(Catalunya Nord, 759 – juny 1660)

Territori regit per un comte. Centrat en l’antiga ciutat iberoromana de Ruscino. Té l’origen en l’antic comtat visigòtic la jurisdicció del qual corresponia molt probablement al de l’antiga Ruscino i al del bisbat d’Elna creada el 571 pel rei Liuva I i que comprenia el Rosselló, el Conflent i el Vallespir.

Després de quaranta anys d’ocupació musulmana (721-60), la conquesta carolíngia -que seguí a la presa de Narbona per Pipí el Breu el 759- restablí, amb la mateixa jurisdicció territorial, la diòcesi rossellonesa d’Elna, així com el comtat de Rosselló, la capital del qual fou fixada a Ruscino. Els comtes hi posseïren un castell, el Castrum o Castellum Rossilio (927), del qual prengué nom el comtat (Castellrosselló).

Fins al darrer terç del segle IX la història del comtat resta obscura: el primer comte que consta és Gaucelm, el qual succeí potser ja el 801 el comte Berà, got que tenia possessions al Conflent i al Rosselló i que prengué part en la campanya contra Barcelona, ciutat que li fou encomanada el 801 en qualitat de comte. Del 812 al 832 Gaucelm actuà com a comte de Rosselló i des del 816 d’Empúries, i com a marquès de Gòtia des del 829.

El 832 el comtat de Rosselló passà a formar part dels territoris de Berenguer I de Tolosa, a la mort del qual (835) revertí al germà de Gaucelm, Bernat I de Tolosa (Bernat de Septimània). Aquest morí el 844 i aleshores el comtat passà, juntament amb el comtat d’Empúries, al comte Sunyer I d’Empúries, però aquest fou mort pel fill de Bernat de Septimània, Guillem II de Tolosa, el 848, el qual governà ambdós comtats fins que fou mort al seu torn el 850.

El comtat de Rosselló continuà formant part de la Gòtia i regit pels comtes francs i marquesos de Gòtia Aleran (850-852), Odalric (852-857), Unifred (857-863) i Bernat de Gòtia (863-878), conseller del rei Lluís d’Aquitània, que deixà el govern efectiu dels seus comtats a mans de tercers.

Aquesta situació de desgovern fou aprofitada per un membre de la casa comtal de Barcelona, Miró I el Vell, fill de Sunifred I, senyor primer (870) de Conflent i sens dubte de Capcir (i potser també de Fenollet), el qual a partir del 876 s’emparà, amb l’ajuda dels seus germans i sobretot del comte d’Urgell-Cerdanya Guifré I el Pelós, de la plana costanera del Rosselló i del Vallespir, que sostragué a Bernat de Gòtia. Deposat aquest el 878, el domini de Miró fou reconegut, tàcitament, pel sobirà carolingi fins a la seva mort.

Aquesta i la de Guifré el Pelós el 897 degueren obrir un període de crisi, seguit potser d’algunes transaccions; l’únic fet cert fou, però, l’aparició (confirmada des del 909) d’una nova dinastia comtal hereditària, la d’Empúries-Rosselló, en la persona del comte Benció I, fill de Sunyer II d’Empúries i marit de Godlana, filla molt probablement de Miró I el Vell.

Però la jurisdicció de Benció i del seu germà Gausbert I (successor de Sunyer II als comtats d’Empúries i Peralada i de Benció en el de Rosselló a partir del 916) s’estengué només, des d’aleshores, sobre una petita part de l’antic comtat: la plana costanera del Rosselló i del Vallespir, mentre que la part interior (l’alt Rosselló, gran part del Vallespir i el Conflent) passaren sota la jurisdicció del comte de Cerdanya i Besalú Miró II el Jove, fill de Guifré el Pelós. Gausbert I d’Empúries-Rosselló assistí ja com a comte de Rosselló, el 916, a la consagració de la catedral d’Elna (d’on foren bisbes els seus germans Elmerad i Guadall), a la qual féu una donació el 931.

El succeí el seu fill Gausfred I d’Empúries-Rosselló (931-91), el qual fixà la seva residència a Castelló d’Empúries i es manifestà partidari del legitimisme carolingi (987). En morir (991), partí els seus dominis entre els seus dos fills Hug I, que fou comte d’Empúries i Peralada, i Guislabert I de Rosselló, que ho fou de Rosselló del 991 al 1013. Sembla que fou ell el primer que traslladà la seva residència de Castellrosselló a Perpinyà, vila que inicià des d’aleshores un ascens continuat.

El succeí Gausfred II de Rosselló, comte del 1013 al 1074; encara molt jove hagué d’enfrontar-se amb el seu oncle Hug I d’Empúries, que pretenia d’unir els dos comtats; arribà a una pau el 1020 gràcies a la intervenció del bisbe Oliba. El 1025 intervingué a Perpinyà, ja residència comtal, en la consagració de l’església parroquial de Sant Joan el Vell i vers 1065-66 assistí amb el seu fill Guislabert, ja associat al govern del comtat, i amb els comtes d’Empúries, Besalú i Cerdanya i altres, al famós sínode de Toluges.

