(Mataró, Maresme, 1810 – la Garriga, Vallès Oriental, 1890)
Músic. Escolà de Montserrat (1821-26) i monjo (1826), fou mestre de capella (1835).
Emigrat a França, fou organista de la seu de Montpeller, on amb el seu talent d’improvisador atreia molta gent.
De retorn a Montserrat, fou mestre de l’escolania, primer com a ajudant de Jacint Boada. Per motius de salut passà a Granollers, on actuà com a organista, així com a Caldes de Montbui.
Escriví misses, motets, simfonies, sonates, fugues, etc.
(Cervià de Ter, Gironès, 15 desembre 1833 – París, França, 7 juliol 1883)
Músic i cantant. Format a la catedral de Girona amb Josep Barba, actuà com a organista de Santa Maria del Mar de Barcelona.
Es dedicà al cant i s’establí a París, on els seus recitals a la cort imperial i al conservatori el consagraren definitivament. Cantava cants populars hispànics i s’acompanyava amb la guitarra.
Fou amic del pintor Degas i dels músics Charles Gounod i Leo Delibes.
Edità una col·lecció de música antiga dels segles XVII i XVIII.
(Barcelona, 1994 – )
(OBC) Institució musical. És la continuadora de l’Orquestra Ciutat de Barcelona, la qual a la temporada 1994-95 passà a rebre suport tant de l’Ajuntament de Barcelona com de la Generalitat.
Des de l’any 1999 la seva seu és l’Auditori de Barcelona.
Enllaç web: OBC
(Barcelona, 23 octubre 1910 – 1942)
Agrupació musical fundada per Joan Lamote de Grignon, que en fou el director.
Era formada per vuitanta instrumentistes, dedicà una especial atenció a la música catalana i actuà a diverses ciutats del Principat i al Palau de la Música Catalana. Amb intervals d’activitat, actuà fins l’any 1942.
Posteriorment han emprat aquest nom algunes formacions orquestrals ocasionals per a l’enregistrament de discs.
(Barcelona, 13 octubre 1920 – 1938)
Agrupació simfònica fundada per Pau Casals, que la dirigí habitualment. Feia els seus concerts al Palau de la Música Catalana.
Hi col·laboraren gran músics de fama internacional i estrenà obres d’autors com Felip Pedrell, Jaume Pahissa, Juli Garreta i Eduard Toldrà.
Fou una de les millors orquestres del moment i donà a conèixer moltes obres clàssiques. Havia de fer la inauguració de l’Olimpíada Popular del 1936, que al final fou suspesa pel començament de la guerra civil.
(Barcelona, 1944 – 1967)
Institució musical, fundada per l’ajuntament de Barcelona i organitzada per Eduard Toldrà, que en fou director (1944-62), amb molts dels elements de la Banda Municipal de Barcelona.
Celebrà regularment concerts nocturns d’abonament i concerts populars els diumenges al matí al Palau de la Música Catalana. Sovint hi cooperaren solistes i directors internacionals de renom.
A partir del 1962 en fou nomenat director interí Rafael Ferrer, fins a l’any en que l’orquestra fou dissolta i creada en el seu lloc l’Orquestra Ciutat de Barcelona.
(Barcelona, 7 novembre 1985 – 2003)
Orquestra. Fundada per Josep Pons, Jaume Cortadellas i Lluís Vidal, a iniciativa de Fabià Puigserver i amb seu al Teatre Lliure.
Concebuda com a orquestra estable i consagrada a la música del segle XX, a més de la funció de suport musical a les produccions del Teatre, la seva programació es fonamentava en temes monogràfics d’autors, escoles o èpoques, estructurats per temporades anuals.
El 1991 aparegué el seu primer enregistrament, amb música de Manuel de Falla. La seva activitat discogràfica s’amplià amb monogràfics dedicats a diversos autors. Hi col·laboraren, a més, solistes de gran renom, i féu diverses actuacions a França i Anglaterra.
Poc després d’iniciar-se la nova etapa del Teatre Lliure cessà la seva activitat al final de la temporada 2002-03. Rebé el premi Nacional de música a l’intèrpret de música contemporània (1990) i el premi Ciutat de Barcelona del 1992 per la seva tasca de difusió musical.
(Barcelona, 1967 – 1994)
(OCB) Institució musical. Fundada sota els auspicis de l’ajuntament i d’un patronat, substituí la desapareguda Orquestra Municipal de Barcelona.
Actuà especialment al Palau de la Música Catalana, amb la col·laboració de solistes i directors de categoria internacional. El primer director titular fou Antoni Ros Marbà (1967-68 i 1979-86), substituït després per Franz Paul Decker (1986-91), i aquest per Lluís Antoni García Navarro (1991-93).
Dirigida després per Lawrence Foster i Edmon Colomer, la temporada 1994-95 canvia el nom pel de Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC).
(Lleida, 31 març 1861 – )
Agrupació coral. Té el seu precedent en l’Orfeón Leridano (1861). Al començament del segle XX adoptà la denominació catalana.
Ha estat dirigit pel mestre Gelambí, per Antoni Virgili i Piñol i pel seu fill Lluís Virgili i Farrà.
L’Orfeó ha realitzat una tasca de formació musical notable. Des del 1963 ha organitzat cursos internacionals de direcció coral i de pedagogia musical. El 1986 va rebre la Creu de Sant Jordi.
Enllaç web: Orfeó Lleidatà
(Gràcia, Barcelona, 1904 – )
Societat coral. Fundada per Joan Balcells, que la dirigí fins al 1936. La labor d’Ernest Cervera i de Pere Jordà com a adjunts donà un nou impuls a la societat coral.
El local social ha estat un marc de notables concerts simfònics i de cambra i de representacions escèniques.
A partir del 1917 publicà la revista musical “Orfeó Gracienc”.
Acabada la guerra civil reprengué les seves activitats sota la direcció d’Antoni Pérez i Simó.
Enllaç web: Orfeó Gracienc
Dades dels Països Catalans 