(Medina de Rioseco, Castella, segle XVI – València, segle XVI)
Metge. Instal·lat a València de jove, fou amic i corresponsal de Lluís Vives.
Foren fills seus Cristòfor de Virués, i:
(Palma de Mallorca, 1805 – 1834)
Llatinista i religiós jesuïta. Sobresortí pel seu coneixement del llatí, el grec i l’hebreu. Fou poeta en llatí.
És autor d’una Oratio de laudibus poeticis i d’una Oratio de doctrinae praestantia et fructibus.
(Canet de Rosselló, Rosselló, segle XVII)
Clergue i llatinista. Fou professor de llatí al col·legi de Cordelles de Barcelona i després a la Universitat de València.
El 1636 publicà, a instàncies de Llorenç Palmireno, una sintaxi llatina, Brevis ac comendiaria syntaxis artium orationes institutio, en la qual seguí els mètodes de Nebrija, Erasme i Andreu Sentere. Amb comentaris en llatí, en castellà i en català i amb addicions de diverses persones, fou editada nombroses vegades fins el 1813, a València, Barcelona, Perpinyà i sobretot a Cervera al llarg del segle XVIII.
(Illes Balears, segle XVI)
Eclesiàstic. Era bon llatinista. Fou tresorer del capítol diocesà de Mallorca. Una malversació de cabals el féu aparèixer com a culpable. Per aquest motiu fou condemnat a mort i executat. Sembla que tenia aleshores noranta-cinc anys.
Abans de morir pronuncià la frase “La forca és per al desgraciat“, que s’estendria a l’ús corrent de Mallorca i assoliria la categoria de refrany.
Antoni Prats (València, segle XVII – Albaida, Vall d’Albaida, 1706) Eclesiàstic. Fou canonge de València. Publicà sermons i oracions fúnebres.
Berenguer de Prats * Veure> Berenguer Desprats (cavaller català del segle XIV).
Felicià Prats (València, segle XVI – segle XVII) Llatinista. Fou mestre a Terol i més tard a la Universitat de València. És autor del tractat Institutiones grammaticae linguae latinae (València, 1620).
Francesc Prats (Illes Balears, segle XV) Poeta i eclesiàstic. Juntament amb Bartomeu Caldentey fundà a Palma de Mallorca (vers 1480) una escola de humanistes i lul·lians que el 1485 fou traslladada a Miramar (Valldemossa). A la impremta de Miramar publicà Contemplació dels misteris de la passió de Jesucrist (1487).
Francesc Prats (Illes Balears, segle XVI – 1614) Escriptor i menoret. Versificà en llengua catalana. Figurà entre els concurrents al certamen poètic de 1602 en honor de Ramon Llull.
Joan Prats (Marratxí, Mallorca, segle XVIII) Metge. Entre les seves obres destaca una topografia mèdica del seu poble natal.
Samuel Prats (Benicolet, Vall d’Albaida, 1883 – País Valencià, segle XX) Musicòleg. Deixeble de Gregori Suñol, es dedicà a la restauració de la música gregoriana. És autor de composicions religioses i d’un tractat de cant gregorià molt editat.
(Maó, Menorca, segle XVIII – Palma de Mallorca, 1765)
Llatinista i eclesiàstic. Doctor en teologia. Fou beneficiat de la seu de Ciutadella.
Publicà Rudiments de la llengua llatina… (Maó 1762), reeditada diverses vegades.
Antoni Planas (Illes Balears, segle XIX) Advocat. Germà de Damià. És autor de diversos escrits de caràcter jurídic i d’un estudi genealògic sobre la família nobiliària dels Pax.
Damià Planas (Illes Balears, segle XIX) Escriptor i advocat. Germà d’Antoni. Publicà, el 1844, uns Elementos de filosofía moral y religiosa.
Lleonard Planas (Palma de Mallorca, 1722 – 1813) Llatinista. És autor de Cesaraugusta fortitudinis speculum, poema inspirat en la resistència de Saragossa contra l’exèrcit napoleònic, i d’altres escrits també en llatí.
(Illes Balears, segle XIV – segle XV)
Llatinista. Va escriure una Gramàtica en vers, extreta de Priscianus i de Villadel, de la qual es feren moltes edicions (Salamanca, 1492; València, 1533; Mallorca, 1545, 1554 i 1559, i Barcelona, 1578).
També se li atribueix el Comprehensorium, publicat a València el 1475.
(València, vers 1498 – França ?, 1553)
Erasmista, llatinista i hel·lenista. D’origen jueu i mallorquí. Estudià grec a Alcalà amb excel·lents mestres i a París amb un nebot de Musurus. Al col·legi del cardenal Lemoine fou deixeble de Lefèvre d’Étaples.
Passà tres anys a Anglaterra, on es relacionà amb els humanistes, que l’acolliren favorablement a causa potser de les recomanacions de Lluís Vives. Conegué Erasme, possiblement a Bruges, el 1522, i mantingué amb ell correspondència en llatí.
El 1528 tornà a València, on, com a fervent erasmista, s’enemistà amb el rector de la Universitat Joan Salaia, fet que l’impossibilità per a fer de professor de grec i de llatí, càtedres que li havien ofert els jurats. Amic de l’erasmista castellà Alfonso de Valdés, li escriví des d’allí unes dures i interessants cartes, en llatí, sobre la situació universitària valenciana.
El 1535 era de nou a França, possiblement gràcies a l’ajuda del seu compatriota Joan Martí Població -a qui dedicà el seu comentari al Somnium Scipionis (1535) de Ciceró- i de l’humanista Guillaume Budé.
A París publicà Pomponnii Melae de situ orbis libri tres i Annotationes in Ciceronis Opus, i a Poitiers uns Scholia al Somnium i Summa capita in Ciceronis Philosophiam moralem. El 1542 des d’Oxford dedicà De prophetia et spiritu prophetico (Basilea 1543) al bisbe de Winchester, Gardiner.
Estigué després tres anys al servei del bisbe de Lieja Jordi d’Àustria, oncle de l’emperador Carles V.
(Palma de Mallorca, segle XVI)
Eclesiàstic. Fou canonge de la seu de Mallorca. Bon llatinista, fou comissionat per a revisar els textos a publicar del concili de Trento.
És autor d’una obra filosòfica editada a Bolonya el 1551.
Dades dels Països Catalans 