Veure> Guillem de Saguàrdia i de Canet (noble català dels segles XIII i XIV).
Guàrdia, Guillem de *
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: nobles
Gimeno i Cabañas, Amali
(Cartagena, Múrcia, 31 maig 1852 – Madrid, 9 setembre 1936)
Metge i polític. De jove fou redactor i director del “Centro Popular” i president de la Joventut Republicana de València. Es doctorà en medicina el 1874 i fou catedràtic d’anatomia patològica a Santiago, Valladolid i València (1876) i d’higiene a Madrid (1888), a més de pertànyer a l’Academia de Medicina. Fou un actiu defensor, a València, del vaccí anticolèric del doctor Jaume Ferran.
Havia passat al liberalisme i el 1886 fou diputat, i del 1891 al 1908, senador, després vitalici, i cap de diversos ministeris. Fou delegat d’Espanya a la Societat de Nacions (1921-22).
Residí molts anys a València i fou mantenidor dels Jocs Florals de Lo Rat Penat el 1894. Va escriure El partido republicano de Valencia ante la Historia. Memoria de los sucesos de octubre de 1869 (1870).
El 1920 li fou concedit el comtat de Gimeno, que continua en la seva família. Fou pare de Vicent Gimeno i Rodríguez-Jaén.
Giginta i Mestre, Francesc
(Perpinyà, segle XVI – 1569)
Doctor en dret (àlies Francesc Mestre). Fill de Francesc Giginta, al qual succeí com a conseller de la Universitat de Perpinyà. Es distingí durant el setge de Perpinyà (1542) pel delfí Enric de França.
Fou nomenat regent de la cancelleria reial del Consell d’Aragó (1549) i agraciat amb privilegi de noble (1560).
Foren fills seus Miquel de Giginta i d’Oms, i:
- Antoni de Giginta i d’Oms (Perpinyà, segle XVI – 1578) Conseller de la universitat de Perpinyà.
- Onofre de Giginta i d’Oms (Perpinyà, segle XVI – Sant Martí del Canigó, Conflent, 1594) Religiós. Fou abat de Sant Martí del Canigó (1577-94).
Giginta -varis bio-
Bernat Giginta (Rosselló, segle XV) Senyor de Vespella. Fundador de la línia dels senyors de Vespella. Fou germà de Francesc (mort el 1453). Els seus fills foren els armadors següents:
Francesc i Joan Giginta (Rosselló, segle XV) Naviliers. Fills de l’anterior. Foren, a la fi del segle XV, els armadors de la gran galera Santa Maria, Sant Joan i Santa Francesca, amb la qual comerciaren fins a Llevant i Egipte.
Miquel Giginta (Rosselló, segle XVI) Eclesiàstic. Membre de la línia de Vespella. Fou canonge (1532) i vicari general de la diòcesi d’Elna (1553-55).
Giginta -llinatge-
(Rosselló, segle XIV – segle XVI)
Llinatge. El primer membre conegut fou Ponç Giginta (Turà, Rosselló, segle XIV – Rosselló, segle XIV) Senyor del lloc de Turà (o Jaguinta). Casat amb Arnalda Miafre vers el 1365.
Potser foren pares de Joan Giginta (Rosselló, segle XIV – segle XV) Posseïdor d’agrers i censals a Parestortes vers el 1400.
Garcés de Marcilla i Llorens, Pere
(Castelló de la Plana, 1762 – Nimes, França, 1814)
Escriptor. Era baró d’Andilla.
Escriví un Resumen histórico de los varios desembarcos que se han hecho en Inglaterra desde Julio César, i traduí de l’anglès una biografia de Franklin.
Per haver estat partidari dels napoleònics, hagué d’exiliar-se.
Galiano i Talens, Miquel
(Alacant, 1837 – València, 6 octubre 1895)
Polític i marquès de Montornal. Llicenciat en dret (1864).
Preparà la restauració borbònica el 1874. Fou diputat a corts (1867, 1879, 1884) i dirigent del conservadorisme a València. Posteriorment fou silvelista.
Presidí l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles (1886) i s’esmerçà per enriquir el seu museu, i aconseguí per a aquesta institució, durant un breu temps, la direcció de l’Escola de Belles Arts de València.
Frígola i Palavicino, Carles
(València, 25 agost 1848 – Madrid, 8 juny 1915)
Polític. Fill de Pasqual Frígola i Ahis. Fou primer baró del Castell de Xirell (1875).
Milità en la fracció silvelista del partit conservador. El 1900 fou senador vitalici i vice-president del senat.
Frígola i Ahis, Pasqual
(Atzeneta del Maestrat, Alt Maestrat, 22 juny 1822 – València, 3 març 1893)
Escriptor i polític. Baró de Cortes de Pallars (1858) i de Roaia (1865) i senyor del castell de Xirell. Fou diputat a corts i senador vitalici. En caure Isabel II de Borbó, anà a París a oferir-li els seus serveis.
Amb Alfons XII de Borbó fou director de la “Gaceta de Madrid” i administrador de la Imprenta Nacional.
Escriví peces còmiques, com Julianito (1875) i uns Recuerdos de caza (1876). El 1887 fou president de Lo Rat Penat.
Fou el pare de Carles Frígola i Palavicino.
Frederic d’Aragó i de Verona -germans/es-
Eren fills d’Alfons Frederic d’Aragó, i germans de Bonifaci i de Jaume.
Guillem Frederic d’Aragó i de Verona (Sicília, Itàlia, segle XIV) Fou senyor d’Estir i veguer, capità i castellà de Levàdia (1366).
Joan Frederic d’Aragó i de Verona (Sicília, Itàlia, segle XIV – abans 1366) Senyor d’Egina (vers 1350-vers 1355) i de Salamina. El 1350 es casà amb Marulla Zaccaria, filla del marquès de Bonoditza i morí sense fills.
Pere Frederic d’Aragó i de Verona, Pere (Sicília, Itàlia, segle XIV – 1355) Succeí el pare en el comtat de Salona i les senyories d’Egina (1338-vers 1350), Citó, Lidoríquion, Gardaki, Farsàlia, Domokós i Siderocàstron, fundà una església dedicada a sant Joan Evangelista a Paleokhora, prop de les ruïnes del castell d’Egina, i morí sense fills legítims.
Simona Frederic d’Aragó i de Verona (Sicília, Itàlia, segle XIV – Itàlia, segle XIV) Malgrat l’oposició dels venecians, es casà amb Giorgio Il Ghisi, fill de Bartolomeo II, senyor de la tercera part de Negrepont (1327), i Alfons Frederic donà al seu gendre el castell de Sant Omer, a Tebes, famós per les seves pintures al fresc d’escenes contemporànies, el qual castell fou destruït pocs anys després pels mateixos catalans, que no confiaven del tot en un senyor venecià.
Dades dels Països Catalans 