(Canet de Mar, Maresme, 18 octubre 1884 – Vilassar de Mar, Maresme, 7 maig 1957)
Eclesiàstic i historiador liturgista. Germà de Joan.
Col·laborà en la redacció de “Vida Cristiana” i del “Full Dominical” de la diòcesi de Barcelona, del 1907 al 1931. Col·laborà a “La Veu de Catalunya” i a la Fundació Sant Damas.
Entre els seus llibres destaquen L’art de la litúrgia (1913), Missalet (1913), Missal romà (2 volums, 1926-27) i diversos estudis sobre Llull.
(Canet de Mar, Maresme, 1882 – París, França, 30 març 1969)
Eclesiàstic i historiador. Germà de Josep. Treballà als arxius de Barcelona i de Girona, i més tard anà a París, on estudià metodologia històrica, i història del dret canònic.
Hi presentà la seva tesi Les sources de la législation eclesiastique dans la province Tarraconaise, depuis les origines jusqu’a Gratien (1926). Ingressà a la Societat d’Història eclesiàstica de França, a la Société Nationale des Antiquaires de France i a la Société Internationale d’Histoire du Droit.
Col·laborà en diverses publicacions i congressos i cooperà en l’organització, patrocinada per l’Institut d’Estudis Catalans, dels Arxius per a l’Història Literària de Catalunya.
A París, realitzà adquisicions importants de llibres destinats a les biblioteques públiques de Barcelona.
(Llerona, Vallès Oriental, 1495 – Roma, Itàlia, 1556)
Historiador i eclesiàstic. Canonge arxiver de la seu de Barcelona.
És autor de diverses obres, entre les quals Crònica de cavallers catalans, Diccionario geográfico de España, Episcopologium Barcinonense, De la pia almoina de la catedral de Barcelona, Nobiliari o llibre d’armonia i de la història d’Espanya escrita en llatí i després traduïda al castellà Chronica de la Provincia de Catalunya en la citerior Spanya.
(Catalunya-Aragó)
Divisa humanística personal de Ferran II de Catalunya-Aragó que, combinada amb el jou i les fletxes, figurà a l’escut dels Reis Catòlics des d’abans de la conquesta de Granada, el 1492.
Aquest parell de mots sembla haver sorgit de l’ambient cultural del rei, referint-se a la resposta atribuïda a Alexandre el Gran quan tallà amb l’espasa el nus gordià: “tant és tallar com desfer”, és a dir, llibertat de decisió per a assolir el resultat desitjat. Que no té res a veure amb la diarquia de Ferran i Isabel.
L’afegitó posterior “monta tanto Isabel como Fernando” deu ésser degut a la fantasia política dels historiadors romàntics.
(Barcelona, 1845 – 2 març 1889)
Historiador i advocat. Conegut com a conferenciant i col·laborador de diverses publicacions periòdiques, presidí l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (1878-79) i col·laborà, entre altres publicacions, a “La Renaixença”, “Lo Gay Saber” i “La Ilustració Catalana”.
Participà en la redacció de l’Àlbum pintoresc monumental de Catalunya i va escriure Guía histórico-descriptiva de la catedral de Barcelona (1882), Monografía de la seo de Manresa (1883), Ressenya històrica de l’erecció de la sede episcopal de Barcelona… (1887) i Les imatges de Sant Jordi.
Publicà a “La Dinastía” de Barcelona part de la traducció catalana del Quixot.
(Barcelona, 1949 – )
Historiador de l’art. Format a Barcelona, ha estat professor i catedràtic a les Facultats de Belles Arts de Bilbao, Sevilla i Madrid.
Entre el 1986 i el 1991 fou director del Museu d’Art de Catalunya, on encetà un procés de renovació i reforma de la institució.
Ha publicat, entre d’altres, Romànic català. Pintura (1975), El Gòtic català. Pintura (1977), La pintura romànica a Catalunya (1981), La pintura románica en España (1985), La trama de lo moderno (1988), i dirigí la col·lecció La España Gótica.