Guislabert II de Rosselló el succeí en el comtat vers el 1074 i l’any següent aconseguí d’arribar a una convinença amb el comte d’Empúries per a definir les obligacions i els drets respectius sobre diverses possessions militars i eclesiàstiques. El 1102 assistí a la fundació de la canonja de Sant Joan el Vell de Perpinyà.

El seu fill i successor, Girard I de Rosselló, comte del 1102 al 1113, assistí com a croat a la conquesta d’Antioquia (1098) i de Jerusalem (1099). Tornà al Rosselló del 1102 al 1109 i retornà a Terra Santa deixant el govern a la seva muller Agnès. De retorn, morí assassinat el 1112 i el succeí el seu fill Gausfred III de Rosselló del 1113 al 1164 -fins el 1121 sota la tutela del seu besoncle Arnau, que possiblement prengué el títol de comte-. El repudi de la seva muller Ermengarda el 1149 i l’amistançament amb una altra de nom desconegut l’enfrontà amb el seu cunyat el vescomte Ramon Trencavell I de Besiers i amb el seu fill Girard, associat al govern des del 1139, amb el qual es reconcilià, però, el 1151; el confirmà com a hereu i li concedí Perpinyà i Malloles.

Girard II de Rosselló es qualificà comte de Rosselló des del 1162. Sense successió, en el seu testament llegà el seu comtat no als seus cosins els comtes d’Empúries, sinó al rei de Catalunya-Aragó Alfons I, ja senyor del Conflent, de l’Alt Rosselló i de gran part del Vallespir, així com de la Cerdanya. A la seva mort el 1172 el comtat de Rosselló restà així incorporat a la corona catalano-aragonesa, seguint el camí iniciat pels comtats de Besalú (1111) i de Cerdanya (1117), i la seva dependència feudal dels reis francs fou ja menys que nominal.

El concili de Tarragona del 1180 prohibí simbòlicament de continuar datant els actes públics i privats pels regnats dels reis francs. Alfons el Cast inicià de seguida una clara política d’afavoriment dels nuclis urbans per tal d’afermar el seu domini i fer cara als grans feudataris. Perpinyà en sortí molt beneficiada: el pont de pedra sobre la Tet, projectat ja des del 1174, és esmentat com a fet el 1195.

El seu successor, Pere I de Catalunya-Aragó, organitzà el règim municipal: cinc cònsols elegits dels tres estaments de la població administrarien des d’aleshores la vila, la qual aconseguiria també el privilegi de mà armada o d’autodefensa. Igualment donà diversos privilegis i franqueses a Cotlliure per tal de fomentar el comerç. Potser a causa de la difícil situació creada per la presència de la croada albigesa al Llenguadoc, Pere I donà vers el 1109 en feu al seu oncle Sanç (que ja havia rebut el comtat de Cerdanya i annexos el 1181) el comtat de Rosselló (Sanç I de Rosselló-Cerdanya), restituït en la seva extensió coincident amb la diòcesi d’Elna, o sia, incloent el Conflent i aquells sectors de l’alt Rosselló i del Vallespir que havien pertangut al comtat de Besalú.

Sanç I fou succeït pel seu fill Nunó (Nunyó I de Rosselló-Cerdanya) el 1212, no solament al Rosselló, sinó també a la Cerdanya, amb el títol de senyor de Rosselló i de Cerdanya. Així s’iniciava una vinculació entre els dos comtats, que s’aniria consolidant amb el temps fins a constituir una sola entitat politico-administrativa.

A la mort de Nunyó I el 1242 ambdós comtats revertiren de nou directament a la corona catalano-aragonesa. Jaume I seguí la política dels seus antecessors d’afavorir les poblacions i el comerç. Un nucli econòmicament poderós de Perpinyà, el call dels jueus, fou clos el 1243, i aquest tenia jurisdicció sobre tots els jueus de Rosselló i Cerdanya.

El comerç amb Flandes rebé un gran impuls des del 1262 i fou causa important del ràpid desenvolupament de Perpinyà. El 1258 Jaume I signà amb el rei de França Lluís IX, inspirat com ell per l’esperit de croada, el tractat de Corbeil, pel qual aquest renunciava a la sobirania teòrica, heretada dels seus predecessors carolingis, sobre Barcelona i els territoris de l’antiga Marca Hispànica, sobre la Cerdanya i igualment sobre el Rosselló, i el rei Jaume abandonava en compensació tots els drets o pretensions al nord de les Corberes (Montpeller, el vescomtat de Carladès i la baronia d’Omeladès exclosos). La frontera retrocedia així als límits del Conflent, i si bé assegurava la catalanitat dels comtats de Rosselló i Cerdanya, cloïa definitivament la política ultrapirinenca dels comtes de Barcelona.

L’administració reial, a més dels batlles de les viles reials, era representada pels dos veguers de Rosselló i Vallespir i de Cerdanya i Conflent; un jutge general que residia a Perpinyà assegurava l’administració de la justícia als dos comtats, que formaven així un bloc homogeni distint del Principat de Catalunya, que com a tal entraria a formar part del regne de Mallorca i finalment com a jurisdicció especial o governació del Principat de Catalunya seria conegut amb el nom de Comtats o comtats de Rosselló i Cerdanya.