(Sicília, Itàlia, vers 1638 – després 1710)
Polític. Duc consort de San Giovanni i comte consort de Cammarata. Era fill d’Ignasi de Montcada i de la Cerda.
General de galeres de Sicília (1676), fou virrei de Navarra, on impedí l’avanç dels austriacistes contra Pamplona, i també de Sardenya, per on fou nomenat el 1699, i ocupà el càrrec del 1700 al 1703.
Millorà l’erari públic i reconegué l’accessió al tron de Felip V de Borbó. Organitzà la defensa de l’illa contra possibles atacs austriacistes.
(País Valencià, segle XVI – després 1587)
Baró de Vilamarxant. Fill i hereu de Guillem de Montcada i de Cardona. Lloctinent i capità general de Mallorca (1576-78) i virrei i capità general de Sardenya (1578-84 i 1586-90).
Al primer període de Sardenya convocà parlament general (1583) i féu diverses crides prohibint de portar armes de foc i l’extracció de monedes d’or i argent de l’illa, i féu tres pragmàtiques destinades al foment de l’agricultura.
Absent de l’illa en 1584-86, de retorn ordenà, per disposició de Felip II, l’erecció de torres litorals per a la defensa de l’illa, i es preocupà de la reorganització administrativa del regne.
Es casà amb Lluïsa Bou i Eixarc, que li aportà les baronies de Callosa d’En Sarrià i Tàrbena.
(Alcoi, Alcoià, 21 setembre 1847 – Leganés, Madrid, 10 agost 1894)
Militar. Fill de Remigi Moltó i Díaz Berrio. Serví a les Filipines (1860-66) i a Cuba (1869-70), d’on tornà amb el grau de comandant.
Fou notable la seva actuació a la tercera guerra carlina, greument ferit a Macheco, li fou concedida la creu de Sant Ferran de segona classe. Tornà a Cuba i el 1888 fou ascendit a coronel i, el 1891, a general de divisió.
(València, 1 octubre 1816 – Madrid, 5 desembre 1893)
Militar. Participà en la primera guerra carlina, amb els liberals, a Euskadi, a Aragó i al País Valencià. Capità de la guàrdia reial (1840), governador a Visayas (Filipines), mariscal i capità general a Granada, Burgos i Valladolid.
Ascendit a tinent general (1876), fou diputat per Alcoi, senador per Alacant (1878) i director general de la guàrdia civil.
Germà d’Antoni i pare d’Anníbal Moltó i Izquierdo.
(Palma de Mallorca, 14 febrer 1830 – Madrid, 17 juny 1902)
Militar. Germà de Remigi. Lluità al Principat en la guerra dels Matiners contra els carlins i participà a la guerra d’Àfrica. El feriren a Anghera i li fou atorgada la creu de Sant Ferran de primera classe. Anà a Cuba l’any 1869, essent ja comandant i, al cap de tres anys, tornà a la Península.
Lluità en la tercera guerra carlina, i fou ferit al front del nord. Tingué càrrecs governatius a Cuba i a les Filipines i el 1893 fou ascendit a tinent general. Fou capità general de Castella la Vella, València (1896-1901) i Castella la Nova.
Veure> Regiment Pirinenc Número 1 de Catalunya (nom popular d’e l’aquesta unitat militar, 1936-39).
(Itàlia, segle II aC)
Cònsol romà. Fill gran de Metel el Macedònic. Conquerí les Balears (123 aC) i establí a Mallorca una colònia romana (125 aC). Fou cònsol l’any 123 aC.
(Castella, segle XVII – València ?, 1667)
Militar. Fou lloctinent de València (1666-67).
(Alacant, 8 gener 1846 – Madrid, 15 agost 1937)
Enginyer, militar i polític. Ingressà a l’Acadèmia Especial d’Enginyers el 1864. Obtingué el grau de tinent el 1869, i aquell mateix any es destacà en la lluita contra l’alçament republicà de València.
El 1870 fou nomenat professor de la dita Acadèmia, i hi exercí durant quinze anys la seva càtedra. Organitzà el Laboratori Central d’Enginyers. Fou president de l’Institut de Reformes Socials (1913) i inspector general del treball.
Publicà nombrosos treballs sobre enginyeria i material militar i féu estudis sobre matèries explosives. Autor de La nitroglicerina y la dinamita comparadas con la pólvora de guerra ordinaria (1872) i Las ciencias y la guerra (1915).
Dades dels Països Catalans 