’escrivà de la sala havien d’ésser ciutadans honrats, juristes o generosos; els dels oficis, nomenats per ells mateixos, menestrals.
L’elecció tenia lloc la vigília i l’endemà de la festa de la Santíssima Trinitat. Fou abolit amb la implantació del nou règim borbònic del decret de Nova Planta.
(Andorra, 11 febrer 1419 – )
Cambra parlamentària. Successora de l’antic Consell de la Terra aprovat pel bisbe Francesc de Tovià (1419) i, des del 1993, òrgan legislatiu de l’estat andorrà.
Després de la reforma del 1978, el componien 28 consellers, quatre per cada parròquia, elegits per sufragi universal, i llur mandat durava 4 anys. Davant seu prestaven jurament els coprínceps, els veguers, els batlles i el jutge d’apel·lacions, que tenien cura de fer observar els privilegis, els usos i els costums de les Valls.
Li pertocava de nomenar els càrrecs oficials dels mateix consell, sancionar les infraccions dels reglaments i arbitrar els recursos presentats pels particulars. També pertanyia al Consell de declarar l’obertura i la clausura del Tribunal de Corts i de convocar, en casos excepcionals, l’assemblea magna.
El decret dels coprínceps del 1981 inicià un procés de reformes encaminades a convertir el Consell en una assemblea parlamentària amb competències legislatives i de control, que culminà el 1993 amb l’aprovació de la Constitució.
La seu és -com ho fou tradicionalment en l’antic sistema- a la Casa de la Vall, a Andorra la Vella.
Veure> Universitat i Consell General de Menorca (organisme, segle XIII-1835).
Dades dels Països Catalans 