(Bescanó, Gironès, 1948 – )
Arqueòleg i prehistoriador. Fou arqueòleg del Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona entre el 1975 i el 1990 i director del Museu d’Art (1980-90) de la mateixa localitat.
Doctor per la Universitat de Barcelona (1986) i catedràtic de prehistòria de la Universitat de Girona, membre de la secció històrico-arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans (1996).
Ha investigat el paleolític superior de Catalunya i ha excavat la cova de l’Arbreda (Serinyà) i el Cau del Duc (Torroella de Montgrí).
Ha publicat, amb Josep Canal, El paleolític a les comarques gironines (1976) i, coordinat amb Julià Maroto, Quadre cronològic del Plistocè superior a Catalunya. Paleoambients i cultures prehistòriques (1987).
(Olot, Garrotxa, 1905 – 1996)
Advocat i historiador. Especialista en iconografia, genealogia i heràldica, fou membre de nombroses entitats culturals de Catalunya, Europa i Amèrica.
És autor de Le schéma généalogique circulaire (1958), Vicenç Falcó, escultor banyolí del barroc (1964), La création de noblesse patricienne par certains conseils municipaux de Catalogne (1968), La immigració francesa a Olot, els segles XVI-XVII (1970), Miscel·lània històrica d’Olot i comarca (1980) i Guillem Oliver, secretari de Pere el Cerimoniós, oriünd de Camprodon (1984).
Foren germans seus:
Francesc Xavier de Solà-Morales i de Rosselló (Olot, Garrotxa, 1907 – segle XX) Diplomàtic.
Manuel de Solà-Morales i de Rosselló (Olot, Garrotxa, 1910 – Barcelona, 18 desembre 2003) Arquitecte. Fou el pare de Manuel i d’Ignasi Solà-Morales i Rubió.
(Igualada, Anoia, 3 juliol 1924 – Barcelona, 3 desembre 2003)
Semitista. Estudià a la Universitat de Barcelona i amplià estudis a París i a Heidelberg, on visqué alguns anys. Fou lector a la Universitat de Tübingen i professor a la Universitat Catòlica de Washington.
Especialista d’epigrafia semítica antiga (sud-aràbic, fenici), estudià inscripcions fenicio-púniques del sud de la península Ibèrica i d’Eivissa. Publicà també alguns articles sobre els arabismes en català i castellà.
L’any 2000 rebé la Creu de Sant Jordi.
(Torelló, Osona, 1876 – Barcelona, 17 setembre 1948)
Sacerdot, literat i historiador. Es formà al seminari de Vic, on s’ordenà de sacerdot el 1901, i completà els estudis de teologia a Tarragona, amb la llicenciatura (1903).
Destinat de vicari a Navarcles (1905), inicià les tasques d’investigació històrica, que continuà a Moià, a Centelles i com a beneficiat al Carme de Barcelona, on passà el 1921 i on residí fins a la seva mort.
De la seva extensa producció, de més de cinquanta obres, es destaquen les monografies de santuaris marians: Fucimanya (1911), Cabrera (1915), Puig-l’agulla (1916), el Sòl del Pont, de Roda de Ter (1928), Rocaprevera (1930), el Coll, de Barcelona (1931), Lurda de la Nou (1936); històries de pobles: Navarcles (1910), Sallent (1920), Aiguafreda (1932), Sant Andreu de Llavaneres (1936) i la història en dos volums de Torelló (1947); històries de monestirs i esglésies, com: Sant Benet de Bages (1964), el temple parroquial de Moià (1918), del Carme, de Barcelona (1949), i molts altres treballs i articles sobre imatges marianes, imatges del Sant Crist, goigs, poemes, sobretot religiosos, obretes de circumstàncies, i sobretot la biografia de Josep Torras i Bages, en quatre volums (1935).
Dades dels Països Catalans 