(Barcelona, 1815 – Caracas, Veneçuela, 1900)
Frare caputxí. En produir-se l’exclaustració de 1835 passà a Itàlia.
Es traslladà el 1842 a Veneçuela, on fou el principal restaurador de les missions caputxines del país. Hi ocupà diversos càrrecs.
(Broad-Windsor, Anglaterra, 1868 – Barcelona, 1955)
Missioner protestant, de les Assemblees dels Germans. A Barcelona fundà una església (1931), la qual esdevingué nombrosa aviat.
Proclamada la tolerància religiosa per l’estat espanyol (1945), aquesta comunitat, directa o indirectament, ha format nous grups de cristians, els quals són servits per dirigents nadius.
(Sant Andreu de Llavaneres, Maresme, 14 abril 1852 – Barcelona, 13 juny 1923)
(nom de religió: Joaquim Maria de Llavaneres) Frare caputxí. Germà del cardenal Josep de Calassanç.
Residí a les missions de Guatemala i Equador i el 1881 se li confià la comissaria apostòlica a Espanya per a la restauració. Fundà el col·legi de Lecaroz (Navarra) i el convent del Pardo (Madrid).
El 1885 fou ministre provincial d’Espanya, i el 1908 fou cridat a Roma, on residí i li foren confiades diverses missions a la cúria.
(Igualada, Anoia, 19 gener 1831 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 3 abril 1910)
Religiós paulí. Passà la vida a Mèxic, on fou rector del seminari de Monterrey (1860) i missioner molt actiu. Fundà l’Institut de Germanes Josefines.
Féu intenses campanyes contra els protestants i els maçons, dins la línia intolerant pròpia de l’època.
És autor de bon nombre d’obres morals i religioses.
(Rattvik, Suècia, 13 juny 1858 – València, 9 juliol 1922)
Missioner protestant. Estudià teologia al seminari baptista Bethel, d’Estocolm (1884-86).
Organitzà i dirigí una comunitat evangèlica a Sabadell (1886-95) i exercí el pastorat a València i als pobles de l’entorn (1895-1922).
Edità el periòdic infantil “Hojas Dominicales” (1901-14), que tingué bona acceptació.
(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 1810 – Manila, Filipines, 1877)
Missioner dominicà.
Ensenyà teologia a la universitat de Santo Tomás de Manila (1841) i en fou rector i canceller (1855-74). Intervingué en la campanya contra la laicització de l’ensenyament (1868).
Publicà Memoria sobre la universidad de Santo Tomás de Manila (1861) i traduí del català La iglesia de Cristo (1870), de Jaume Pontí.
(Catalunya, segle XIV)
Pelegrí. Ha restat constància del seu pelegrinatge a Terra Santa, amb Jaume Riquer i el sastre Eromir, en unió de dotze frares predicadors.
La relació és de gran interès per refer els itineraris de l’època. El grup anà, amb una nau de Tarragona, a Alexandria i al Caire. D’allí marxà a peu fins a Palestina i en tornà a Alexandria, on reembarcà per al retorn.
(Santa Coloma de Farners, Selva, 25 agost 1754 – Califòrnia, EUA, 3 novembre 1825)
Missioner franciscà. Passà a les missions californianes el 1789 i fins el 1812 fou president de totes les missions de Califòrnia.
També excel·lí pel seu talent musical i compongué diverses peces polifòniques, força cantades pels neòfits.
(Castellvell del Camp, Baix Camp, 1878 – Chicago, EUA, 15 abril 1942)
Missioner i publicista. Estudià al seminari de Tarragona i el 1902 ingressà als claretians.
Destinat a les missions de Mèxic, estengué el seu radi d’acció a Texas (EUA), on es refugià el 1914, quan fou expulsat pels revolucionaris de Mèxic. El 1918 fundà el col·legi claretià a Washington.
Fou redactor de la revista “The Claretian” i autor de diverses obres històriques sobre les missions de San Marcos, San Gabriel i Los Angeles.
(Manresa, Bages, 1807 – Santa Cruz de Yojoa, Hondures, 27 novembre 1864)
Missioner. Ordenat sacerdot el 1834 i beneficiat de la col·legiata de Manresa, fou company de predicació d’Antoni M. Claret a Catalunya i, després del 1850, col·laborador seu a Cuba.
El 1856 començà l’apostolat a Hondures, Guatemala, Nicaragua i El Salvador i organitzà poblats entre les tribus indígenes.
Hom donà el nom de Subirana a la població on morí.
