(Montferrer i Castellbó, Alt Urgell)
Llogaret (1.178 m alt), en un serrat que separa el torrent de Castellbó del torrent d’Albet, afluent, per l’esquerra, del primer.
L’origen d’aquest llogaret és l’antic monestir d’Albet (Sant Martí d’Albet), benedictí, actualment desaparegut. D’origen desconegut, l’any 914 fou unit amb quatre d’altres a Sant Serni de Tavèrnoles pel fet que no tenia abat ni monjos per l’estat ruïnós de l’edifici.
Llogaret (1.200 m alt), a la vall de Cardós, emplaçat en un coster, a la dreta del riu de Lladorre.
L’església de Sant Romà, romànica, depèn de la de Tavascan, l’antic municipi al qual havia pertangut Aineto.
Llogaret (676 m alt), al mig de la vall d’Àger, prop de la partió d’aigües entre la Noguera Pallaresa i la Noguera Ribagorçana.
La seva població, tot i que és la meitat que la del 1900, supera la que havia tingut fins al començament del segle XIX (de 2 a 5 focs).
Des del 1267 fou una possessió del monestir d’Àger.
Llogaret i antiga quadra, situat al vessant oriental dels turons de Sant Pere Sacarrera, entre l’Anoia i la riera de Mediona.
A mitjan segle XIX formava part del municipi de Sant Quintí de Mediona, tot i que la seva capella de Santa Margarida depenia de la parròquia de Santa Maria de Mediona.
Llogaret i antiga quadra. Situat prop del Pujol de Planès, de la parròquia del qual depèn la seva església de Santa Maria.
Al segle XIX havia format un municipi juntament amb d’altres petits territoris, molt separats entre ells i escampats des dels rasos de Peguera (Catllarí) fins al pla de Montmajor (l’Hospital) a la serra de Busa, al Solsonès (Valielles); duia el nom d’Aguilar, l’Hospital i Catllarí, i tenia, el 1842, 40 habitants.
Llogaret. Al capdamunt del coster meridional, acinglat, de la serra de l’Aguda.
Al voltant del castell (enrunat) i de l’església de Santa Maria (romànica) es formà el nucli del poble, reduït actualment a tres cases.
L’església, traspassada el 1438 la categoria parroquial a Sant Gil de Torà, esdevingué santuari de la Mare de Déu de l’Aguda.
La situació del llogaret damunt mateix de Torà i de la carretera d’Igualada a Ponts ha fet que hagi esdevingut posició fortificada en totes les crisis bèl·liques.
Llogaret i antiga quadra. Les seves cases, en part d’estiueig, s’agrupen en dos caserius: Agell de Dalt, al voltant de l’església de Santa Helena (construcció gòtica del segle XVI), i Agell de Baix, al peu de la carretera de Vilassar de Mar a Argentona.
Tots dos són a l’esquerra de la riera d’Agell, que desemboca directament al mar entre les rieres de Cabrera i d’Argentona.
Municipi de l’Alt Empordà (Catalunya): 8,44 km2, 86 m alt, 96 hab (2017)
(o Palau Sardiaca) Situat a la plana empordanesa, a l’esquerra del Fluvià, que forma el límit meridional del terme, i al sud de Figueres. Una petita part del territori és boscada (pins i, vora el Fluvià, arbres de ribera).
L’agricultura n’és la base econòmica: cereals (blat i ordi), blat de moro, farratge, a més de vinya i d’olivera. Complementa l’agricultura la ramaderia de bestiar porcí i boví sobretot, i l’avicultura, a més de les activitats derivades de l’agricultura. Àrea comercial de Figueres.
Els dos nuclis principals són el poble de Santa Eulàlia de Palau, cap administratiu, i el llogaret de Palau Sardiaca, que és la capital històrica. Pertanyia a la canònica de la seu de Girona. El 1698 era lloc reial de la batllia de Siurana.
El municipi comprèn també el veïnat d’Estanyet.
Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques
(Figuerola del Camp, Alt Camp)
Llogaret (660 m alt), situat en un coster, al vessant oriental de la serra de Miramar, sector de la Serralada Pre-litoral, entre el coll de Lilla i l’estret de Cabra (que la separa de la serra del Cogulló), que separa l’Alt Camp de la Conca de Barberà i culmina a 864 m alt, al Tossal Gros.
La seva antiga església parroquial (de traça romànica) on es venera l’apòstol Sant Mateu i on també hi ha un altar dedicat al patró dels excursionistes Sant Bernat de Menthon, fou agregada a Prenafeta, del qual municipi formava part a mitjan segle XIX. Dominava el lloc el desaparegut castell de Miramar.
Actualment només és habitada a l’estiu.
Balneari i convent (Sant Hilari de Cardó o desert de Cardó) de carmelites descalços. Establiment d’aigües bicarbonatades càlciques, al peu de la serra de Cardó. Aquestes aigües foren utilitzades des del començament del segle XVII per una comunitat de frares carmelitans.
L’antic lloc de Cardó era, juntament amb el de Sallent, domini dels Montcada dins el terme de Tortosa. El desert fou fundat el 1605 pel carmelità tortosí Pere Pau Revull, i la comunitat s’hi establí el 1617; consta d’un convent voltat d’un gran recinte i 13 ermites (entre les quals la de la Columna, bastida sobre una alta roca que en té la forma) sota la seva dependència. L’edifici central és obra dels segles XVII i XVIII.
Fou suprimit amb l’exclaustració del 1835. El 1866 fou convertit en balneari de Cardó. Des del 1903 comunica per carretera amb Ginestar; restà obert fins el 1967. El 1938 esdevingué hospital de l’exèrcit republicà.
