(Sort, Pallars Sobirà)
Antiga església romànica, dins l’antic terme d’Enviny, situada a l’esquerra de la riera d’Enviny.
El 849 el comte i marquès Frèdol confirmà en la possessió al monestir de Gerri a la vegada que li concedia la immunitat sobre els seus alous i beneficis. El document diu que és als confins del Pallars.
El 966 i el 1163 dues butlles papals en confirmen la possessió al monestir de Gerri, del qual sempre depengué.
(Vallfogona de Ripollès, Ripollès)
Antiga parròquia, totalment desapareguda, situada sota el castell de Milany.
Actuà com a parròquia entre el 1150 i el 1550, més tard es recorda el seu nom en llistes parroquials fins al segle XVIII, però el seu terme ja s’havia repartit entre Llaés i Vallfogona.
(Granyanella, Segarra)
(ant: Sant Pere Sacruïllada o Sant Pere Gros de la Cruïllada). Antic terme, molí i església (desapareguda) de la parròquia de la Curullada, vora el riu d’Ondara, esmentat al segle XIV.
Antic eremitori, a l’esquerra del Gaià, davant el monestir de Santes Creus.
El lloc i església de Sant Pere són esmentats des dels anys 980 i 1154; la comunitat que hi residia es refongué (vers 1170) amb la comunitat cistercenca de Santes Creus.
Des del segle XIII en endavant consten residint a Sant Pere uns ermitans, dedicats a la vida ascètica, sota la cura i la dependència dels abats de Santes Creus.
Ara només resten al lloc ruïnes de l’església i dels edificis eremítics.
(la Quar, Berguedà)
Nom primitiu del monestir de Sant Pere de la Portella.
Conegut amb aquest nom del 1003 al 1100, per trobar-se edificat, segons els vells documents, en la vall de Frontanyà o en terme del castell de Frontanyà.
(Cubelles, Garraf)
Antic priorat canonical agustinià, dependent de la canònica de Santa Eulàlia del Camp de Barcelona.
Existia ja el 1205, i encara era priorat el 1581. Amb el nom de priorat, però, ja regularitzat, subsistí la nova església fins a l’inici del segle XX, prop de la mar.
Les seves ruïnes, conegudes pel priorat de Sant Pere, foren arrasades fa poc en fer-hi una urbanització.
(Casserres, Berguedà)
Antic priorat benedictí, desaparegut, prop de Casserres, vers la masia dita els Porxos, on encara hi ha un camp dit de Sant Pere.
Depenia del monestir urgellès de Sant Serni de Tavèrnoles, que adquirí aquesta església per permuta l’any 1040. Tingué una escassa vida monàstica els segles XII i XIII. L’any 1212 ja no tenia comunitat, però encara es considerava priorat de Tavèrnoles.
Les seves notícies es perden el segle XV.
Nom popular de l’antic castell de Ribes, situat al sector de la vila vella.
Consta des del 1069, primer com a propietat dels comtes de Cerdanya i després de la casa de Barcelona, que l’infeudaren als barons de Mataplana (1347) i a Damià Descatllar (1473).
En resten notables murs. Rebé el nom de la capella que hi fou construïda.
(Centelles, Osona)
Antiga ermita, situada sota la cinglera de la Garga, davant el poble d’Aiguafreda.
Rebé el nom de la vil·la rural de Gémenes, existent ja el 898; la capella és coneguda des del 1180. Era regida per un ermità (segles XIV-XVII) i més tard en tenia cura el mas Ventaiola. El 1868 passà a la parròquia d’Aiguafreda.
Fou restaurada el 1946 i aparegué l’obra romànica. Ara no té culte i forma una dependència de la casa que té adossada.
(Fondarella, Pla d’Urgell)
(o de Fondarella) Antic monestir premonstratès, situat prop de la població, a la partida de l’Hospitalet.
El 1220 Guillem d’Anglesola fundà un hospital en honor de sant Nicolau, prop del camí ral d’Aragó. El 1224 aquest hospital fou lliurat pels seus fundadors al monestir de canonges premonstratencs de Bellpuig de les Avellanes; aquest hi establí una comunitat de canonges que arribà a 9 religiosos el 1231 i era regida per un abat. El 1250 era regida per un prior, i conservà aquesta categoria fins el 1505.
Durant el segle XIII tenia 8 religiosos, que disminuïren a dos o tres a partir del 1350. El 1510 es mantenia el seu caràcter d’hospital, però era regit només per un sacerdot secular, en provisió de comenda, sense traces de tipus monàstic.
L’última vegada que se cita l’església i comenda de Sant Nicolau és el 1592. El 1593 el lloc passà del bisbat de Vic a la nova diòcesi de Solsona. L’hospital i l’església eren arruïnats a mitjan segle XVII.
Dades dels Països Catalans 