(Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat, 26 octubre 1818 – Gràcia, Barcelona, 19 octubre 1867)
Militar. Fill de Josep Manso i Solà, del qual heretà el comtat del Llobregat.
Fou coronel d’infanteria i diputat.
El 1857 li fou concedit el vescomtat de Montserrat.
(Osuna, Sevilla, Andalusia, 2 agost 1555 – Madrid, 14 maig 1593)
Polític i militar.
Felip II el nomenà lloctinent de Catalunya (1586-90). Durant el seu mandat sorgiren diversos conflictes amb les autoritats catalanes; a més, per primer cop, els bandolers manats per l’anomenat minyó de Montellà s’apoderaren dels diners que el rei enviava a Gènova per pagar les seves tropes.
(Arras, Artois, França, segle XVIII – Madrid, 12 juny 1825)
Militar i marquès de Coupigny. Lluità contra Napoleó a la Guerra del Francès.
Fou capità general interí de Catalunya (1809), però no ajudà els barcelonins a revoltar-se contra l’ocupació.
En 1812-20 fou capità general de Mallorca. Com a tal, hagué de fer executar el general Lacy (1817), fet pel qual hagué d’abandonar Mallorca en proclamar-se el règim constitucional (1820).
(Montblanc ?, Conca de Barberà, segle XVIII – Catalunya, segle XIX)
Físic i militar.
Fou tinent del batalló de Montblanc, i lluità en la defensa de Tarragona contra Napoleó.
Fou professor de matemàtiques i membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, on llegí diverses comunicacions.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Cap de voluntaris durant la guerra de Successió. Continuà lluitant durant el 1713-14.
Fou lloctinent del coronel Antoni Vidal, amb el qual participà en les nombroses accions contra els borbònics, entre les quals destaca la batalla de Vila-rodona (Alt Camp), el 5 d’abril de 1714.
El seu coronel morí a la fi d’agost combatent al castell de Falset i fou nomenat cap de les forces que operaven per aquella part.
Durant els pocs dies que dugué el comandament i abans de la capitulació general de setembre, encara destrossà un comboi enemic, amb mort del coronel que el manava.
(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, segle XVI – Càller, Sardenya, 1569)
Militar.
Lloctinent i capità general de Sardenya (1556-69), on convocà el parlament general (1558-61) que creà la reial audiència de Sardenya (1560).
Fortificà l’illa i reconstruí les muralles de Càller.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 27 març 1715)
Militar. Combaté contra els borbònics. Assolí el grau de capità.
Durant la repressió que seguí a la capitulació de Barcelona de setembre de 1714, fou detingut quan tractava de fugir a Mallorca amb el general Josep Moragues i el capità Jaume Roca.
Tots tres foren torturats. Els penjaren i esquarteraren.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 11 setembre 1714)
Cap de voluntaris a la guerra de Successió.
En 1713-14 fou tinent coronel del regiment de fusellers de la Ribera d’Ebre, durant el setge de Barcelona pels borbònics.
Es distingí sobretot a la darreria de la resistència: el 5 d’agost de 1714 participà a l’atac contra les bateries enemigues del convent de Jesús, i el 14 del mateix mes, al contraatac final que expulsà els borbònics del baluard de Santa Clara.
Durant la batalla de l’11 de setembre es baté pel centre de la línia, al sector del convent de Sant Agustí, prenguent part al contraatac sobtat que estigué a punt de treure els invasors del perímetre de la ciutat, però, en arribar batallons enemics de refresc, calgué retrocedir.
Morí en aquesta lluita.
(Sedan, Xampanya, França, 17 novembre 1765 – Courcelles, França, 25 setembre 1840)
Militar napoleònic. Governador general de Catalunya des del 1810, en substitució del mariscal Augereau.
Reformà els tributs, féu incendiar la catedral de Solsona i les poblacions de Manresa i Maià i ocupà el castell de Figueres.
Cooperà amb Suchet en l’ocupació del País Valencià. Fou substituït pel general Decaen (1811).
Els seus Souvenirs foren publicats el 1892.
(Aragó ?, abans 1229 – després 1245)
Ric-home de la mainada reial, senyor de Sangarrén. Des del 1229 figura sovint al costat de Jaume I.
Participà en l’expedició a Mallorca. S’esforçà, durant el setge de la ciutat, a convèncer el comte d’Empúries que arribés a un acord amb els altres expedicionaris.
Es destacà en la reducció dels sarraïns mallorquins refugiats a les muntanyes després de la presa de la ciutat. Restà a l’illa per ajudar Bernat de Santaeugènia en el seu govern després de la partida del rei.
Participà també en la conquesta de Menorca (1231-32), acompanyà el rei a Montpeller el 1243 i prengué part en la fase final de la conquesta del País Valencià, especialment en els setges de Xàtiva i Biar (1244-45).
Fou el pare de Balasc (I) Maça.
Dades dels Països Catalans 