Arxiu d'etiquetes: nobles

Vallgornera i de Fontcoberta -germans-

4 Respostes

Eren fills de Joan (I) de Vallgornera.

Jaume (IV) de Vallgornera i de Fontcoberta  (Catalunya, segle XV)  Heretà Vallgornera, Vilanova d’Avall, Fontcoberta i Pollestres, i fou succeït pel seu nét Galceran (I) de Vallgornera i de Foixà. Fou el pare de Cosme de Vallgornera i de Biure  (Catalunya, segle XVI)  Fou l’iniciador de la línia de Vilanant. El 1525 obtingué les senyories de Vilanant i Romanyà, i s’extingí amb la seva besnéta Melciora de Vallgornera i de Llupià.

Pere de Vallgornera i de Fontcoberta  (Catalunya, segle XV – 1524)  Fou l’iniciador de la línia dels senyors de Vilanova de la Muga. Heretà Vilanova de la Muga, Mont-ros, la Garriga i Satrilla. Es casà (1473) amb la pubilla Rafaela de Sarraí i de Peguera, senyora dels castells de Cabanes i el Coll. Aquesta línia s’extingí amb llurs fills Joan i Joana de Vallgornera i de Sarraí.

Vallgornera i de Foixà -germans-

5 Respostes

Galceran (I) de Vallgornera i de Foixà  (Catalunya, segle XVI – 1595)  Oïdor reial de la generalitat. Nét i successor de Jaume (IV) de Vallgornera i de Fontcoberta. Figurà entre els aristòcrates que s’oposaren amb més relleu a l’impost dit de l’excusat. L’herència passà als descendents de la seva filla Menciana de Vallgornera i de Llupià, germana de Melciora.

Rafael de Vallgornera i de Foixà  (Catalunya, segle XVI – 1587)  Es casà amb Damiata de Foixà i de Millars, senyora d’Albons. Formà la línia d’Albons, que s’extingí amb el seu besnét Jeroni de Vallgornera i de Cardona.

Vallgornera i de Castellbell -germans-

3 Respostes

Eren fills de Jaume (II) de Vallgornera i de Blanes (Catalunya, segle XIV – 1370)  Senyor del castell de Vallgornera. Fill i hereu de Simó de Vallgornera i de Vilallonga. Continuà la línia primogènita, que continuà el seu fill Francesc (I).

Francesc (I) de Vallgornera i de Castellbell  (Catalunya, s XIV – s XV)  Noble. Fou el successor del seu pare i heretà les baronies sicilianes d’Asaro (o Assaro?) i Caropipi del seu germà Vidal. Fou el pare de Vidal de Vallguarnera i de Sort.

Simó de Vallgornera i de Castellbell  (Catalunya, segle XIV – 1404)  Noble. Li foren concedides les baronies sicilianes d’Asaro i Caropipi, respectivament el 1397 i el 1404, les quals heretà el seu germà Vidal. Es casà (1385) amb la pubilla Marquesa de Sort, senyora de Vilanova de la Muga, Satrilla i la Garriga. Els succeí llur fill gran, Jaume (III) de Vallgornera i de Sort (Catalunya, segle XIV – segle XV)  Senyor de Vilanova de la Muga. Fou el pare de Joan (I) de Vallgornera (Catalunya, segle XV – 1503)  Partidari del rei Joan II a la guerra civil, els béns del qual al Rosselló foren confiscats pels francesos (1464). El 1476 fou un dels comandants de la guerra contra els francesos a l’Empordà (1476). Dividí els béns entre els seus fills, Jaume (IV) i Pere de Vallgornera i de Fontcoberta.

Vidal de Vallgornera i de Castellbell  (Catalunya, segle XIV – 1421)  Noble. Heretà del seu germà Simó les baronies sicilianes d’Asaro (o Assaro?) i Caropipi, les quals, a la seva mort passaren a l’altre germà Francesc (I).

Vallgornera i de Cardona, Jeroni de

1 Resposta

(Catalunya, segle XVII – 1690)

Besnét de Rafael de Vallgornera i de Foixà. Fou el darrer de la línia d’Albons.

En el seu darrer testament deixà Albons i la torre de Caldes de Montbui al seu parent sicilià el príncep de Niscemi.

La representació de la línia, però, passà als descendents de la seva tia Paula de Vallgornera i de Santjust (Catalunya, segle XVI – 1640)  Muller (1601) de Galderic de Pagès i de Gleu. Germana consanguínia de Joan de Vallgornera i de Senesterra.

Vallgornera, Francesc de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV – segle XV)

Noble. Potser era l’homònim que residia a Sicília en 1385-92 amb el títol de baró d’Asaro.

Durant l’interregne 1410-12 tingué, a Catalunya, qüestions litigioses amb el cavaller Manuel de Rajadell, les quals foren objecte d’esforços de pacificació realitzats pel Parlament català.

