(Països Catalans, segle XIV – 1816)
Organització en defensa de les ciutats i les viles del litoral encarregada de netejar de corsaris les mars catalanes.
El dret de pariatge era un impost que gravava les mercaderies que entraven i sortien per mar destinat a pagar les despeses d’aquesta institució.
(Catalunya-Aragó, segle XIV – segle XVI)
Impost. Recompte de focs o llars que tenia per objecte facilitar el cobrament d’impostos. Equivalia a un cens de caps de família que s’enregistrava en els anomenats “llibres de focs”.
La seva modalitat de confecció i de rigorositat depenia dels acords pactats entre el sobirà i les corts, sobretot de si s’havia acordat una quantitat global o un tant per foc.
Les corts i el rei acostumaven a determinar els criteris d’inclusió o exclusió dels focs: algunes vegades en quedaven exempts els pobres, unes altres els jueus o els moros, i d’altres, els eclesiàstics.
(Barcelona, 1330 – segle XVIII)
Tribut de l’ajuntament. Creat per fer cara a les despeses originades per la guerra contra Gènova i que després es convertí en permanent.
Afectava la venda de totes les teles gruixudes, tant de qualitat baixa com de superior, burells, barragans i draps de senyals, bancals, casaques de pell de moltó, estopa, filasses de lli i cotó, etc.
(Catalunya, segle XIII – segle XV)
(o flassada de cap de casa) Dret existent en alguns indrets de la Catalunya Vella i del Rosselló pel qual, a la mort del pagès de remença, el senyor tenia el dret d’apropiar-se la millor flassada del mas.
En algun cas el senyor l’havia al·legat com a mitjà coactiu que impedia l’enterrament del difunt fins que li fos lliurada aquella roba.
(Catalunya, segle XIII – segle XV)
Mal ús o tribut de l’època medieval. Lloació o aprovació del senyor directe sobre la hipoteca o assegurament que feia el pagès de remença per a garantir la devolució del dot i el pagament de l’escreix sobre el mas, la borda o la finca en general tingudes en emfiteusi, mitjançant la percepció d’una suma de diner per part del senyor equivalent a la quarta part del valor d’aquella garantia.
A la Catalunya Vella, la ferma o conformitat del senyor territorial fou obligatòria o forçada.
Aquest és un dels mals usos suprimits per la sentència arbitral de Guadalupe el 1486.
(Catalunya)
Mal ús. A l’edat mitjana, dret del senyor territorial a percebre la llegítima de l’herència dels pagesos de remença que haguessin mort sense deixar descendència, legítima o no.
Hom no la podia reclamar dels qui havien mort impúbers i, per tant, inhàbils per a la generació; tot i això, alguns senyors l’exigien abusivament.
Era un dels mals usos suprimits el 1486 per la sentència arbitral de Guadalupe, donada per Ferran II de Catalunya.
Dades dels Països Catalans 