(Palma de Mallorca, 1881 – 1884)
Miscel·lània de notícies i relacions històriques de Mallorca ordenades cronològicament del 1229 al 1800 per Àlvar Campaner i Fuertes.
Aparegué en fascicles (1881-84) i fou reeditat el 1967, completat amb un índex temàtic que deixà fet Jaume Cerdà i Oliver, conformat per Campaner mateix (1894).
Les notícies són estretes de manuscrits de diversos autors mallorquins i reprodueix, a més, documents inèdits importants o impresos rars.
(Perpinyà, 1300 – 1395)
Conjunt de disposicions de la vila constituïdes des de l’època comtal, inspirades en el dret feudal, temperat per importants privilegis. En defecte d’aquestes regia el dret romà en detriment dels Usatges de Barcelona i de la llei gòtica.
El text és conegut per tres cartularis del segle XIV: el Liber diversorum privilegiorum (redactat vers el 1300), el Llibre verd menor (vers el 1312) i el Llibre verd major (vers el 1395), que ofereix una versió en català. Els dos primers (87 articles) semblen provenir d’una font manuscrita comuna; el tercer (69 articles), d’un altre manuscrit primitiu. La primera redacció fou feta entre el 1175 i el 1196.
Caiguda la dinastia de Mallorca, els costums foren reconeguts (1344) per Pere III de Catalunya, però en llur defecte el dret romà fou substituït pels Usatges de Barcelona i les Constitucions de Catalunya.
(València, 29 desembre 1239 – 28 juny 1240)
(o Costumes de València) Nucli primitiu del dret valencià. Atorgat per Jaume I a la ciutat de València.
Un dels seus preceptes, emperò, en prescrivia l’aplicació a tot el regne de València i, per tant, el text, originàriament en llatí, fou inclòs, traduït al català, en la redacció dels Furs del 1261, a través dels quals és conegut.
Hom ha identificat com a fonts jurídiques els privilegis originaris de la ciutat, les Consuetudines Ilerdenses, els Usatges i en general el dret consuetudinari i, probablement, el dret romà.
Veure> Costums de Lleida (redacció de dret local, 1228).
Veure> Costums de Girona (compilació de dret local, segle XV).
(València, 1475)
Diccionari llatí. El més antic dels publicats als Països Catalans. És un dels primers llibres impresos a València i el primer incunable català amb colofó datat. L’autor només és conegut pel nom de Johannes.
És un conglomerat de les obres lexicogràfiques d’Isidor de Sevilla i del De significatione verborum de Pàpies (segle XI), de les Derivationes d’Uguccione de Pisa (segles XII-XIII) i del Catholicon de Giovanni Balbi (segle XIII).
Bé que redactat en llatí, alguns pocs termes porten llur equivalència catalana.
(Illes Balears, 1880 – 19 abril 1961)
Text legal. Ordenador del text civil vigent a cadascuna de les Illes Balears, aprovat per llei de l’estat espanyol.
La compilació fou iniciada el 1880 amb una memòria elevada a la comissió general de codificació del jurista Pere Ripoll i Palou, que serví de base a tots els treballs posteriors, entre els quals es destaquen el projecte d’apèndix al codi civil espanyol, del 1903, l’informe preceptiu del Col·legi d’Advocats de Balears, emès el 1921 en un sentit més conservador del dret propi, i l’avantprojecte de compilació fet el 1949 per una comissió de juristes mallorquins.
El text definitiu estableix el règim econòmic matrimonial, amb separació de béns, les donacions universals i la successió testada, la imprescriptibilitat del capital dels censos, i normes per a la redempció de l’alou.
La inclusió de les millores i les edificacions fetes posteriorment en el càlcul del valor de la propietat ha estat considerada una innovació regressiva.
(Catalunya, 1909)
Llibre de poemes de Joan Alcover i Maspons (publicats anteriorment en diaris i revistes del Principat i de Mallorca), el primer que publicà en català i que el consagrà com a poeta.
Conté 35 composicions poètiques distribuïdes en quatre parts: Juvenils, poesies d’adolescència; Cançons de la Serra, basades en cançons populars mallorquines (sobretot La Balanguera i La Serra); Elegies, peces majors d’un to intimista molt reeixit; i Endreces, poemes, la majoria dels quals són dirigits a d’altres escriptors.
El llibre assoleix un alt nivell estilístic i idiomàtic.
(Perpinyà, 1820)
Recull de càntics en català. Versió dels de sant Sulpici, fet per un capellà anònim de Perpinyà.
Aplegà glosses litúrgiques, himnes religiosos, etc, alguns amb notacions musicals, el ritme dels quals correspon a cançons franceses.
(València, 1539)
Poema d’Ausiàs Marc. En diversos manuscrits no portava títol i, fins a l’edició de València del 1539, no li fou donat per primera vegada de Càntica espiritual, que ha estat adoptat en bona part de les edicions modernes.
És una llarga oració, composta de 224 versos sense rima, on el poeta s’adreça a Déu en segona persona i li expressa les seves temors i la tebiesa de la seva fe i li suplica apassionadament que li transmeti el seu amor.
L’accent sincer, la rigor de la construcció i fins i tot la força del pensament i de l’expressió en fan una de les obres cabdals de la poesia catalana.
Dades dels Països Catalans 