Arxiu d'etiquetes: militars

Polavieja, marquès de

(Madrid, 13 juliol 1838 – 15 gener 1914)

(Camilo Garcia Polavieja) Militar. Lluità contra els carlins a Catalunya (1873-76).

Proposà una política anomenada de regeneracionisme, publicà un manifest (1 setembre 1898) que apel·lava a la dreta hispànica i intentà d’atreure la cooperació catalana amb l’oferiment d’una descentralització administrativa, fet que atragué un sector de la burgesia catalana, que formà la Junta Regional d’Adhesions al Programa del General Polavieja.

Fou nomenat ministre de la guerra del gabinet Silvela (1899). Però, davant les exigències financeres del pressupost del ministre Villaverde, es produí un moviment de refús al País Valencià, a Aragó, a Múrcia i, sobretot, a Catalunya, on s’anomenà el Tancament de Caixes.

Aquest conflicte provocà la dimissió de Polavieja i la fi de l’intent.

Poal, Marquès de *

Veure> Desvalls i de Vergós, Antoni (militar austriacista català, 1666-1724).

Plandolit-Targarona i de Pons, Benet de

(Sant Pere de Torelló, Osona, 15 abril 1799 – Barcelona, 23 novembre 1889)

Militar. Era fill de Francesc de Plandolit-Targarona i Serratosa i oncle de Guillem de Plandolit i d’Areny.

El 1822, amb motiu de l’aixecament de les tropes reialistes contra el captiveri de Ferran VII a Cadis, dirigí el moviment insurreccional, originat a la Seu d’Urgell i a la plana de Vic.

Obtingué el grau de coronel i fou segon comandant general de les forces reialistes a Catalunya.

El 1828 es casà amb Beneta d’Esteve i de Marimon.

Plana i Montcada, Ignasi

(Maó, Menorca, 1808 – Arnedo, La Rioja, 1880)

Militar. Durant la primera guerra carlina lluità a Catalunya a favor d’Isabel II i es distingí a la reconquesta de Berga (1840).

Participà en el pronunciament progressista de Vicálvaro (1854) i fou director de l’Escuela General de Caballería i ocupà càrrecs a Navarra i a l’Havana.

El 1868 es mostrà contrari a la Revolució de Setembre i es passà al bàndol carlí. Fou ministre de la guerra del pretendent Carles Maria dels Dolors de Borbó, que el creà comte de la Riba.

El 1839 s’havia casat amb Maria Manuela Bretón del Río y Barri, segona comtessa de la Riba i Picamoixons.

Era fill del brigadier Ramon Plana (Catalunya, segle XIX) Enginyer militar i urbanista. Fou encarregat per l’ajuntament de Barcelona d’urbanitzar (1812) l’antic camí de Gràcia, projecte que no es dugué a terme fins al 1827; esdevingué la primera urbanització del passeig de Gràcia.

Pinós, Jaume de

(Barcelona ?, vers 1682 – Viena, Àustria, 1754)

Militar i comte de Vázquez. Probablement nét de Josep Galceran de Pinós i de Rocabertí.

El 1714, en caure Barcelona en mans de Felip V, s’exilià a Viena, on restà al servei de l’emperador Carles VI, del qual fou conseller d’estat. Fou mariscal de camp dels exèrcits imperials.

Fou soterrat a Brunn, al costat de la seva primera muller, la marquesa de Perles.

Picalquers, Ignasi Joan de

(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)

Militar. Defensà Barcelona del setge del mariscal de Vendôme (1697) amb el grau de capità.

Decidit austriacista, defensà Montjuïc (1705) i participà en la campanya d’Aragó, on auxilià la vila de Magallón i prengué Mallén.

Comandava la plaça de Girona en el moment de la capitulació (1711) i defensà Hostalric.

Pérez de Valdelomar, Benet

(Barcelona, 1747 – Ciutat de Panamà, Panamà, 3 agost 1813)

Militar.

Fou governador de Puerto Rico (1797), capità general de Yucatán (1799) i virrei de Nova Granada, càrrec que la proclamació d’independència li impedí d’ocupar.

S’establí a Panamà, des d’on intentà de recobrar el territori del virregnat, sense èxit, motiu pel qual dimití.

Pérez i Farràs, Enric

(Lleida, 29 agost 1885 – Cuatla, Mèxic, 10 agost 1949)

Militar. Comandant d’artilleria, en iniciar-se la II República fou nomenat cap dels mossos d’esquadra de Catalunya.

Durant els fets revolucionaris dels dies 6 i 7 d’octubre de 1934 dirigí a Barcelona la defensa de la Generalitat, que li valgué una condemna a mort, indultada posteriorment.

En començar la guerra civil fou nomenat cap de les milícies de Catalunya i s’incorporà, com a assessor militar, a la primera columna catalana que marxà al front d’Aragó, sota el comandament de l’anarquista Durruti.

El 1939 s’exilià a Mèxic.

Perera, Domènec

(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 21 abril 1706)

Diplomàtic i militar austriacista.

Negocià, juntament amb Antoni de Peguera, amb Anglaterra l’entrada de Catalunya a la Gran Aliança de l’Haia. Endegats els tractes, tornà d’amagat a Catalunya i demanà poders a prohoms representatius del país -davant la impossibilitat de dirigir-se a les institucions catalanes, controlades per Felip V-, amb els quals tornà a Gènova i signà amb Peguera i Crowe el pacte anglo-català de Gènova (20 juny 1705).

S’uní a l’expedició que dugué el rei-arxiduc a les terres catalanes. Desembarcà a Altea i anà per terra a Vic, on lliurà al grup polític austriacista una carta de Jordi de Darmstadt-Hesse.

Participà en la defensa de Montjuïc (13 setembre 1705). Fou nomenat, posteriorment, capità del regiment d’infanteria de Guàrdies Catalanes. Morí en els combats pel control de Montjuïc durant el setge del 1706.

Pere d’Aragó

(Catalunya, segle XIV – Nàpols, Itàlia, 17 octubre 1438)

Fill de Ferran I de Catalunya-Aragó.

Tingué una actuació militar rellevant al sud d’Itàlia, contra els angevins, des del 1423.

Dirigí una expedició contra Còrsega intentant apoderar-se de Bonifaci el 1424. L’èxit que obtingué en la conquesta de Gaeta (1436) determinà el Magnànim a continuar la lluita pel regne napolità.

Morí en el curs del primer atac a la ciutat de Nàpols.