Fill seu fou Joan de Vallgornera  (Catalunya, segle XV)  Cavaller. Prengué part a la guerra de Joan II lluitant a favor d’aquest. Abans passà un període de neutralitat i indecisió, i fins arribà per un moment a pronunciar-se per la Generalitat. Els seus béns rossellonesos foren confiscats pels francesos ocupants el 1464. El 1468 era un dels defensors de Girona contra les forces catalanes que acabaren per aconseguir la capitulació de la plaça. Vuit anys després, amb Joan Sarriera, manava les forces mobilitzades a l’Empordà contra la invasió francesa.

Urtx, Ramon d’

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIII)

Noble.

El 1251 assistí a les Corts catalanes, on prestà homenatge a l’infant Pere, el futur Pere II el Gran. També assistí a Barcelona a una assemblea de notables, on fou el jurament de conformitat del fill gran de Jaume I, Alfons.

Aquest Ramon d’Urtx, per raons cronològiques, sembla destriable de l’homònim.

Urtx -llinatge-

7 Respostes

(Catalunya, segle XI – segle XIII)

Llinatge feudal. Probablement eixit del casal vescomtal de Cerdanya-Conflent.

Efectivament, hom pot identificar un vescomte Bernat d’Urtx, que actuava el 1081 i era fill d’un Bernat, amb el Bernat fill del vescomte Bernat II de Cerdanya-Conflent. Els Urtx empraren el títol vescomtal almenys fins al 1130.

Sembla també que els Naüja tenen el mateix tronc que els Urtx, car posseïen béns a Naüja, Illa, Vilella, Rigardà, Jóc, Espirà i Estoer, tots aquests llocs essent senyories dels Urtx.

Un dels primers personatges documentats és Galceran (I) d’Urtx.

Urgell, Guerau d’

4 Respostes

(Catalunya, segle XIII – després 1271)

Fill del comte Ponç I d’Urgell.

A la mort del seu germà, el comte Àlvar, pretengué d’heretar el comtat al·legant que els fills d’Àlvar amb Cecília de Foix eren il·legítims, però Jaume I de Catalunya-Aragó, que havia ocupat el comtat, es negà a reconèixer-lo.

Unifred I de Ribagorça

6 Respostes

(Franja de Ponent, segle IX – 950)

Comte de Ribagorça (vers 920 – vers 950), anomenat també Bernat. Associat al govern pel seu pare, Ramon II de Pallars-Ribagorça, reconquerí les terres centrals de la Ribagorça als sarraïns (908).

Es casà amb Toda d’Aragó, i estengué els seus dominis per les terres del Sobrarb, que repoblà. Heretà el comtat junt amb el seu germà, Miró I, mentre que els altres dos germans heretaven el Pallars.

Les seves conquestes als sarraïns el convertiren en una figura mítica popular, sobre la qual es creà la llegenda de Bernat de Ribagorça.

Unifred -comte Barcelona, s. IX-

5 Respostes

(França ?, segle IX – Itàlia, després 864)

Comte de Barcelona, potser de Girona i d’Empúries, de Rosselló, de Narbona i d’altres comtats septimans (857-864). La seva procedència és controvertida.

El 857 Carles II el Calb li encomanà el marquesat de Gòtia, en substitució del destituït Odalric, a més dels comtats de Beaune i Autun, a Borgonya, que havia pres el traïdor Isembard. El mateix 857 negocià un tractat de pau i amistat amb el governador de Saragossa ‘Abd al-Uwar, el qual li permeté de passar l’any 858 a França, on ajudà Carles el Calb en la defensa del regne contra els normands, contra una invasió de Lluís II el Germànic i contra les dissidències de la noblesa.

Al juny de 859 aconseguí de Carles el Calb a Attigny tres preceptes per a uns indígenes de Septimània i Catalunya: un tal Isembert, un Gomesind de la família vescomtal de Narbona-Rosselló i un Oriol, fill del comte Alaric d’Empúries i nét del comte Berà I. Segons historiadors àrabs, la pau del 857 es trencà el 861, quan un exèrcit sarraí atacà Barcelona, sense prendre-la.

El 862 esclataren de nou les dissidències a l’interior del regne franc, especialment a les regions meridionals, on els nobles aquitans volgueren oposar el rei Carles II el Jove d’Aquitània al seu pare Carles el Calb. En aquesta ocasió Unifred se sumà a la revolta i, acusat de bausia, fou formalment destituït: atribució de béns fiscals del Montseny a un comte Sunyer i al bisbe Frodoí (862).

Perseverà, però, en la revolta i prengué Tolosa, acció en la qual degué morir el comte Ramon I (863), cap de la noblesa fidel a Carles el Calb. El domini sobre la ciutat de Tolosa, que Unifred sabé defensar d’un atac dels normands (864), segurament significà també un cert control sobre el comtat tolosà i el de Carcassona-Rasès, i fins potser els de Pallars i Ribagorça.

Conjugant l’actuació militar i la diplomàcia, el rei Carles el Calb aconseguí finalment d’aïllar el rebel, que a la fi del 864, sentint-se amenaçat, fugí cap a Itàlia, on tenia propietats.