(Barcelona, segle XV – segle XVI)
Família d’argenters.
En una primera generació hi ha Jaume Palau (Barcelona, segle XV) Argenter. Fou un dels experts que el 1451 varen fer el peritatge del pal·li de Sant Jordi, obra del brodador Antoni Sadurní, per a la capella de Sant Jordi del palau de la Generalitat, a Barcelona.
(Manresa, Bages, s XVIII – s XIX)
Família d’artistes. Els primers documentats són els germans Jaume i Miquel Padró i Cots.
Encara que Miquel Padró (Manresa, Bages, segle XVII – abans 1749), que fou escultor, sembla el més antic de la família d’artistes d’aquest cognom.
(Orís, Osona, 1222 – segle XVIII)
Família dels senyors inferiors del castell d’Orís, esdevinguda més tard baronial i marquesal.
Iniciada amb Berenguer de Manlleu, dit després Berenguer I d’Orís.
(Orís, Osona, segle X – segle XI)
Llinatge de vicaris del castell d’Orís. Els primers que hom coneix són Unifred d’Orís (mort el 952) i Gausfred d’Orís (mort el 994), vicaris dels castell d’Orís.
A la mort de Pere d’Orís, el domini d’Orís fou infeudat, passà al bisbe de Vic i després als Queralt i als Montcada.
(Olesa de Montserrat, Baix Llobregat, segle XIII – Illes Balears, segle XIX)
Llinatge de ciutadans honrats i després cavallers mallorquins originaris, segons la tradició familiar, de la vila d’Olesa.
Té per genearca conegut Jaume d’Olesa.
(Òdena, Anoia, segle XI – Catalunya, segle XIII)
Llinatge senyorial.
Propietari del castell d’Òdena, al comtat de Manresa.
El primer membre que usà aquest cognom fou Guillem I d’Òdena.
(Catalunya, final segle XIII – mitjan segle XVII)
Facció nobiliària enfrentada als cadells. Bandositat política de caràcter aristocràtic que operà a Catalunya.
Pel que sembla, les bandositats tingueren origen en la pretensió dels Montcada de lliurar-se del vassallatge que devien als bisbes de Vic, pel senyoriu de Torelló i d’altres poblacions, i arribaren al punt àlgid en temps (1296-1300) de Guillema de Montcada, vídua de l’infant Pere, germà de Jaume II.
Els Montcada eren protegits, al començament, pel comte de Centelles, i el seu cap militar era Bernat de Cadell (d’ací el nom de cadells), i els prelats osonencs eren defensats per Gilabert de Neros (nyerros).
Jaume II intervingué amb energia en la parcialitat, i Guillema de Montcada acabà per associar-se (1300) a les restes del catarisme. En temps de Martí l’Humà rebrotaren les rivalitats, però fou al segle XVI i a la primera meitat del segle XVII quan assoliren més virulència.
Cèlebres bandolers d’aleshores, com Tallaferro, Perot Rocaguinarda i Joan de Serrallonga, foren declaradament nyerros o favorables a aquesta facció.
(Pallars Jussà, segle XIII – segle XV)
Llinatge noble. Originari del castell homònim, que senyorejava (del qual prengué el nom), i que hom fa descendir, sense proves, de la casa comtal de Pallars.
Cal destacar, entre els seus membres, Acard de Mur.
(Vic, Osona, segle XVII – segle XIX)
(o Morató) Llinatge d’escultors i arquitectes.
Treballaren principalment a Vic i en altres indrets de la comarca d’Osona, a Igualada, a Solsona, etc.
El fundador de la dinastia fou Josep Moretó.
(Catalunya, segle XI – segle XIII)
Llinatge de magnats. Té per estirp Ot de Sesagudes (mort després 1035), fill de Vives i casat amb Geriberga, parenta de la família vescomtal de Barcelona.
Apareix documentat ja el 1018, i els seus dominis comprenien la baronia de Montseny (castell de les Agudes i de Miravalls) i les de Montpalau i de Palafolls.
Deixà com a hereu el seu fill Umbert de Sesagudes, dit també Umbert de Montseny.
Dades dels Països Catalans 